Amb un pròleg de Bernat Nadal.

Està ben clar que l’obra de Guillem d’Efak té dos nivells diferenciats: el popular i el culte. En tots dos casos, però, hi ha un rigorós vot d’obediència a les normes elegants o, com a mínim coherents, de l’escriptura. Més d’una vegada utilitza jocs de paraules, en especial quan el tema té relació amb dites o sentències populars, però sempre tracta el llenguatge amb distinció, amb coneixement empíric del seu significat, i amb estètica ben poc carregada de barroquismes. Té un estil propi, ben bo de conèixer, i ell ho sabia i n’estava satisfet; tanmateix moltes de vegades va manifestar el desig que la seva obra es conegués al llarg de moltíssims d’anys i s’arribés a recitar o a cantar sense que es recordés qui era l’autor, com passa amb la majoria de romanços o contarelles que provenen de l’antigor. Així, l’oblit equivaldria a la vida eterna.