Comentaris d'obra
Antoni Dalmases (Sabadell, 1953) es va donar a conèixer amb l'assaig L'obra poètica de Pere Quart (1980) i ara passa per una prolífica etapa de publicacions. Reedita al Brot Jove de Pòrtic el llibre I no parava de ploure, que havia estat editat per primera vegada l'any 1986, a la col·lecció El Nus de Laia, en ser finalista del premi Ruyra de novel·la juvenil de l'any anterior, i que es trobava actualment en la tercera edició. D'altra banda, acaba d'editar un llibre per a pre-adolescents a Publicacions de l'Abadia de Montserrat, La sorprenent història d'en Joan No-me'n-recordo, acompanyat d'unes elaborades il·lustracions de Raül Garcia. A més, es reeditarà aviat a la mateixa col·lecció per a joves de Pòrtic Els Llums Irreals. [···] Els fets d'aquesta vivaç novel·la [I no parava de ploure] estan expressats amb fluïdesa i amb un hàbil acoblament d'escenaris i personatges i van encaixant-se subtilment tot encerclant el protagonista com si es tractés d'una finíssima xarxa del tot aliena que el va embolcallant i el va fent anar d'un lloc a l'altre sense que pugui controlar el seu destí. [···]
Antoni Dalmases va desgranant, amb mesurat ritme intern, el procés psicològic del Joan, [La sorprenent història d'en Joan No-me'n-recordo] un nen que en morir el seu avi -amb qui l'unia un lligam afectiu molt fort ja que li explicava apassionants històries que a més les hi feia viure- perd la memòria i la va recuperant per mitjà de la lectura, vivint les aventures amb els protagonistes, fent un esforç per suplir personalment l'intermediari que va ser el seu avi entre els llibres i l'infant.
En aquest procés l'ajudaran els seus pares quan li faciliten els llibres de l'avi, el mestre que s'adona que la lectura és l'única escletxa per la qual es pot fer sortir de l'entotsolament el noi i uns amics amb la mateixa avidesa lectora que el Joan, amb qui organitzaran una mena de gimcana amb pistes basades en llibres que han llegit. [···]
Antoni Dalmases no amaga que vol contagiar les dèries lectores a qui llegeixi La sorprenent història d'en Joan No-me'n-recordo i no s'està d'incloure en un relat ben dosificat els avantatges que llegir llibres aporta a la convivència. És gairebé una síntesi del seu pensament didàctico-vivencial de la lectura. I qui sap si els qui llegeixin aquest llibre en trauran més d'una idea per intentar desprendre's d'alguna cabòria puntual.
(Andreu Sotorra. "Antoni Dalmases, una prolífica etapa de publicacions", Avui. Cultura, 17 de novembre de 1990)
* * *
[···] Doncs bé, un cop llegida puc afirmar que, al meu parer, L'última primavera és el premi Andròmina més ben atorgat de les darreres edicions.
Amb un estil i una estructura narrativa no gens convencionals Antoni Dalmases ens explica la història d'un home vell i malalt que, atrapat en la immobilitat del llit des d'on espera la imminent arribada de la mort, rememora els passatges més significatius de la seva existència. Des d'aquesta posició de desvalguda inferioritat que prefigura el desenllaç que fatalment es produirà, el protagonista de L'última primavera passa revista a la seva vida i en fa un judici cru. Un judici sense concessions, com només es pot fer en una situació in extremis, i on l'únic espai que es deixa per a l'esperança està reservat per a la figura del nét que escolta, sense acabar d'entendre-les la majoria de les vegades, les històries que l'avi li explica quan torna de l'escola. [···]
Sense tractar-se específicament d'una novel·la sobre la Guerra Civil L'última primavera és el retrat minuciós dels estralls que pot fer en el caràcter d'un ésser humà el tràngol de viure una lluita fratricida i d'arrossegar l'estigma d'una derrota. [···]
En resum, doncs, L'última primavera és un relat on el silenci de la derrota, la decrepitud de la malaltia i la desesperança de la vellesa es combinen en la figura tràgica d'Andreu Cornet, l'home callat que es refugiava darrere dels llibres per fugir de la grisor d'una existència on la felicitat, com el sol en un dia ennuvolat, només apareix esporàdicament, com si demanés permís amb timidesa.
(Joan Josep Isern. "La patètica dimensió de la inferioritat davant la mort", Avui (Barcelona), 9 de maig de 1993, p. 30)
* * *
No és exagerat afirmar que amb aquesta novel·la, guanyadora del XXI Premi de narrativa Andròmina, Antoni Dalmases (Sabadell, 1953) es revela com un dels narradors catalans més interessants del moment. L'autor, que es donà a conèixer amb diverses aportacions a la literatura infantil i juvenil, després va demostrar a La infinitud dels parcs (1992) una innegable habilitat per a la narració breu de tocs entre fantàstics i irònics, i a La revolta de Job, escrita l'any 87, unes possibilitats de construir un món novel·lístic coherent que ara queden plenament confirmades. El punt de partida de L'última primavera són els darrers dies de vida d'un fuster, malalt a casa del fill, l'únic consol del qual és la companyia del nét, a qui explica històries; però, de forma paral·lela, assistim als records de joventut del personatge, marcats per la guerra i la postguerra, que l'han dut a peripècies vitals força més intenses que les que deixa traslluir-se un temperament dòcil i reservat [···] Convé aclarir potser que aquesta no és tan sols una de tantes novel·les sobre la guerra civil espanyola, sinó, abans que res, el retrat -sentit i humà, però també contingut- d'un personatge a les portes de la mort i de l'acabament de tot el món que l'envoltava. [···] Sòbria, intensa i molt ben construïda, L'última primavera constitueix sens dubte una sorpresa remarcable en el panorama de la nostra narrativa.
(Josep Maria Ripoll. Serra d'Or (Barcelona), núm. 401, maig de 1993, p. 44)
* * *
Al mig del camí" és un d'aquells rars casos en què una novel·la, sense deixar de ser-ho, gosa reflexionar sobre la literatura mateixa i la creació artística en general. El seu autor, Antoni Dalmases (Sabadell, 1953), ja fa molts anys que escriu, sobretot per a nens i joves, si bé no és fins als contes de La infinitud dels parcs (1991) i, sobretot, la novel·la L'última primavera (premi Andròmina 1992) que el seu nom és familiar en els ambients literaris. L'obra de què tractem, premi Sant Joan 1998, és sens dubte la més densa de la seva trajectòria i se situa, en la reflexió constant que suposa, força més enllà que una narració convencional. [···] D'aquí ve el fet que els noms de Charlie Parker i Erik Satie, Eric Rohmer i Katherine Hepburn, o Turner i Bach, adquireixin, en tant que fetitxes culturals, la mateixa rellevància que els personatges mateixos; o que qüestions com ara la funció de la novel·la als nostres dies, o la seva relació amb les altres arts, arribin a robar el protagonisme a la trama, sense que això impliqui que ens trobem amb un assaig: aquesta és una rotunda obra narrativa escrita en llargs paràgrafs torrencials, que se serveix de dels "flashbacks" i de l'alternança de persones gramaticals [···] i en què les citacions a l'inici dels capítols, o els textos breus que de vegades s'hi intercalen, són parts fonamentals d'una totalitat prou complexa.
En definitiva, Al mig del camí es una novel·la ambiciosa i personal, d'escriptura densa i impecable, que suposa no tan sols un pas endavant en la trajectòria d'Antoni Dalmases, sinó també l'afortunada exploració de camins poc freqüentats per les lletres catalanes.
Josep Maria Ripoll. Serra d'Or (Barcelona), núm. 472, abril de 1999, p. 99)
* * *
Habitualment, els artistes dissenyen els esbossos abans del que ha de ser l'obra definitiva, independenment de la qualitat específica de cada treball. Temps regirats (2002), en canvi, sembla un esbós de Doble joc, premi Gran Angular 1993. No és un retret, és clar. És tan sols la constatació d'un fet curiós, l'explicació del qual només pot donar el propi autor. En tot cas és del tot evident que es tracta de dues històries fortament emparentades.
El protagonista de Temps regirats és un estudiant de batxillerat que cerca la figura del seu avi, un home que va conèixer però que no coneix. El de Doble joc és un jove que busca el seu pare, que va fugir de Llorçà abans que ell naixés. Tots dos es diuen Albert i, a l'un i a l'altre, els ha marcat decisivament l'atzar: unes cintes de casset trobades darrere el calaix central d'una taula d'oficina antiga a Doble oc i una simple fotografia de la Història gràfica de la Catalunya del segle XX a Temps regirats. [···]
Les dues narracions parlen d'avui i d'ahir: les cartes i les cintes a Doble joc, el treball d'història i el diari de l'avi a Temps regirats. Als dos llibres, fins i tot, s'utilitzen dos diferents tipus de lletra, que marquen visualment les dues èpoques en què té lloc l'acció. Però, malgrat tot, Temps regirats no és Doble joc. [···]
Temps regirats és una novel·leta d'unes setanta pàgines, però, malgrat el que pugui dir el seu autor, traspua sinceritat i optimisme. Llegiu-la.
(Pere Cornellas. "'Temps regirats', d'Antoni Dalmases", El 9 Punt (Sabadell), 17 de maig del 2003, p. 35)