QUADRE SEGON

La mateixa sala nou anys després. No ha canviat res. La ratlla blanca que hi va marcar el COMISSARI, en el quadre primer, continua igual. És de nit. El senyor SCHMIDT, amb la claror del llum de peu, llegeix un diari i en té un altre a l'abast de la mà. La senyora SCHMIDT cus al costat del seu marit. El temps gairebé no els ha envellit.

SR. SCHMIDT.- Una altra vegada sols, Brunilda.

SRA. SCHMIDT.- Sí; des que Hans es va casar, aquesta casa ha restat silenciosa.

SR. SCHMIDT.- Ja ens hi anirem acostumant; encara no som vells i ara ha arribat el moment de viure la nostra vida.

SRA. SCHMIDT.- Sigfrid, tu sempre prenent-te les coses amb optimisme!

SR. SCHMIDT.- Per què no? ¿Que hi ha algun motiu per no prendre-s'ho així?

SRA. SCHMIDT.- ¿Et sembla poc el d'aquesta ratlla marcada aquí a terra que, al principi, ens crèiem que seria provisional i ja fa nou anys que hi és, que ens semblen una eternitat?

SR. SCHMIDT.- Sí, això és un error… partir-nos en dos durant tant de temps!

SRA. SCHMIDT.- I el que durarà.

SR. SCHMIDT.- Encara que a nosaltres no ens han molestat per a res. Fins ara ens han deixat viure tranquils.

SRA. SCHMIDT.- D'això en dius viure tranquils?

SR. SCHMIDT.- Dona, has de pensar que hem perdut la guerra i que no es poden fer miracles. Un cop els vencedors s'arribin a entendre, llavors s'ocuparan de nosaltres. Cal reconèixer però, que, amb nou anys que hem passat al mig de la frontera, hem pogut treballar les nostres terres, recollir les nostres collites i fins hem pogut comprar una nevera i un aparell de televisió a pagar un tant cada setmana.

SRA. SCHMIDT.- No oblidis, Sigfrid, que aquesta ratlla és un volcà que tenim a dintre de casa; cada cop que l'he de passar per anar d'una banda a l'altra, sento una estranya angúnia dintre meu.

SR. SCHMIDT.- Aquests nervis, Brunilda, aquests nervis! Hauries de prendre alguna cosa o llegir la premsa.

SRA. SCHMIDT.- Per saber les mentides que fan córrer?

SR. SCHMIDT.- Res de mentides. Pots creure que d'un temps ençà s'està fent una labor eficaç per aconseguir una pau duradora.

SRA. SCHMIDT.- Prou feina tinc a atendre les feines de casa meva… i cosir, i, a més, em costa tant de creure el que diuen els diaris!

SR. SCHMIDT.- Mira, et llegiré alguns titulars d'avui. (Es prepara per llegir el diari que té a les mans.) Són de la premsa occidental i, per cert, força tranquil·litzadors: 'Conferència de Brussel·les: estan reunits els delegats dels catorze grans occidentals per al debat sobre la pau i la seguretat dels països lliures; després de cinc hores de sessió han acordat, per unanimitat, ajornar la discussió fins demà passat, perquè demà és dia habilitat perquè els delegats acompanyin les seves mullers a fer compres per la capital belga. De bones fonts tenim la impressió que els 'catorze' arribaran aviat a un acord positiu que haurà de ser ratificat a la propera reunió dels 'vint-i-dos' que tindrà lloc a la tardor a les Bermudes; si això es confirma, s'haurà donat un gran pas perquè les democràcies prenguin la iniciativa en llurs relacions amb els països esclavitzats sota el jou comunista, i la pau mundial es veurà garantida en gran manera'. (Acaba de llegir.) ¿Què te'n sembla?

SRA. SCHMIDT.- Bé, però a mi m'agradaria més saber què parlen en aquestes reunions.

SR. SCHMIDT.- Si ho diu ben clar!

SRA. SCHMIDT.- Deu ser que no ho entenc.

SR. SCHMIDT. (Agafant l'altre diari).- I aquí tinc la premsa oriental. Encara no l'he oberta, però veuràs com també es preocupa de la pau.

SRA. SCHMIDT.- Mentre no facin com amb aquell malalt que es va morir per excés de metges…

SR. SCHMIDT.- La pau és un malalt lleu.

SRA. SCHMIDT.- Quan em miro aquesta ratlla em sembla que es tracta d'un malalt que no té remei.

SR. SCHMIDT.- Bé, bé; escolta, dona. (Llegint.) 'Aquests dies celebren a Moscou la conferència dels 'setze', en la qual prenen part delegats de totes les Repúbliques Populars, per tal de salvaguardar la pau i preservar els països lliures de l'amenaça que representa l'imperialisme americà. Ens fem càrrec de la importància d'aquesta conferència que obligarà a reprimir les ànsies agressives de la burgesia contra el proletariat lliure, i farà que la pau i l'amistat regnin al món'. (Acaba de llegir.) Què me'n dius, d'això?

SRA. SCHMIDT.- ¿I per què no es reuneixen tots plegats, els setze d'un cantó i els vint-i-dos de l'altre?

SR. SCHMIDT.- Tot vindrà, dona. La qüestió és començar.

SRA. SCHMIDT.- Si sabies, Sigfrid, la poca gràcia que em fan els uns i els altres! (Se senten uns trucs nerviós a la porta del fons.) Qui deu ser? En aquestes hores…

SR. SCHMIDT.- Algun veí.

SRA. SCHMIDT.- És millor que no obrim.

(El senyor SCHMIDT s'aixeca i s'atura davant de la porta. Tant ell com la seva muller estan inquiets, per bé que intenten dissimular-ho).

SR. SCHMIDT.- Qui demana? (Tornen a trucar. Amb una veu que vol ésser ferma però no ho és.) Qui demana?

OLGA (Des de dintre).- Olga Taimanovna… Però obrin, obrin de seguida.

(El senyor SCHMIDT mira la seva muller com demanant-li consell.)

SRA. SCHMIDT.- És una dona.

SR. SCHMIDT.- Sembla que estigui anguniosa.

SRA. SCHMIDT.- Jo crec que hem d'obrir. (Els trucs es repeteixen amb frenesí.)

OLGA (Des de dintre).- Obrin, per favor, obrin.

SR. SCHMIDT.- Ja va.

(El senyor SCHMIDT obre la porta. OLGA es precipita a escena. És una dona pròxima als quaranta anys, bruna, de bon aspecte; en el seu rostre es reflecteix una angoixa infinita. El senyor SCHMIDT tanca la porta amb clau. OLGA es queda mirant-los perplexa un moment i cau a terra desmaiada.)

SRA. SCHMIDT.- Pobra criatura!

(Els senyors SCHMIDT l'aixequen de terra i la deixen en una butaca.)

SR. SCHMIDT (Prenent el pols a OLGA).- No és sinó un desmai. Està molt dèbil.

SRA. SCHMIDT.- Vaig a preparar-li alguna cosa calenta.

(Fa mutis per l'esquerra mentre el seu marit col·loca un coixí a l'espatlla d'OLGA. OLGA obre els ulls i l'observa una mica esverada, però sense forces encara.)

SR. SCHMIDT.- Ja es troba millor? (OLGA fa que sí amb el cap.) Es refarà de seguida. La meva muller ha anat a preparar-li una tassa de te.

OLGA (Amb veu molt dèbil).- Gràcies. Com podré agrair-los-ho?

SR. SCHMIDT.- Ara, a descansar; no ha de preocupar-se per res.

OLGA.- On sóc?

SR. SCHMIDT.- A casa meva, una casa de pagès.

OLGA.- Em persegueixen.

SR. SCHMIDT.- Oh! Ara ha d'oblidar-ho. Cal que descansi, primer de tot.

OLGA.- Sóc a l'Alemanya Occidental?

SR. SCHMIDT (Mirant la ratlla que hi ha a uns centímetres cap a l'esquerra de la butaca).- No, encara li falta una mica.

OLGA (Intentant aixecar-se).- Llavors me n'he d'anar.

SR. SCHMIDT.- Estigui's quieta, per favor!

OLGA.- No, no… Si m'agafen em mataran; me n'he d'anar; cal que fugi… no puc deturar-me fins que arribi a l'Alemanya Occidental.

SR. SCHMIDT.- Si és per això, només, no es preocupi. (Agafa la butaca on seu OLGA i la passa a l'altre costat de la ratlla.) Ja ha arribat a l'Alemanya Occidental. Es troba millor, ara?

OLGA.- No es burli de mi i deixi'm marxar.

SR. SCHMIDT.- No me'n burlo pas; la meva casa es troba al mig de la línia divisòria que parteix aquesta sala exactament per la meitat. Ara es troba a l'Alemanya Occidental.

OLGA.- És possible?

SR. SCHMIDT.- Veu aquesta ratlla blanca aquí a terra?

OLGA.- Sí.

SR. SCHMIDT.- És la frontera; la va fer un comissari rus en presència d'un oficial americà, avui fa nou anys.

(La senyora SCHMIDT torna amb una tassa de te que fumeja. S'acosta a OLGA i la hi posa als llavis.)

SRA. SCHMIDT.- Begui; això la reanimarà.

OLGA.- Gràcies. (Beu a glops tot el te, i el seu rostre es reanima momentàniament.)

SRA. SCHMIDT.- En vol més?

OLGA.- No, senyora; ja en tinc prou. Fa dos dies que no he menjat res.

SRA. SCHMIDT.- Com és, això?

OLGA.- Em perseguien. Jo estava d'infermera en un hospital… Era el meu treball… No tenia ningú en aquest món… Els meus pares moriren a la presó un quant temps després de la revolució perquè havien lluitat en defensa del tsar… i jo no he tingut més ajut que el de la meva pròpia experiència.

SRA. SCHMIDT.- Pobreta… Està molt defallida.

OLGA.- Tota la meva vida ha estat una inquietud… Em vigilaven… Creien que jo, tard o d'hora, em venjaria del que havien fet als meus pares.

SRA. SCHMIDT.- Ara està segura.

OLGA.- Vaig estudiar per infermera… Primer creia que havien oblidat els meus antecedents… Així s'anomenen allà els pares: antecedents!… O que m'havien perdonat… Però això no era possible… El perdó no existeix allà… Així i tot, vaig acabar els meus estudis i vaig poder ingressar en un hospital… Era feliç amb la meva feina i el temps em feia oblidar les penes de la meva infància, aquells dies en què sentia caure la neu damunt fins a gelar-me la pell. (S'estremeix.)

SRA. SCHMIDT.- No hi pensi.

SR. SCHMIDT.- Fóra millor que intentés dormir una mica. Aquí està segura i cal que recuperi les forces.

OLGA.- Encara és aviat per a dormir. (Mirant amb horror la ratlla de terra.) És tant a prop, que no puc calmar la meva por.

(Fragment del segon acte de l'obra Partits pel mig. Barcelona: Nereida, 1957)