ENTRE DOS SILENCIS enllaça, amb amor i esperança, dos mons ben peculiars: els records d'infantesa amb l'entranyable avi Paco fan que en Titu, afectat per la síndrome de Kanner, surti del seu autisme per explicar les seves particulars experiències.

Titu no és un nen encantat sortit d'una llegenda medieval, ni un personatge de ciència-ficció, tot i la seva inversemblant conducta; és un noi que travessa la barrera del seu profund autisme per mostrar que és tan real com els seus propis lectors, amb conceptes i vivències diferents, sí, però amb una sensibilitat especial que tots hauríem de conèixer per endinsar-nos en l’univers meravellós dels sentiments i descobrir-ne altres dimensions.


"... Pobre Maria! Tan contenta que estava sempre, tantes cançons que ens cantava, tant que ens animava... i sembla ser que darrerament s'ho passava molt malament. Com m'agradaria saber parlar, per poder anar a trobar-la i dir-li que tots l'estimàvem, que la trobem a faltar, que ens ha ensenyat moltes coses, encara que ella no se n'hagi adonat, i que ens ha fet molt més bé del que s'imagina... Cap mestre s'ha de sentir fracassat amb nosaltres perquè, encara que no ho sembli, ens fan molt de bé....

...Fixa't si en feia d'anys que no ens trobàvem, i encara m'estimen... I jo també a tots ells, tot i que no els hi sàpiga demostrar ni els hi pugui dir! Assegut en una cadira del jardí, al costat d'una taula ben plena de patates fregides, galetes i llaminadures que anava picant, mirava el meu germà i alguns dels seus amics i amigues. Poc a poc, d'un en un, els veia convertits en aquells marrecs que corrien pel pati de la seva escola i pel cau dels escoltes. Avi, vaig notar una sensació que em penso que és allò que li diuen amor, i que em va portar molt lluny, a un temps per a mi més difícil que per als altres nens, però que també va ser feliç. Llavors vaig comprendre que la vida és com una excursió sense camí de tornada, per a uns millor que per a altres, però bonica per a aquells que saben mirar bé tots els paisatges per sentir-los i recordar-los sempre...

...I també haig de dir-te que, gràcies a tu, avi, que sempre has entès tan bé els meus pensaments, estic més serè, les nits no se'm fan tan llargues, i ja no sento tant el neguit de no saber parlar, perquè he descobert que, on hi ha sentiments i amor, ja no hi calen paraules."

(Del llibre Entre dos silencis, 2003)

* * *

Ivan és un noi que ha estat víctima de la guerra del seu país. Els esdeveniments l'obliguen a deixar la seva terra i traslladar-se a Barcelona, on és acollit en una residència i, després en una família. Mireia és assistenta social. Va conèixer Ivan a la residència i ara és a Bòsnia. En aquest creuament de camins, l'un i l'altra lliguen una forta amistat. La distància i el temps de separació es compensen amb les cartes que s'escriuen. LES CARTES A MIREIA són mostra de tendresa, de superació del dia a dia i de suport.


"Ja tinc 13 anys, Mireia, voldria ser sempre tan feliç com ara, que el temps es parés i tingués constantment aquesta família tan bona, aquests amics tan alegres, la mateixa casa, la mateixa escola, la mateixa joia...
... que tingueu sort! I que els conflictes s'acabin aviat, perquè no s'esdevinguin més fulls en blanc a la vida de ningú."

(Del llibre Cartes a Mireia, 1999)

"... Estic tranquil·la i satisfeta de la teva evolució i penso que, en tot això, la teva voluntat i el teu entusiasme hi ha tingut molt a veure ... espero que tot et vagi bé, però, recorda, tens molts fulls encara per omplir i, en tot moment, passi el que passi, mira sempre endavant!"
Mireia

"L'Oriol em va dir que només hem de mirar enrere per recordar coses bones o per no tornar a caure en les coses mal fetes, però, tret d’això, cal anar sempre endavant..."
Ivan

(Del llibre Cartes a Mireia, 1997)

* * *

"... Moltes vegades he pensat que el món és ple d'Angelines que van sobrevivint com poden, per desaparèixer el dia que els hi toca, i no poden fer-hi res més que aprofitar el poc temps que els hi queda, tan bé com saben. I ningú, evidentment, pot fer res per retardar el seu desenllaç, però això sí, es pot col.laborar de diverses maneres, contribuint per tal que la seva darrera etapa sigui el millor possible ..."

(Del llibre Angelina, 1997)

* * *

"Aurora, Per uns moments va recordar les paraules del seu pare quan parlava del seu nom, i va pensar que la seva existència podria ser com l'albada: Ben nova cada matí, per donar pas a un seguit de belles experiències; i a moments de mal temps, que també podrien tenir el seu encís si s'acceptaven amb serenor, conformitat i coratge. Com la sortida del sol, els seus sentiments podrien ser clars i lluents, reflectint amor, tendresa i comprensió: Un nou viure! Tot seguit, la noia va alçar-se del llit alegre, joiosa i riallera com feia molt de temps que no ho estava. Va mirar pel balcó, i les plantes i flors del parc de la plaça li semblaven més precioses que mai, el blau del cel era més intens i els núvols meravellosos. Després va girar-se i va abraçar ben fort el seu marit mentre li deia:
—El món és ben gran i la vida és prou bella en molts sentits; res més no em farà patir, tot ho podré superar... Joan, t'estimo!"

(Del llibre Aurora, 2000)

* * *

"... Si el Barça és més que un club, i és ben veritat, perquè no puc ser jo més que un cargol? Doncs, sí, jo sóc més que un cargol! I aquí em teniu per explicar-vos la meva vida i miracles... De ben petit, ja m'agradava gaudir de tot l’enrenou que s’organitzava cada vegada que hi havia un partit..."

(Del llibre Històries d'en Barcigol, un culé i un bon cargol, 2002)