El poeta decideix que cal recompondre els trossos d'una veritat multifraccionada i dispersa. En la vella Hispània va cercar en àrabs, sefardites i cristians arrels comunes que facilitessin l'entesa entre cultures diverses; en el litoral de la Mediterrània va connectar amb llatins, grecs, jueus, egipcis i sumeris. D'Europa va beure de les fonts literàries, místiques i filosòfiques del nord i del sud; i d'Àsia va experimentar les virtuts del taoisme i del budisme zen amb el conreu de l'haiku i la tanka. Al capdavall va confirmar la teoria dels arquetipus universals i va ser capaç de traduir aquesta ybris de poeta en versos molt senzills, lluny de preceptives buides de sentit, escrits amb una clara sintaxi i una profunda intel∙ligència, recolzada en l'aguda ironia socràtica: Salvador Espriu o la versió postmoderna d'un clàssic a l'antiga: «Jo sóc un fadrí drapaire de l'estúpida i dolorosa hora de la trencadissa i encara ajudo a collir-ne les miques i els bocins».

(Rosa M. Delor. "Salvador Espriu: una proposta entre el racionalisme cartesià, la moral pràctica de Sèneca i la mística jueva", Zeitschrift für Katalanistik [Freire, Alemanya], núm. 23, 2010, p. 17–37)

* * *

El segle XX passarà a la història com el Segle d'Or de la literatura catalana. Caldria remuntar-nos a la València del segle XV per retrobar una constel·lació de literats tan important. Si A. March, Martorell i Roís de Corella determinen el punt culminant de la literatura medieval catalana en un cicle que arrenca dels trobadors i Llull, en l'època contemporània noms com els de Carner, Riba, Foix, Espriu, Pla i Rodoreda catapulten les lletres catalanes al seu grau màxim d'universalitat tot fent bons els propòsits de renaixença de Verdaguer i Guimerà, i els de modernització de Maragall, i oferint als escriptors de les generacions posteriors una cosa tan preuada per a una literatura que aspiri a un desenvolupament normal com és un sentit de tradició moderna. Això, es miri com es miri, constitueix un actiu rotund que ens hauria de proporcionar més autoestima com a cultura literària i més il·lusió a l'hora de treballar des del món acadèmic, periodístic, editorial i institucional per aquesta literatura. Ara bé, en plena fase de globalització cultural, sembla com si col·lectivament ens haguéssim acomplexat i com si el pessimisme hagués de ser la norma de l'intel·lectual català. Un exemple d'això que dic és la fragilitat amb què els nostres autors passen, posem per cas, de ser considerats amb prosopopeia "poetes nacionals" al més dur dels oblits en qüestió de pocs anys. Aquesta contradicció fa evident el fet que no ens calen poetes nacionals, sinó poetes que pertanyin a una poesia nacional catalana. I això, per fortuna, ho hem aconseguit.

En aquest sentit, el cas de Salvador Espriu resulta simptomàtic. Elevat als altars de la glòria poètica, i amb una notable projecció social gràcies, entre altres factors, a la tasca de cantants com Raimon i dramaturgs com Ricard Salvat, a partir de la data de la seva mort el 1985 comença una mena de viatge cap al silenci. Com es pot passar de ser considerat un clar aspirant al premi Nobel a restar gairebé desapercebut en els darrers anys? Per què allò que Pere Calders, a propòsit de les modes estètiques, va anomenar amb perspicàcia als anys seixanta la llei del pèndol en literatura es produeix aquí amb tanta força? Les respostes ens situen en el cor mateix de la recepció i l'evolució literària dels darrers anys, cosa que dota de gran interès aquesta qüestió. Per aquest motiu, la celebració al llarg d'aquesta setmana del I Simposi Internacional Salvador Espriu, sota el significatiu títol de "Si voleu de nou passar", i de la Jornada Espriu ara a la Residència d'Investigadors, revesteix un interès especial, ja que pot marcar un punt d'inflexió en la consideració d'Espriu en el context de les lletres catalanes actuals. Un gran nombre de crítics i estudiosos, però també poetes, debatran, com no s'ha fet als darrers anys, sobre la figura i l'obra de l'autor, i el lloc que ocupa i ha d'ocupar en l'anomenat cànon català. Sens dubte, el conjunt dels actes constitueix una de les cites intel·lectuals més importants dels darrers temps, i la seva oportunitat ve reforçada després de la celebració de l'Any Verdaguer i de l'Any Ruyra, dos dels mestres reconeguts explícitament per Espriu.

[…] L'obra espriuana respon a una voluntat d'unitat i un rigor d'execució colpidors, com només poden fer els grans mestres. Amb això fa vàlid l'agut consell que Flaubert dirigeix per carta a Louise Colet: "La unitat, la unitat, tot és aquí: la bellesa del conjunt; d'això freturen tots els escriptors d'avui, tan els grans com els petits. Mil bells paràgrafs, però ni una sola obra. Comprimeix el teu estil, fes amb ell un teixit suau com la seda i fort com una cota de malla". L'estil d'Espriu presenta la clara llum de la precisió i la complexitat alhora del símbol mític. Amb això, assaja en la contemporaneïtat els arquetips clàssics per tal de bastir una mitologia pròpia on destaquen amb originalitat Sinera i Sepharad. D'aquesta manera, si Borges és el poeta del laberint en la poesia castellana contemporània, Espriu llega a la literatura catalana un laberint propi a través de la recreació del mite d'Ariadna. I, tanmateix, aquest dispositiu mitològic es posa al servei de les inquietuds del present, del dolor del present i, per tant, la seva obra sencera adquireix un alt valor cívic i humanista. Espriu encerta així en l'expressió d'una poesia de reflexió moral de primer ordre en què destaca l'anhel de convivència pacífica, llibertat i justícia de la humanitat. Aquesta mena de compromís ètic forneix una visió metafísica de gran actualitat que, en certa mesura, esdevé avantguardista. No tan sols per la llum que ens dóna davant la necessitat en els temps actuals d'un nou marc hispànic de convivència o davant les contradiccions d'un món en guerra no declarada, sinó també per la tendència de requesta ètica que l'art actual està plantejant a tots els nivells. En aquest sentit, crec que les avantguardes del segle XXI seran més ètiques que estètiques. Després d'haver sotmès els llenguatges artístics a un procés d'investigació al límit, l'artista planteja la necessitat de calmar el procés d'experimentació i de retrobar aquells continguts que parlen del nosaltres, que segueixen les relacions entre l'individu i la seva societat per tal de comprendre millor la realitat. El comportament de l'ésser humà i la seva capacitat d'establir lligams amb els altres i allò altre esdevé un tema fonamental en tota l'activitat creativa del moment.

Des dels xiprers a la mar; des del cementiri de Sinera a la platja; des de l'extensió de la pell del brau al dictat de la primera història d'Ester.., tot en Espriu ens parla de la grandesa d'aquest gran gest moral en literatura. I no hi ha dubte que, tant la riquesa de matisos sentimentals com el variat cromatisme de reflexions que ens ofereix, doten la poesia catalana d'una esplendor extraordinària, definitiva.

(Vicenç Llorca. "Salvador Espriu: l'ètica com a avantguarda", Avui, 2 d'octubre 2003)

* * *

Des de principis dels cinquanta —que ja és dir— he estat un seguidor convençut de l'escriptura de Salvador Espriu. Començo per esmentar aquest fet no per presumir-ne sinó per no amagar al lector el que sens dubte ha estat un condicionant (i també un estímul decisiu) del meu aprenentatge i, ben al contrari, declarar la meva parcialitat a favor de l'obra del poeta de Sinera o —per posar les coses més difícils als seus detractors tifuts— el que crec que aquesta significa. En definitiva, si m'ocupo d'aquest tema, no ho faig com un acte de servei envers cap increment o matisació dels coneixements literaris —ja que no ha existit mai una ciència literària—, com el senyor Joaquim Molas creu que s'ha de fer la crítica acadèmica —crítica que, òbviament, no practica un servidor— ans perquè m'afecta personalment de bon de veres. Per això no és gens estrany que quan Carles Torner i Pere Tió m'han demanat, cadascú pel seu costat però gairebé coincidint en el temps, sengles articles sobre la poesia d'Espriu i sobre la conveniència de revisar el seu estatus —em sembla que seguint ambdós els suggeriments de Sam Abrams— ja n'he fet quatre, d'articles, sense comptar el que ara començo.

El purgatori pel qual s'ha fet passar la seva obra —o, més aviat, ell i la seva obra, perquè difícilment trobarem una altra parella autor/obra més entrunyellada— té, crec, la seva importància o la seva transcendència, no sols per la injustícia que el nostre Establishment pot haver comès ans també perquè és ben possible que el que podem denominar cas Espriu no sigui més que un cas particular d'una tendència nostrada més general, d'un aspecte de la nostra història cultural més o menys recent: la rebentada menyspreadora que a ningú beneficia, si no és a la vanitat d'algunes patums o aspirants a patum.

(Bartomeu Fiol. "Salvador Espriu i els menyspreus nostrats", Avui, 1 de juliol 2002)

* * *

Aquest portar els mites clàssics a l'enrenou quotidià de Sinera ens aboca indefectiblement a la creença que el mirall s'havia trencat irremeiablement o, si més no, que presentava greus esquerdes. Aquesta impressió es veu refermada quan hom llegeix les proses dedicades a Ismene, Ariadna, Enone, Fedra, Teseu, Hipòlit, o a Thanatos, Ocnos i Un sacerdot, gairebé tots, com diu l'autor, antigues coneixences del comentarista. I precisament perquè ho són és que traspuen una mena d'escepticisme suplementari sobre les condicions en què es desenvolupa la vida, no sé si dir-ne moral, del país. En aquest sentit no em sembla pas que es puguin negligir les advertències i la preocupació d'Espriu per la llengua, ni encara menys que es pugui entendre com una qüestió sense cap mena de relació amb el conjunt d'aquesta obra extraordinària. Ben al contrari, tota la preocupació d'Espriu troba la seva justificació en el fet que la llengua s'hagi convertit en el símbol d'identificació exclusiu del país sense cap mena d'ulterior reflexió.

(Marc Soler. "Quan Espriu va demostrar que la finestra no és verda", La Vanguardia, 2 de maig 1989)

* * *

Sé que, en comentar el comportament d'en Salvador Espriu en els anys de la repressió franquista, afronto el risc de semblar acollir-me al que en diríem una mena de glòria reflectida. Però com que el que he de dir reposa en paraules alienes —d'un escriptor del prestigi d'en Triadú—, crec que em puc donar, i em dono, per absolt abans de començar. Un Joan Triadú de fa més de trenta-cinc anys ens parla del Salvador Espriu de la resistència i el perill, imatge aquesta d'un Espriu potser encara no del tot assumida per alguns dels nostres intel·lectuals d'ara. Cal recordar-los que escriure només en català fou un risc. És possible que fins i tot pel mateix Triadú el que explicaré sigui un xic distant, no sols en el temps, sinó potser en el record, almenys en alguns detalls. Les seves cartes me les escrivia a mà i és difícil que en tingui còpia. Són, per tant, documents únics i que cal recordar. Sobretot ara que certs polítics castellans asseguren que cal desmantelar los nacionalismos, ben entès no el seu, que comporta la consideració de Castella com l'única nació de tot l'Estat espanyol, el Estado de las autonomías.

(Ferran de Pol. "Salvador Espriu, generós cabdill", La Vanguardia, 22 d'abril 1986)

* * *

La Mort ha tingut sempre unes manifestacions populars d'una profunda sensibilitat i d'una considerable càrrega dramàtica. El mateix Esbart de Rubí havia incorporat al seu repertori danses com la del Vetlatori o la Moixiganga de Lleida i havia destacat en la seva escenificació tot el dramatisme que comportaven. Ara, basant-se en els poemes de la Setmana Santa d'Espriu, Enric Majó ha intentat d'encarar dues sensibilitats: per una banda el discurs reflexiu, dens, metafísic i intel·lectual del poeta i, per l'altra, la força dramàtica, la manifestació sentimental i emotiva de la saviesa del poble, el qual, a través del temps, ha sabut conservar en forma de dansa els seus anhels i les seves frustracions. Tot i que l'experiència no és nova, la proposta de Majó-Sans se situa a un nivell poc habitual en el nostre món de l'espectacle i assumeix, amb tota evidència, un risc notable.

(Joaquim Vilà i Folch. "La Mort, Espriu i Majó", Avui, 23 d'octubre 1986)

* * *

A l'enterrament de Salvador Espriu, a més de la sintonia de tota la població d'Arenys de Mar, podia constatar-se una exhaustiva presència de persones que havien estat resistència activa durant els anys de la repressió. Però, per més que de gent jove n'hi havia molta i que foren els joves d'Arenys els qui dugueren el fèretre a les espatlles en entrar a l'església, crec que proporcionalment, i subratllo proporcionalment, n'hi faltaven. I penso que dir-ho no és inoportú perquè, a part que tot l'acte fou impressionant i ens avala, com a poble, a aquestes altures no ens cal anar amb dissimulacions i hem de dir les coses pel seu nom: hauria d'haver-hi hagut molta més gent jove. El recorregut que separava l'església del cementiri, primer els carrers d'Arenys, després la llarga pujada a les en vistes del mar, després el dilatat carreró central emmarcat de xiprers que vertebra el bellíssim cementiri, permetia, pel seu allargassament, una bona observació de la gran gernació aplegada. Si un s'hi fixava, hi trobava a faltar aquells raïms nodrits que es formen entre persones procedents del mateix grup, aquells raïms que es dispersen i es refan repetides vegades al llarg d'un itinerari o d'uns actes.

(Josep Espar Ticó. "Absències a Sinera", Avui, 2 de febrer 1985)

* * *

Llibre de Sinera és senyal de plenitud en la trajectòria d'Espriu perquè s'hi fonen com enlloc, potser, l'actitud cívica i l'actitud lírica del poeta. Espriu a l'esmentat pròleg de l'Obra poètica fa observar la relació "estreta" que hi ha entre La pell de brau i Llibre de Sinera, així com llur "íntima connexió" amb la resta de la seva obra. De debò que és així. Però en Llibre de Sinera, —el penúltim llibre de la poesia d'Espriu publicat a la postguerra—, no hi ha cap proposta per formular, en el sentit en què n'hi havia una, el diàleg, a La pell de brau, formulada d'una manera explícita, no sols en un cert nombre de poemes sinó fins i tot en el conjunt, pel fet d'adreçar-se a Sepharad; ara, sense deixar ni poc ni molt el tema cívic, el poeta s'endola i pateix amb el seu poble sense moure-se'n ni un sol moment ni retreure altre argument que la necessitat de sobreviure. De la poesia i la temàtica polítiques hem passat a la poesia de moral de pàtria.

(Joan Triadú. "Llibre de Sinera o la plenitud", Avui, 10 de febrer 1984)