Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.

Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys.

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d'honor i rep el «Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras». El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.

El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila o Carles Riba.

Publica Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador, entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. Malauradament la Guerra Civil espanyola estronca la seva brillant carrera universitària: ha d'abandonar la llicenciatura en Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on resta fins a l'any 1939.

Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per la Segona Guerra Mundial, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà com l'exili interior. Malgrat que continua la seva feina d'advocat, mai abandona el conreu literari: el 1939 escriu la tragèdia Antígona, inèdita fins a l'any 1955. D'aquesta etapa també sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) i el seu primer recull de poemes, Cementiri de Sinera (1946), amb el qual inicia les referències al món mític de Sinera (anagrama d'Arenys [de Mar]) a través del qual evoca el món devastat per les guerres, la destrucció de la civilització que és també personal i col·lectiva com a poble. Continua amb les obres Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). El seu poemari La pell de brau (1960), que surt publicat esquivant la censura, es converteix en símbol de la resistència cultural catalana contra la repressió de la dictadura franquista.

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització de l'obra de Salvador Espriu, així com les diverses representacions que la Companyia de Teatre Adrià Gual fa de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o més tard, Una altra Fedra, si us plau (1978). Amb la popularitat esdevé ja definitivament, sovint a desgrat seu, poeta del poble, símbol de la lluita contra l'opressió i a favor de la llibertat dels pobles.

El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol, amb el qual rep el reconeixement unànime de la crítica espanyola.

El seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel, que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de la seva fundació l'any 1977 –és el seu soci número 4–, és nomenat Soci d'Honor de l'entitat.

Durant els darrers anys de vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud, afegida al valor de la seva obra, el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península Ibèrica).

El 22 de febrer de 1985, Salvador Espriu mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera, població que acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu.

El 2003 se celebra a Barcelona i a Arenys de Mar el I Congrés Internacional Salvador Espriu. Deu anys més tard, l'any 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l'Any Espriu, amb l'organització del II Congrés Internacional Salvador Espriu a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar i homenatjar el que sens dubte és un dels autors cabdals de la literatura catalana i universal del segle XX.