IX
TORNEM-HI, torna-hi
a veure cada dia
aquestes cares pàl·lides de sang
esblanqueïda
que me fan tanta llàstima.
Aquest pols que sols batega
a ritme d'underwoods
mig importades.
Aquesta fam que canta
totes les fams a pic i pala.
Tots aquests sexes
encistats dins fàbriques.
I aquests cervells a cap de dits
enllestint expedients.
I aquests cors farcits
de pulsacions que fan funcionar màquines.
I aquestes mans, per a la carícia inútils,
omplint capses i capses,
aquestes mans,
llavis amb dits, abans sols per la fruita,
desagradades avui
a masturbar un taló, una factura,
un il·lusori
rebut o una lletra retornada...

(Tants de camins, Madona,
on hi ha una raconada
en la qual ni poc ni gens
no ens mancaria una coca-cola
per fer-hi una pausa...)

Tanta vida que per viure
sols demana
el trepig assaonat d'una mirada.


(Del llibre Madona i l'arbre i altres poemaris. Palma: Consell de Mallorca. Departament de Cultura, 2005, p. 45-46)

* * *

II
EL VENT

JO sóc el vent, fecundador unànime.
Tinc els dits irisats
com els del nin que ha agafat la papallona.
Jo sóc el vent total,
jo sóc l'embat suau i delicat
amb els dits impregnats de pol·len,
de fullaca són les rodes del meu carro.
A l'esquena, el tro,
més enllà, la pluja.

A les adolescències
faig memòria del cos
i del fullam a les vegetacions.
La meva carícia sàviament es filtra
i arriba a les raconades íntimes
i esborra els pensaments.

Darrera meu,
contemplau la terra
vençuda i fecundada.
Contemplau l'espasme del fasser
sota el llamp i tro de la mà meva;
i el vessar de llavors enrampades
que provoca la meva arribada.

A l'esquena el tro, al davant la pluja.
Jo sóc el vent, fecundador unànime.

(Del llibre Madona i l'arbre i altres poemes. Palma: Consell de Mallorca. Departament de Cultura, 205, p. 56)

* * *

A LA CADIRETA

ENTRE cançons
i mentidetes
me duen a la mort,
a la cadireta.

A la cadireta,
a la cadiró,
entre mentidetes
i velles cançons.

A la cadireta
no hi vull anar, no,
que tinc dues cames
i un cor per motor.

No sé a on vaig
però sé d'on fuig.

(Del llibre Madona i l'arbre i altres poemes. Palma: Consell de Mallorca. Departament de Cultura, 2005, p. 102)

* * *

Entre el blanc pur
i el negre estricte
la inquietant
aventura de viure,
la impossible aventura
de fer quadrar una suma.
Per què
dos i dos senyor sempre
han de ser quatre?
demanava Alícia.
La infància
és l'edat passiva
del pur joc sense regles,
per això ens fa tanta por
d'abandonar-la
i posar-nos
definitivament en marxa
i és per això també que l'enyoram
cada horabaixa.

(Del llibre Capellet de vidre. Palma: "Sa Nostra", 1995, p. 40)

* * *

CONTRABANDISTES (1)

La rusca i la ronya,
la pell amb poagre
la fam torna agra
vermella vergonya.
De pares a fills,
la talent, la gana
i molta misèria
que s'acaramulla
entre dit i dit.
L'embalum de sac
val tant com la vida
que alena tabac.
Estrelles i estels
van de contraban,
ja que fins i tot elles
guanyen un jornal
i en fan a mitges
amb carrabiners
que la saben llarga
tal com els xiprers
que vetllen la càrrega
del cotxe dels morts
amb muda eloqüència
puix se saben forts.



PAISATGES -EL MÓN

Diuen que encara
hi ha més món
més enllà de Na Xicamunda.
I què voleu que us digui
si amb el que tinc ja faig?
No tenim barrancs
ni muntanyotes
i amb les nostres ensulsiades
ja en tenim ben prou.
El nostre hivern no es des-
glaça
d'una manera gaire
espectacular,
el voltor n'és l'excepció,
el passarell la norma
i les taques vermelles
de caderneres i pinsans
el puntet de color
ni poc ni gens dramàtic
i tampoc no ens fa falta
cap volcà.

I anam fent,
la vida és quotidiana
i pregam Déu
que ho sigui sempre el pa.

(Del llibre El món. Paisatges. El darrer quadern. Binissalem: Di7, 1997)

* * *

BALADA D'EN JORDI ROCA

Madona d'es Caparó
en Jordi Roca vos crida.
Madona d'es Caparó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n'enrecordeu d'aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d'ell.
Tothom, fora de la principal acusadora...
I la justícia farà el seu camí...
No se sap si per calça d'arena, forca o garrot...
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà, morirà...

Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.
Demà en aquestes hores,
m'hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor,
demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.

Alça los teus ulls, garrida.
No els alcis per mirar-me;
alça-los i pendràs plaer
de veure finir ma vida.
Tothom que passa pel carrer se demana:
"I quin delicte ha comès en Jordi Roca
per tenir tanta severitat amb ell?..."
Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir,
canta , canta...

T'estim com t'estimava.
I fins demà t'estimaré
i si hi ha una altra vida,
allà t'esperaré.
Mai més no et podré dir:
"T'estim, t'estim, t'estim..."
perquè demà en aquestes hores,
m'hauran donat garrot.

(Del disc Guillem d'Efak. Selecció de cançons. Palma: Blau, 2010)