"Estimada Lluïsa,

Tenies raó. Escriure el que va passar m’està ajudant a superar-ho, encara que trigaré una mica a pair-ho del tot. Les coses van anar molt de pressa. M'hi vaig involucrar tant que era impossible adonar-me d'on m'havia posat. És curiós, mentre ho estava vivint no tenia la impressió que fos una experiència singular. Per contra, quan ara ho rellegeixo em sembla una novel·la d'intriga. He de reconèixer que m'he deixat influir pels suggeriments d'en Candame. Em va proposar que ho escrivís tan bé com en fos capaç, que potser el tema podia tenir interès pel seu setmanari. La idea em va temptar, però me la vaig prendre com un repte personal, no pas com un encàrrec.
Imagines per què em vaig implicar tant en aquell cas? Clar que sí. Certes experiències et marquen, se't posen a dins. Deixen bombes de rellotgeria amagades a les golfes del cervell. S'activen en qualsevol moment. Potser quan ja te n'havies oblidat. També hi va ajudar això nostre, però vam quedar que no te'n parlaria. No ho faré.

Hauré tingut una carrera ben curta com a mosso. Encara no entenc per què van comptar amb mi. Jo era un agent novell. Suposo que van adonar-se del meu interès. El que no sospitaven és el motiu pel qual el cas m'apassionava. Ja veuràs que, quan ho escric, atribueixo aquest interès desmesurat a una pura afecció per la criminologia. Què volies? No sé què se n'acabarà fent d'aquests papers. No tinc perquè desvetllar la veritable raó. Ningú n'ha de fer res.

Em pensava que havia superat aquell incident. Ja ho saps, només tenia nou anys. Vaig trigar prop d'una dècada a esborrar-lo del meu cap. Millor dit, a creure que l'havia oblidat. Només m'enganyava. No me'l podré traure mai de sobre. La seva estela és darrere de totes les meves decisions. Per què, si no, vaig estudiar psicologia? Què em va empènyer després a fer-me mosso d'esquadra? I, ben mirat, què és el que va dur-me a actuar com un imbècil en aquella investigació? A tu no se t'escapa Lluïsa. En l'origen de tot hi ha la maleïda imatge del vell amb el crani esberlat."