Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dona a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.

Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), i els llibres de narracions Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Letízia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat inclòs sovint en les propostes per al Premi Nobel de literatura. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1974) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Salvador Espriu va ser un dels socis fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



Documentació i textos: Emili Gil i Josep Miàs.
Actualització: Nausica Solà, Josep Miàs i Helena Molist per a l'AELC.
Fotografies: © Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu CDESE.