Ramon Esquerra
1909-1938
Retrat de Ramon Esquerra, per Opisso, que il·lustra la segona edició de Lectures europees.
Segell de la desapareguda editorial barcelonina Apolo.
Edifici de l'Oxford University Press, una de les cases editorials angleses que més admirava Ramon Esquerra juntament amb The Albatross i Tauchnitz.
Biografia
Ramon Esquerra i Clivillés neix a Barcelona el 26 d'octubre de 1909, fill únic de pare mataroní i mare castellonenca. Estudia a l'Institut General i Tècnic de Barcelona (1920-1926) i el 1933 es llicencia en Dret i en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. El 1937 es doctora amb la tesi «El Artista, revista romántica española (1835-1836)», dirigida per Àngel Valbuena Prat.
Comença a exercir la docència com a professor de català i castellà a l'Institut Francès de Barcelona el 1932, i dos anys després esdevé professor complementari de l'Institut-Escola de la Generalitat, on durant quatre anys imparteix literatura universal i francès. El mateix 1934 es casa amb Núria Pizà, amb qui té dos fills, Joan (1935) i Pere (1936). A l'Institut-Escola crea una associació de bibliofília el 1937, de la qual edita una selecció de poemes de Joachim du Bellay amb el títol de Sonnets (L'Ametller, 1938.). Altrament, hi té com a alumna Maria Aurèlia Capmany, a qui empeny a dedicar-se a la literatura. De fet, en els seus llibres de memòries l'escriptora li brinda diversos comentaris elogiosos.
Paral·lelament, compagina la docència amb una intensa activitat crítica a la premsa barcelonina. Les seves primeres col·laboracions en el món criticoliterari arrenquen el 1928 i van lligades amb l'inici dels estudis universitaris, a les revistes Criterion i Ginesta. Amb tot, l'eclosió i professionalització d'Esquerra com a crític cal situar-la entre 1932 i la seva desaparició al front bèl·lic el desembre de 1938. Així, de la mà de Maurici Serrahima entra a formar part del grup d'El Matí, diari catòlic on escriu la major part dels seus articles. El 1935 augmenta sensiblement les seves col·laboracions al periòdic, que durant aquest any signa amb el nom d'E. Clivillés. A més, exerceix com a crític d'art amb articles sobre les exposicions de la quinzena tant a El Matí com al suplement Esplai. El mateix any comença a col·laborar assíduament a La Publicitat, a més de continuar la seva activitat periodística en altres revistes i periòdics com ara La Veu de Catalunya, La Veu del Vespre, el setmanari Mirador i les col·laboracions aïllades a les revistes Papyrus, Economia i Finances, Meridià, La Vida Literària a Catalunya, el butlletí de l'Institut-Escola o la revista de bibliografia de l'editorial Apolo.
Durant aquest període tan curt com intens es defineixen dues línies, una de periodística i una altra de caire més acadèmic, que es distingeixen tant pel seu contingut formal com temàtic. En la primera els principals centres d'interès són les novetats bibliogràfiques, sobretot de la novel·la contemporània francesa i, molt especialment, anglesa. Tant és així que, avui, podem considerar el discurs d'Esquerra com el primer de la història de les lletres catalanes fonamentat en la recepció regular de novel·la anglosaxona. Fruit d'aquesta activitat periodística publica Lectures europees, editat per Publicacions de La Revista el gener de 1936. Es tracta d'un recull de trenta-set textos que havien aparegut, gairebé tots, a la premsa barcelonina i que comprèn els principals nuclis temàtics d'aquest vessant crític –amb un apartat final dedicat a la crisi de la consciència europea d'aleshores–. El crític s'hi mostra com un atent seguidor dels darrers moviments literaris i de pensament estrangers i comenta des dels clàssics fins a escriptors de darrera hora com Malraux, Giraudoux, Woolf, Lawrence, Huxley i Faulkner.
El final d'aquesta línia periodística ve marcada per l'inici de la Guerra Civil i s'encavalca amb la segona, que es concreta en la publicació de manuals i estudis, especialment sobre el període romàntic espanyol i francès. A més de presentar la seva tesi doctoral, durant el 1936 va col·laborar puntualment en dues revistes acadèmiques franceses, el Bulletin Hispanique i la Revue de Littérature Comparée, on apareix l'important assaig «Stendhal en España». En català publica dues monografies, «Balmes i Chateaubriand» (1936, dins l'Homenatge a Antoni Rubió i Lluch i Estudis Universitaris Catalans) i Shakespeare a Catalunya, que apareix a les pàgines de La Revista el 1935 i editat en forma de llibre per Publicacions de l'Institut del Teatre el 1937. A més del rigor científic que els presideix, aquests estudis resten com la primera adopció del comparatisme francès en les lletres catalanes.
Encara dins la línia acadèmica, el 1937 realitza per encàrrec de l'editorial Apolo un manual d'història universal en tres volums, Iniciación a la literatura, i el 1938 el seu complement, Vocabulario literario. Considerats modèlics, el to utilitzat en ambdós manuals se situa entre el discurs erudit i el divulgatiu. A més, tot i basar-se en les directrius de la Literatura Comparada, que consagra a l'estat un paper primordial, Esquerra hi singularitza la literatura catalana en peu d'igualtat amb les altres literatures ibèriques, europees i mundials a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca com a traductor, presenta obres angleses i franceses. El 1937 tradueix Utopía, de Thomas More, i el 1938 Dos o tres gracias, d'Aldous Huxley. En català, a més d'uns contes d'O'Henry i Alphonse Daudet apareguts a Esplai el 1932, tradueix entre 1936 i 1938 Tres contes, de Gustave Flaubert; Amfitrió 38 i Intermezzo, de Jean Giraudoux; Una avantguarda del progrés, de Joseph Conrad, i Dijous Sant, de François Mauriac.
En esclatar la Guerra Civil Ramon Esquerra estiueja a Sitges i la família es trasllada a casa de la germana de la seva muller i vídua del filòsof Joan Crexells. Després de rebutjar un passaport que el director de l'Institut Francès li ofereix per poder ensenyar en una universitat francesa, continua donant classes a Barcelona. Malgrat tot, manté correspondència amb diverses universitats dels Estats Units per trobar una sortida. El 17 de març de 1938 Barcelona pateix un gran bombardeig i una de les bombes cau al pis on viu la família Esquerra, que fuig a Sarrià. El 23 de març s'instal·len en una torre de Viladrau, poble on Esquerra treballa cada dia al Servei d'Arxius d'Agustí Duran i Sanpere. Finalment, el 12 de desembre de 1938 és mobilitzat per l'exèrcit republicà i desapareix al front bèl·lic d'Artesa de Segre a finals de desembre de 1938.
Comença a exercir la docència com a professor de català i castellà a l'Institut Francès de Barcelona el 1932, i dos anys després esdevé professor complementari de l'Institut-Escola de la Generalitat, on durant quatre anys imparteix literatura universal i francès. El mateix 1934 es casa amb Núria Pizà, amb qui té dos fills, Joan (1935) i Pere (1936). A l'Institut-Escola crea una associació de bibliofília el 1937, de la qual edita una selecció de poemes de Joachim du Bellay amb el títol de Sonnets (L'Ametller, 1938.). Altrament, hi té com a alumna Maria Aurèlia Capmany, a qui empeny a dedicar-se a la literatura. De fet, en els seus llibres de memòries l'escriptora li brinda diversos comentaris elogiosos.
Paral·lelament, compagina la docència amb una intensa activitat crítica a la premsa barcelonina. Les seves primeres col·laboracions en el món criticoliterari arrenquen el 1928 i van lligades amb l'inici dels estudis universitaris, a les revistes Criterion i Ginesta. Amb tot, l'eclosió i professionalització d'Esquerra com a crític cal situar-la entre 1932 i la seva desaparició al front bèl·lic el desembre de 1938. Així, de la mà de Maurici Serrahima entra a formar part del grup d'El Matí, diari catòlic on escriu la major part dels seus articles. El 1935 augmenta sensiblement les seves col·laboracions al periòdic, que durant aquest any signa amb el nom d'E. Clivillés. A més, exerceix com a crític d'art amb articles sobre les exposicions de la quinzena tant a El Matí com al suplement Esplai. El mateix any comença a col·laborar assíduament a La Publicitat, a més de continuar la seva activitat periodística en altres revistes i periòdics com ara La Veu de Catalunya, La Veu del Vespre, el setmanari Mirador i les col·laboracions aïllades a les revistes Papyrus, Economia i Finances, Meridià, La Vida Literària a Catalunya, el butlletí de l'Institut-Escola o la revista de bibliografia de l'editorial Apolo.
Durant aquest període tan curt com intens es defineixen dues línies, una de periodística i una altra de caire més acadèmic, que es distingeixen tant pel seu contingut formal com temàtic. En la primera els principals centres d'interès són les novetats bibliogràfiques, sobretot de la novel·la contemporània francesa i, molt especialment, anglesa. Tant és així que, avui, podem considerar el discurs d'Esquerra com el primer de la història de les lletres catalanes fonamentat en la recepció regular de novel·la anglosaxona. Fruit d'aquesta activitat periodística publica Lectures europees, editat per Publicacions de La Revista el gener de 1936. Es tracta d'un recull de trenta-set textos que havien aparegut, gairebé tots, a la premsa barcelonina i que comprèn els principals nuclis temàtics d'aquest vessant crític –amb un apartat final dedicat a la crisi de la consciència europea d'aleshores–. El crític s'hi mostra com un atent seguidor dels darrers moviments literaris i de pensament estrangers i comenta des dels clàssics fins a escriptors de darrera hora com Malraux, Giraudoux, Woolf, Lawrence, Huxley i Faulkner.
El final d'aquesta línia periodística ve marcada per l'inici de la Guerra Civil i s'encavalca amb la segona, que es concreta en la publicació de manuals i estudis, especialment sobre el període romàntic espanyol i francès. A més de presentar la seva tesi doctoral, durant el 1936 va col·laborar puntualment en dues revistes acadèmiques franceses, el Bulletin Hispanique i la Revue de Littérature Comparée, on apareix l'important assaig «Stendhal en España». En català publica dues monografies, «Balmes i Chateaubriand» (1936, dins l'Homenatge a Antoni Rubió i Lluch i Estudis Universitaris Catalans) i Shakespeare a Catalunya, que apareix a les pàgines de La Revista el 1935 i editat en forma de llibre per Publicacions de l'Institut del Teatre el 1937. A més del rigor científic que els presideix, aquests estudis resten com la primera adopció del comparatisme francès en les lletres catalanes.
Encara dins la línia acadèmica, el 1937 realitza per encàrrec de l'editorial Apolo un manual d'història universal en tres volums, Iniciación a la literatura, i el 1938 el seu complement, Vocabulario literario. Considerats modèlics, el to utilitzat en ambdós manuals se situa entre el discurs erudit i el divulgatiu. A més, tot i basar-se en les directrius de la Literatura Comparada, que consagra a l'estat un paper primordial, Esquerra hi singularitza la literatura catalana en peu d'igualtat amb les altres literatures ibèriques, europees i mundials a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca com a traductor, presenta obres angleses i franceses. El 1937 tradueix Utopía, de Thomas More, i el 1938 Dos o tres gracias, d'Aldous Huxley. En català, a més d'uns contes d'O'Henry i Alphonse Daudet apareguts a Esplai el 1932, tradueix entre 1936 i 1938 Tres contes, de Gustave Flaubert; Amfitrió 38 i Intermezzo, de Jean Giraudoux; Una avantguarda del progrés, de Joseph Conrad, i Dijous Sant, de François Mauriac.
En esclatar la Guerra Civil Ramon Esquerra estiueja a Sitges i la família es trasllada a casa de la germana de la seva muller i vídua del filòsof Joan Crexells. Després de rebutjar un passaport que el director de l'Institut Francès li ofereix per poder ensenyar en una universitat francesa, continua donant classes a Barcelona. Malgrat tot, manté correspondència amb diverses universitats dels Estats Units per trobar una sortida. El 17 de març de 1938 Barcelona pateix un gran bombardeig i una de les bombes cau al pis on viu la família Esquerra, que fuig a Sarrià. El 23 de març s'instal·len en una torre de Viladrau, poble on Esquerra treballa cada dia al Servei d'Arxius d'Agustí Duran i Sanpere. Finalment, el 12 de desembre de 1938 és mobilitzat per l'exèrcit republicà i desapareix al front bèl·lic d'Artesa de Segre a finals de desembre de 1938.