Ramon Esquerra
1909-1938
Antologia
"Des dels temps d'El Europeo, Catalunya ha sentit sempre la necessitat d'abocar-se a Europa, necessitat que és, sens dubte, el contrapès dels pairalismes excessius i de les supervaloracions floralistes. Aquí no hem fet sinó veure Europa des de Catalunya i amb un criteri perfectament llatí, gosaríem dir mediterrani."
(Lectures europees. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1936, p. 5)
(Lectures europees. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1936, p. 5)
* * *
"El moviment renaixentista és 'catalanisme històric'. Mira enrere i tracta solament, en principi, de fer reviure un passat gloriós. És més endavant quan començarà a estructurar el futur. Així, doncs, el moviment català en aquells moments queda perfectament compenetrat amb Walter Scott en quant veu com a principal fita assolir el desvetllament de la Catalunya medieval.
Aquest culte de Walter Scott (que trobem també en els altres romanticismes de fora de casa i que és l'exponent del goticisme tan car als romàntics) i el descobriment dels temps passats com a tema literari, van acompanyats, a la vegada, d'un entusiasme shakesperià, perquè Shakespeare té la qualitat de símbol revolucionari enfront del neoclassicisme francès que encara té partidaris. Shakespeare, als ulls dels romàntics europeus, és la personificació, el símbol de la revolta, així com Walter Scott ho és del valor poètic dels temps passats.
Ara bé, el moviment català en allò que té de romàntic, queda prou satisfet amb aquest descobriment del passat que les novel·les de Walter Scott provoquen. Per això, mentre el novel·lista escocès és el patró de la nostra Renaixença, Shakespeare i la seva obra, encara que coneguts i estimats, ho són solament de retop i en quan formen part del bagatge romàntic comú."
(Shakespeare a Catalunya. Barcelona: Publicacions de la Institució del Teatre, 1937, p. 29-30)
Aquest culte de Walter Scott (que trobem també en els altres romanticismes de fora de casa i que és l'exponent del goticisme tan car als romàntics) i el descobriment dels temps passats com a tema literari, van acompanyats, a la vegada, d'un entusiasme shakesperià, perquè Shakespeare té la qualitat de símbol revolucionari enfront del neoclassicisme francès que encara té partidaris. Shakespeare, als ulls dels romàntics europeus, és la personificació, el símbol de la revolta, així com Walter Scott ho és del valor poètic dels temps passats.
Ara bé, el moviment català en allò que té de romàntic, queda prou satisfet amb aquest descobriment del passat que les novel·les de Walter Scott provoquen. Per això, mentre el novel·lista escocès és el patró de la nostra Renaixença, Shakespeare i la seva obra, encara que coneguts i estimats, ho són solament de retop i en quan formen part del bagatge romàntic comú."
(Shakespeare a Catalunya. Barcelona: Publicacions de la Institució del Teatre, 1937, p. 29-30)
* * *
"Ni l'estudi del professor Allison Peers sobre La influencia de Chateaubriand en España ni les addicions del senyor Núñez de Arenas, esmenten el nom de Jaume Balmes entre els admiradors hispànics del Vescomte. I tanmateix en l'obra del filòsof vigatà hi ha senyals d'una veritable devoció per l'autor francès i d'una autèntica influència de les seves obres apologètiques.
[...]
Hi ha certament grans diferències entre l'estil massís de Balmes i el de Chateaubriand, eminentment pintoresc. Les finalitats que ambdós es proposen són diferents: Balmes es dirigeix a la intel·ligència dels llegidors; Chateaubriand, a llur sensibilitat. Però quan Balmes es deixa emportar d'un sentiment, el seu estil esdevé declamatori, i ens parla amb profusió de comparacions i metàfores, d'una manera que fa pensar tot seguit en aquell Chateaubriand que fou un dels seus autors predilectes i en un altre romàntic francès que també admirava cordialment: Lamartine."
(«Balmes i Chateaubriand», dins Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. Miscel·lània d'Estudis Literaris, Històrics i Lingüístics. Barcelona, vol. 3, 1936, p. 569 i 573)
[...]
Hi ha certament grans diferències entre l'estil massís de Balmes i el de Chateaubriand, eminentment pintoresc. Les finalitats que ambdós es proposen són diferents: Balmes es dirigeix a la intel·ligència dels llegidors; Chateaubriand, a llur sensibilitat. Però quan Balmes es deixa emportar d'un sentiment, el seu estil esdevé declamatori, i ens parla amb profusió de comparacions i metàfores, d'una manera que fa pensar tot seguit en aquell Chateaubriand que fou un dels seus autors predilectes i en un altre romàntic francès que també admirava cordialment: Lamartine."
(«Balmes i Chateaubriand», dins Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. Miscel·lània d'Estudis Literaris, Històrics i Lingüístics. Barcelona, vol. 3, 1936, p. 569 i 573)
* * *
"Aunque el teatro y la novela no alcancen en conjunto la alta calidad de la lírica, no falta el esfuerzo depurador de la producción, en un sentido cada vez más europeo, por lo menos en lo que a la novela se refiere. J. Puig y Ferrater (n. 1882), Carles Soldevila (n. 1892), Miquel Llor (n. 1894) y S. Joan Arbó son los novelistas contemporáneos más interesantes. El cuento, especialmente, en sus distintas modalidades, ha tenido una serie de cultivadores excelentes. Entre los restantes prosistas modernos merece mención especial, por la influencia que ejerció sobre la vida cultural catalana, Eugeni d'Ors (n. 1882), que hizo popular el seudónimo Xènius. Su Glosari da fe de un deseo de incorporación de Cataluña a la cultura europea occidental, subrayando las características del país."
(«Las literaturas de la Península ibérica desde el Romanticismo», dins Iniciación a la literatura. Barcelona: Apolo, 1937, p. 181-182)
(«Las literaturas de la Península ibérica desde el Romanticismo», dins Iniciación a la literatura. Barcelona: Apolo, 1937, p. 181-182)
* * *
"Els crítics dels països llatins, avesats a considerar la novel·la detectivesca com un gènere inferior, acostumen a mirar amb menyspreu totes les obres d'aquesta mena, sense preocupar-se de distingir, i confonen encara les Aventures de Nick Carter o el Rocambole amb les novel·les més modernes del gènere detectivesc. Per això no s'han fet càrrec encara de l'enorme progrés literari d'aquesta mena de novel·les. Amb els anys han guanyat en qualitat i avui dia bona part d'elles tenen un valor, quant a tècnica novel·lística i estil, que astoraria tots els que no coneixen exemplars posteriors a les aventures de Sherlock Holmes, que llegiren en els dies de la seva adolescència."
(«Edgar Wallace», Mirador (Barcelona), 29 de setembre de 1932, p. 6)
(«Edgar Wallace», Mirador (Barcelona), 29 de setembre de 1932, p. 6)