Rosa M. Esteller va obtenir amb Cartes a Mireia la seva primera novel·la , el Premi Ciutat d'Olot 1996. Els seus treballs anteriors, guardonats també, havien estat dins el gènere de la poesia. En contra del que vol succeir en els autors que de la poesia passen a la narrativa, Rosa M. Esteller escriu en un llenguatge clar i perfectament entenedor, dedicat, segons les seves paraules, a lectors de nou a noranta-nou anys. Cartes a Mireia és una novel·la epistolar que ens parla de sentiments de solidaritat, de lluitar enfront l'adversitat i encén una llum d'esperança i amor enmig de situacions tan tràgiques com la que viu un nen de nou anys, Ivan, el qual, víctima de la guerra de Bòsnia, ha perdut la família i identitat i ha d'aprendre a fer-se un lloc en un país —Catalunya—, al costat d'unes persones que, malgrat les seves bones intencions, no sempre saben el que és millor per a ell. L'aprenentatge sentimental serà enriquidor i, finalment, positiu.

(Octavi Egea, 1997)

* * *

Epistolario entre un chico de 12 años, Ivan, y Mireia, la asistenta social que le atendía en la residencia para niños sin familia. Ahora, Ivan ha encontrado unos padres adoptivos que lo quieren tanto como a sus otros dos hijos, pero, aunque recuperado de sus heridas y de su mutismo neurótico, comienza a hacerse preguntas sobre sus orígenes y en casa solo encuentra el silencio. Toda la angustia que siente por el tema la expresa en las cartas que envía a Mireia, que está en Bósnia, con los niños víctimas del conflicto. Ella le ayudará a comprender su situación de huérfano de guerra y a entender la actitud de sus padres y hermanos, que evitan hablar del asunto.
Con esta primera obra, la autora ganó merecidamente el Premio Ciutat d'Olot 1996. Con una prosa muy directa, el libro no sólo muestra el lado trágico de la existencia de Ivan, sino que también se hace eco de los progresos en su nueva vida, de su ilusión por llenar las páginas en blanco de su existencia, de su esfuerzo por encajar en su nueva familia, en la escuela. Mireia le hace ver la suerte que tiene a pesar de las dramáticas circunstancias que lo han llevado hasta Barcelona. Amor, solidaridad, esperanza, amistad son cosas de las que habla este libro que refleja el lado humano de un conflicto aún no totalmente resuelto.

(CLIJ, núm. 101, 1997)

* * *

"[…] Tant de la literatura epistolar com de la literatura de temes bosnians, en tenim bones mostres a la literatura catalana per a joves i no tan joves. […] Ara estic segur que s'hi afegirà Cartes a Mireia de Rosa M. Esteller, una obra senzilla i alhora magnífica que pot arribar perfectament als lectors d'entre 10 i 90 anys o més. La novel·la ens mostra, a través de l'intercanvi de cartes entre un nen bosnià, l'Ivan, refugiat a Barcelona i adoptat per una família catalana, i l'assistent social que el va ajudar als seus inicis, la Mireia, tot els procés d'integració i de superació dels traumes del protagonista. El més engrescador, sens dubte, és l'estil narratiu triat per Rosa M. Esteller: entenedor, tendre, amb un punt de dramatisme, però sempre amb l'esperança esperant a la cantonada, amb la il·lusió de viure encomanadissa que la converteixen en una novel·la d'allò més adient per a lectors joves, massa acostumats a la violència del cinema i de la tele.
Una novel·la, doncs, d'esperança en un món massa materialista, massa ple d'odis i guerres, massa egoista. Una novel·la una mica contracorrent, però d'aquelles que cada vegada són més necessàries si volem fer entendre als nostres infants i joves que paraules com solidaritat, respecte, tolerància no són paraules buides, sinó que hi ha gent que les duu a la pràctica d'una manera tan quotidiana i sense escarafalls que pràcticament no ens n'adonem, perquè als mitjans de comunicació, per desgràcia. només els interessa allò que surt del normal, allò que és escandalós, allò que té morbositat. Vides de lliurament com les de la Mireia o actituds de solidaritat com la de la família Santmartí són ben freqüents, encara, a la nostra societat, però per desgràcia no se'n sol parlar. La Rosa M. Esteller en parla i de quina manera ! Llegiu-la, no us en penedireu."

(Gent del Masnoi, núm. 138, octubre 1998)