La novel·la de Carles Decors, com el ritme endimoniat de heavy metal, és una narració d'ambient dur, d'agressivitat ciutadana, sincopada, que explica una història onírica entre la frustració i el desig. Una història, a voltes al·lucinada, d'una inútil recerca, i que fluctua, en tota la narració, entorn d'un vell conflicte literari: realitat i somni, el món prosaic de la quotidianeïtat i l'alternativa dels paradisos de la fantasia. A F.M. Fragmentació Modulada, però, Carles Decors parla, per primera vegada en la literatura catalana contemporània, d'uns aspectes quotidians prou coneguts dels dies que vivim, un món de canuts i xocolate, d'amfetes i de xeringa hipodèrmica. Un món enfollit amb rituals nocturns de "follets alcohòlics i amfetamínics solcant amb bogeria les neurones i les venes". Un món, en darrer terme, on hom mor, també, per sobredosi d'heroïna.

Isidor Cònsul. "Tripis, cavalls, camells i ionquis", Avui "Cultura" (Barcelona), 12 de desembre de 1984.

* * *

Ignoro cuánto hay de autobiográfico en este descenso a los infiernos de la ciudad y de uno mismo que Carles Decors relata en esta primera novela, y tampoco creo que sea imprescindible saberlo. Más interés tiene señalar que la contundente exactitud de una escritura rara vez artificiosa o poetizante a ultranza anuncia, en algunos pasajes de la novela, al escritor que Carles Decors puede llegar a ser. Las primeras páginas son muy estimables en alguien que todavía no controla del todo lo que será su oficio, con unos periodos largos de frase y una potencia narrativa que resulta infrecuente en tentativas de este estilo. [...] El pretexto —doloroso a veces y siempre suburbial— de esta escritura es un recorrido por los lugares nocturnos de la ciudad en sus zonas vitales más oscuras. [...] Crónica urbana, pero también apunte sobre una personalidad en tránsito que parece llevar a cabo, por la fuerza de las cosas, su particular ajuste de cuentas con lo que fue su juventud y la imposibilidad, también quizá indeseabilidad, de su rescate. [...] Es una novela básicamente interrogativa en la que los episodios de amor y borrachera y soledad autodestructiva están al servicio de esa pregunta mayor acerca del sentido de cuanto se hace.  Por eso la interrogación dejará paso a un cierto material onírico en uno de sus momentos centrales. Un nuevo autor que tal vez habrá que tener en cuenta.

Julio A. Máñez. "Breve crónica urbana", Que y Donde "Libros" (València), 21-27 de maig de 1984.

* * *

Existeix un món nocturn i urbà on la poesia, les cançons de germanor, l'amistat i els paratges boscans són aliens, marcians. Un món on nens que porten caçadores negres amb àligues imperials, xaves propers a la delinqüència, femelles addictes al cavall o amfetamíniques, ionquis, lesbianes engrapadores de lesbianes, transvestits, s'erigeixen en actors absoluts d'una nit que, sens dubte, pot destruir aquells qui s'hi endinsen. Aquest entorn, llardós i virolat, on plaer i fàstic s'agermanen, és el que Carles Decors tempta de presentar-nos en la història d'amor, recerca i desesperació que conforma Fragmentació Modulada. L'escenari: València. I el narrador barceloní ens explica, d'entrada, el motiu: Barcelona és una ciutat d'una suficiència empipadora. Així València es troba a les antípodes: l'única ortodòxia és la del pastitx, la de la barreja, el mal gust, hi ha de tot i tot s'entremescla. Però com diria un estimat autor francès, tant hi ha un art de la lletjor com de la bellesa. Només cal conrear-ho. [...] I Decors el conrea amb un llenguatge cru i expressiu sempre que no hi ha diàlegs. [...] Despenjada, entremig, una història d'amor romàntic, d'abraçada impossible. I és que, en aquest món, el personatge de Decors passa d'esquitllentes, sense deixar-hi rastre. La història que li interessa sembla que és la d'aquest amor, i a nosaltres era més aviat la d'aquest món la que ens interessava, les cinquanta primeres pàgines, les que no són per a ell sol.

V. Július. "Villatoro i Decors ens parlen de nosaltres i no dels bons temps", El Món. "Cultura" (Barcelona), 18 de maig de 1984.

* * *

La gran virtut de FM Fragmentació, de Carles Decors, novel·la que situa l'acció en el món dels adolescents i joves actuals, amb un peu a casa i l'altre en el submón, és que tot el que explica resulta perfectament creïble. Una virtut gran i, tractant-se del món en què se submergeix l'acció, rara. Tan rara, que és potser el primer cas en la nostra literatura, i en tota literatura políticament arraconada per l'acció dels designis polítics, en què aquest món apareix tal com és; tan coherent, que ens resulta més real que no pas la mateixa realitat. [...] En conseqüència, aquest era, fins a arribar a Carles Decors, un món literàriament verge. [...] Potser el millor que es pot dir de Carles Decors és que resulta impossible de saber, a base només de llegir la seva FM Fragmentacions, si és que ha viscut el món que descriu, o s'inventa aquest món i les peripècies dels qui el viuen. [...] El món que descriu Decors ha estat allunyat, per obra dels designis polítics esmentats, que van de la prohibició del català fins a la igualment bàrbara política del bilingüisme i la cooficialitat, [...] Carles Decors, escriptor, se n'ha sortit, d'aquest obstacle literari i d'aquest atemptat polític; com s'ho ha fet, no sé sap, ja que són coses d'artistes. Dir que ha tingut tanta cura gramatical de la sintaxi, com cura documental del vocabulari, és potser veritat, però no explica la màgia del resultat, un resultat literari.

Ramon Barnils. "FM Fragmentació, de Carles Decors", La Gaceta del libro "Literatura" (Barcelona), 15-30 d'abril de 1984.

* * *

Carles Decors ha descrito en su novela el proceso de fragmentación del sujeto protagonista en una obra en la que sueño y realidad se funden en un nuevo espacio hasta el punto que no puede saberse en cuál de ellos está sucediendo la acción de esta historia de amor onírica. Esta situación lanza al protagonista al borde del suicidio pero, en última instancia es salvado por la escritura. «No vull viure, no vull pensar, m'han condemnat a no poder suïcidar-me, a escriure per no morir», afirma el autor al final de la novela. Todo este material, tan viejo como la humanidad, se nos presenta con un aire de modernidad que no es tal. [...] Quim Monzó y Biel Mesquida, por poner solamente dos ejemplos, han escrito cosas parecidas (mejores o peores, según los casos), en la década de los setenta, llegando a un camino sin salida. [...] Las páginas más logradas de la novela son precisamente aquellas en las que el autor describe los ambientes nocturnos de la ciudad del Turia, el mundo marginal de las drogas, los punkies y otra fauna noctámbula de esta "ciutat bruixa i encisera". F.M.: Fragmentació Modulada repite asimismo alguna de las estructuras clásicas de la novelística catalana de los setenta, como es la de la huida, el del personaje que se exilia voluntariamente en busca de una nueva sociedad.

J. Ylla, "F.M.: Fragmentació Modulada. La modernidad imposible". El Correo Catalán "Zumo de letras" (Barcelona), 13 d'abril de 1984.