"Hem quedat de trucar-nos a les vuit. Però falta mitja hora bona quan els aires d'una jota em desperten. És una jota espargida des d'un altaveu de so macarrònic, tirant a metàl·lic. La música s'interromp i una veu ens adverteix que hom ha instal·lat a la plaça una parada de sabates per a homes i nens.

Em vesteixo i em rento tot mirant d'escatimar, l'aigua, car les possibilitats del gerro són més aviat limitades. Arranjo la motxilla. M'assec a una taula vetusta que hi ha en un racó i prenc unes notes sobre les vicissituds del dia d'ahir. Sento remor a la cambra del costat i faig el 'Nas de barraca, Sant Boi' amb els artells. L'Eva em contesta tot seguit i sento que va a girar la clau de la porta. Així, que surto al defora.

–Espera una mica que ens acabem d'arreglar– em diu després d'un intent frustrat de fer girar la clau.
Jo torno a la cambra i continuo escrivint. Més soroll de clau. Les dues germanes bescanvien conceptes poc audibles.
–Què us passa?
–No podem obrir.
La Blanca s'ha posat a la brega, però sense obtenir millors resultats que l'Eva.
–Vejam si em podeu fer arribar la clau per sota la porta. –perquè les portes de la 'Fonda Nueva' no són cap model d'encaix.
Ve de poc, però la clau no passa.
–Te la donarem pel balcó –fa l'Eva.

Els balcons estan costat per costat però no tan a prop l'un de l'altre com havíem pensat. Hi ha gent que va amunt i avall del carrer. Jo surto al balcó i la Blanca ve de seguida al seu. M'allarga la mà, però no l'abasto. Ens posem de puntetes. Estirem el braç com aquell qui diu més que la màniga. La cosa falla per centímetres. Ja només per mil·límetres. Devem fer una fila ben galdosa del carrer estant. La Blanca i jo estem ara com una parella de dansaires interpretant Giselle, La mort del cigne o qualsevol peça per l'estil. Ella amb la clau penjada de la punta dels dits, jo mirant d'atansar-la.
–Va? –em diu.
–Som-hi!

I plaf!, la clau que peta al carrer sobre les lloses de la vorera. Baixo ràpidament, la recupero i torno a pujar. Però els meus esforços per la banda de fora són tan inútils com els de l'Eva i la Blanca per la banda de dins. La clau gira, però el pany no es mou.

Baixo a la cuina. Hi ha la senyora vella que ens va servir el sopar la nit abans i la noia que festejava amb delit quan vam arribar a la tarda. Ara la noia ha de pujar els dos pisos. Fa anar la clau.
–És que gira primer el dret i després al revés –m'explica.
I, en efecte, la porta s'obre amb docilitat. Deixem les motxilles a la cuina i ens n'anem a córrer Maella a la llum del dia. Acordem que de primer cal anar a comprar unes postals per a enviar a casa i als amics.

A la plaça del cloquer hi ha un gran escampall de sabates i tot de possibles compradors que les consideren, remenen, demanen el preu i, finalment, si la cosa els convé, les adquireixen. Abunden les dones que van de compres. Als bars hi ha algun camperol que pren la barreja. La gent, en general, fa l'efecte d'anar per feina. Som dilluns.

Ens criden l'atenció pels carrers les criatures apressades que van a l'escola. Avui és el primer dia de classe. Alguns nens fan un posat molt pansit. D'altres del braç de la mare, s'hi encaminen vestits de baturro: mocador al cap, calça curta, mitja blanca, espardenya. Les nenes llueixen un mantell folgat amb flors brodades, i la faldilla, ampla, els voleia graciosament.

S'escau que és la Verge del Portal, patrona de la vila, i que la festa és aprofitada per a mantenir viu el vestit aragonès. O potser el vestit maellà, perquè la població té prou personalitat per a convertir en propi, per emmotllar, tot el que i ve de fora, sigui d'Aragó sigui de Catalunya.

Hi ha un estanc a tocar de la plaça, ja dins la part vella. L'estanquera és una senyora d'edat, grossa, més negra que la foscor de la seva botiga, que ja és dir. Negre pel vestit però obscura també per la pell de la cara plena de solcs, de pigues, de pèls boscans. És com una mola feixuga que en lloc de moure's només assoleix de brandar a pleret. Tot ho té a l'abast de la mà en el petit espai que hi ha darrera el taulell de marbre.
–Que té postals del poble?
–Prou.
I la mà s'allargassa cap a una lleixa que hi ha a l'esquena de la mola. Quan torna, duu una caixeta amb les postals.

Mentre triem ens mira amb curiositat, amb uns ulls immòbils, endormiscats, de queloni que paeix el món sencer sota la closca.
–Aquesta és bonica. Eh que sí? –em fa l'Eva.
–Totes són boniques –puntualitza la mola.
Anem arrenglerant les postals escollides.
–Té segells?
Ara és l'altra mà la que es posa en moviment. Va fins a una capseta. Els dits, pinces de cranc entenimentat, van retallant els quadrats de paper engomat amb ninot al mig.

Repasso el nombre de postals, comprovo que hi ha el nombre corresponent de segells.
–Quant és?
La pregunta, no la faig jo, sinó l'estanquera. Li haig de demanar el preu de les postals. A tant les negres i a tant les de color. Multiplicar i sumar. Tot plegat, em surten seixanta-tres pessetes. Amb els ullets mig closos segueix les meves aritmètiques amb atenció.
–Repassi-ho, si us plau.
–Ja és això –fa sense un parpelleig.

Tinc la impressió que la dona no sap comptar, però que, mentre en sàpiguen els clients, el negoci, a Maella, deu funcionar sense cap pertorbació. Quan he pagat, sense treure els ulls de sobre, ens pregunta:
–Vostès són francesos?
–I ara! –fa l'Eva–. Som de Barcelona. Que no veu que parlem català. Que l'entén, el francès, vostè?
–oh, bé –diu la mola, no parlen pas maellà.
–Però si fóssim francesos no ens entendria.
–Oh, bé!
–Encara que les vocals canviïn, les paraules són les mateixes, ¿No se n'adona?
–Oh, bé!

La dialèctica de l'Eva no ha assolit de foradar la mola. Quan som al carrer comentem la idea que la gent del país té dels idiomes en general. Un canvi d'accent, el més petit gir dialectal, és esgrimit com a raó decisiva per a donar salconduit a un idioma. A l'escola ningú mai no els deu haver parlat més que d'imperis i falòrnies, però sense explicar-los la realitat quotidiana de la qual sorgeixen indefectiblement totes les superestructures que hom es vulgui inventar.

Convenim a anar a esmorzar i escriure les postals al mateix bar de la plaça on vam veure el partit de futbol. Ara sí que estem amples. La mestressa ens serveix el que li demanem. Un parell de clients, palplantats, xerren en veu baixa al costat del taulell.

Hi ha uns minuts de silenci. Fem lliscar el bolígraf per sobre la cartolina. Aquesta postal per a casa, aquesta altra per a en Joaquim Molas, una altra per a en Josep Maria Benet, per a la Montserrat Roig, per a en Francesc Candel, per a en Joan Farrés, per a en Joan Subatella… L'Eva i la Blanca n'envien una a la Nuri, la Teresa, la Mercè. Moltes són postals col·lectives, perquè els amics d'uns ho són dels altres."

(Fragment del capítol "Estampes de la vida quotidiana", del llibre Entre Catalunya i Aragó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 67-70)