Concentrà la mirada en un punt fix i llunyà del parc. Esperava que ell comencés a parlar. De seguida va sentir que deia que estava content de reveure-la, que li disculpés la fugida sobtada i comença a estendre's, amb un sarcasme que ella considera sàdic, en els records del temps compartit. El moment semblava tens i no sabia separar els ulls del llibre. Va alçar-se per obrir el llum perquè li feien mal els ulls de llegir en la penombra i tornà precipitadament a asseure's, arrepenjant la mà, en un fals moviment, damunt l'obrecartes de plata que tenia costum de fer servir de punt, al cantell de la taula, al mateix temps que flexionava el cos per apuntalar-se a la cadira. Ella va obrir amb un "clic" irònic la seva cartera i en va treure l'obrecartes que, amb la mà plana, quedava dissimulat. Amb l'altra mà aferrà la nansa de l'etern equipatge de Funes, disposada a aixecar-se amb celeritat, tan bon punt hagués punxat el costat dret de l'home, arran de fetge, deixant-lo amb la mirada esbatanada i definitivament perduda pels arbres del parc.
No es va moure ni va dir res, ni tan sols va renegar, com sempre feia a la més petita sorpresa. A poc a poc va anar lliscant de la cadira, però ella ja era molt lluny, perduda entre la gent i les ombres que els fanals deixen. No veia res, amb els ulls ben oberts i un dolor indescriptible. Allò no era el parc, allí al davant hi havia els prestatges de llibres, la televisió i un gerro sense flors. Els vianants passaven, absents, sense estranyar-se de la mirada perduda d'aquell home. Només quan el cambrer anés a recollir el vas i insistís a cobrar-li consumició, s'adonaria del fil de sang que anava regalimant de l'armilla a la vorera i es perdia fins al carrer. Arran de cadira s'hi faria un bassal i, a l'endemà, quan l'assistenta entrés com cada dijous, el trobaria allí, amb l'obrecartes clavat i la darrera pàgina del llibre oberta al seu davant.

(Del llibre La infinitud dels parcs. Barcelona: Empúries, 1992, p. 20-21)

* * *

En un punt llunyà del passadís ben fosc, es perden els sorolls que abans ell coneixia. I les paraules. El rostre de la dona que després s'ha convertit en el d'un nen l'ha sorprès , li ha sobtat la respiració, accelerant-la. Com una onada, s'acosta, silenciosa, de ben endins, una pudor agra molt desagradable. No pot conèixer la fesomia que es contreu al seu davant, però creu que ara un home de bata blanca sense rostre li dirà que ha estat un noi i que és ben sa. No el veu, però. Busca la cara d'aquella dona que primer semblava patir molt i després, en iniciar un esbós de somrís, ha desaparegut. Ell obre els ulls tant com pot, voldria aferrar-se a algun lloc, però té les mans fredes com els ferros d'una forca deixada a la intempèrie una nit de tardor, que encara hi deu ser. Li sembla que està a punt de recordar un nom, la mirada suau d'uns ulls que li farien tanta companyia, quan tot s'emboira encara més. Sent que potser aquell ja no és el seu temps ni el seu lloc. Li agradaria trobar les paraules d'un llibre que expliquessin per què tot és tan fràgil, tan ràpid i llunyà. Llavors ve el mar, amb el seu color de plom que llisca i deixa un buit de silencis que formiguegen a les orelles. Dins del seu cap retruny el so cadenciós i continuat que també podria ser una serra o el sotragueig d'un tren que deixa anar xiulets llunyans i fumeres que li empastifen el rostre ja prou brut. Algú va tapant amb esquitxos de ciment una làpida sense nom i els xiulets de les bombes fan néixer una remor que avergonyeix i fa venir ganes de desaparèixer. Hi ha lletres escrites en un paper que ningú no vol agafar. Una de les veus que gesticulen i es desfan li apunta que res no té sentit. [···]
Una ombra de bes llarg sembla haver-se posat uns moments al damunt dels seus llavis. Vol quedar-se molt quiet i que mai no s'acabi. Voleien amb fúria el roquet i l'estola morada d'un capellà, com banderes esparracades darrere els filats desiguals d'una frontera. I la pell ennegrida, plena de clivelles, d'un mort arran de camí mentre cauen els obusos, li recorda que el seu germà no hi és i que fa nits que no pot dormir d'una tirada, perquè als diaris les "Sentencias Cumplidas" van succeint-se implacables, i algú a cau d'orella li diu t'estimo covard, ebenista curt de vista. Amb una veu que no apaga les de la ràdio que no callen mai encara que totes les banderes posades a la finestra, mentre l'abracen i el besen d'una manera tan diferent que sembla que ja no hi haurà més paraules, siguin l'inici d'una festa plena d'una felicitat desconeguda i cançons que passen lluny i ell no cantarà mai, però que són més belles i alegres, encara que també sigui mentida, perquè un infant se les mira i somriu i les assenyala, abans de deixar la rotllana dels jocs que es desfà quan fosqueja i sortir rabent carrer avall, a trucar a casa seva per demanar-li a una mare que somriu un vas de llet per escalfar-se els dits balbs del vent glaçat del carrer, que talla la pell i li fa venir un tel d'humitat als ulls que s'obren més i més sense poder veure el rostre que s'ha esborrat i que ja no farà cap més petó perquè els llavis buits es contreuen en una estrebada d'un dolor que sembla només la darrera tristesa, que es clou en una llàgrima, baixa galta avall i el fred s'hi concentra i fibla, i es regira el món per dins fent miques totes les imatges en una foscor intensa que crema les entranyes, fins que tot put d'una manera rònega. I és per sempre.

(Del llibre L'última primavera. València: Eliseu Climent, 1994, p. 219-222)

* * *

Empès per la recança que els anys multipliquen, ara, de nou a la ciutat on creia haver deixat els instants més dolços del seu viure baixant riu avall fins a perdre's per sempre, volia afrontar el dolor que el burxava com un corc petit i insistent.
Per això calia de seguida situar-se al principi de tot i reviure amb la ment aquell dia de novembre de 1969. Girona, aquell matí de dissabte de la fugida, tot just es desvetllava amb els carrers humits entre la boira. Havia caminat dues hores llargues gairebé sense parar, des del poble, per això no s'adonava de la mullena que se li anava filtrant dins del cos, assegut en un banc de la plaça. Al bar, que acabaven d'obrir, li havien dit que l'autobús parava allà, però no sabien a quina hora. No havia gosat demanar ni un cafè, per treure's el fred, temorós de no tenir prou diners per agafar el bitllet. Els carrers s'anaven omplint a poc a poc de gent arraulida, segurament ensonyada i encara amb l'escalfor del llit sobre la pell i les restes dels somnis dins dels ulls. Ell, però, no hi pensava, llavors, en allò. Gairebé no veia res, només ombres que no li deixaven reconèixer que aquella era la mateixa ciutat on havia estat feliç durant cinc dies, només feia un any. Tampoc no pensava en el que acabava de deixar, tan sols escrutava l'arribada dels autobusos, que anaven disposant-se en fila, tots amb el cartell de destinació ("Blanes", "Maçanet", "Barcelona", "Portbou") al costat. Però el seu no arribava.
Potser era el nom, o el significat que aleshores tenia la paraula "frontera", el que li havia posat la idea de Perpinyà al cap. Segurament, també, hi veia la porta d'entrada, el primer graó de pujada, cap al cel desitjat de feia tant temps: París, la ciutat somniada, de la qual sempre havia sentit a parlar amb un accent de nostàlgia a aquells que l'havien visitada, la ciutat de la revolta encara recent i la vida intensa, que es trobava en les biografies de tots els pintors de qui tenia notícia, amb un museu en el qual valia la pena passar dies i dies aprenent, si era cert el que deien les imatges dels quatre llibres que havia pogut arreplegar i que dormirien per sempre a les golfes de casa. A més d'aquest món que se li obria al davant, Perpinyà era el primer pas i la manera de posar un idioma i una ratlla legal entre el seu passat i els seus somnis, de fer que es tanqués per sempre la porta d'un món que volia oblidar, com si no fos el seu i no hagués existit mai. Com si, passant la frontera, morís el Joan que fins llavors havia existit. Fou aleshores que decidí canviar de nom, tan aviat com fos un altre, en un altre país.

(Del llibre Doble joc. Barcelona: Cruïlla, 1994, p. 44-45)

* * *

Aquesta silueta imprecisa que reflecteix l'aparador i que et costa una mica de reconèixer, la gent la identifica amb tu, diuen que ets tu: Tomàs Verneda, de quaranta-dos anys, anònim ciutadà gris, retornat al país després de sis anys, l'home que saluden els veïns de l'escala i amb qui alguns, pocs, coneguts circumstancials, al carrer o a la feina, intercanvien de tant en tant frases de possibles converses, temptejant-ne el tracte, mirant de fer-hi alguna coneixença, preguntant-se, amb còmplices cops de colze que a vegades has mig vist, en baixar de l'ascensor o en tombar per un corredor, qui deu ser el veí del segon segona, qui pot ser aquest nou professor que gairebé esquiva les converses banals amb monosíl·labs somrients, a la sala de professors o al bar. ¿Et troben esquerp? ¿Educat? ¿Reservat? ¿Estrany? A l'altre cantó del vidre hi ha les torradores, les cafeteres, les màquines d'afaitar amb piles, els aparells de ràdio i les batedores, capses i embolcalls de mil colors; més cap aquí, arran del vidre, hi ha el que se suposa que ets tu, hi ha la teva imatge, mig esborrada pel reflex de les llums, que només apareix una mica nítida en els retalls lliures del plafó fosc del fons de la paret, entre els cartells cridaners dels preus d'oferta i els objectes. No mires la varietat habitual dels electrodomèstics, ni et fixes en la falsa lluentor dels seus detalls; no n'examines la possible utilitat pràctica, ni les exuberants formes de disseny d'una suposada modernitat. Però tampoc no es pot dir que et miris a tu mateix, Narcís impossible desproveït d'entusiasme. Simplement passeges els ulls per tota l'estranyesa, demores el temps fent lliscar guspires d'atenció llunyana per l'excusa dels objectes que hi ha darrere el vidre, enllà del vidre, com aquest tu mateix que s'hi veu; perquè tot sembla a l'abast, però és darrere el vidre.

(Del llibre Al mig del camí. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 9-10)

* * *

Potser caldrà admetre, definitivament, que les paraules només són ombres que retrunyen dins del cap, línies que passen com petites estrelles fugaces i assenyalen fronteres als desitjos, les idees, els conceptes, les passions, les mancances, així Ludwig, que miren d'interpretar un caos personal dins del caos global i que ens mouen en el tauler d'escacs mal dibuixat que és el món. Jo ho veig clar, cada dia més clar, cada vegada amb més nitidesa, sobretot quan m'encaro a aquest quadre de Mersault que ens ho diu tot, que ens ho deixa tot a punt per sempre. Insinua gestos anònims que només hi són perquè ell els ha arrencat de l'ombra, els ha suscitat a la tela perquè em parlin a mi, que no els tenia ni els hauria pogut tenir mai, que els ha donat als meus ulls que n'ignoraven la forma fins ara, que els ha fet perquè deixin una empremta d'inquietuds i preguntes pendents dintre meu, que responc a poc a poc, a cada nova ullada, fins a descobrir-hi del tot el que mai no hauria vist, perquè no existien, si ell no ho hagués pintat. Sí, definitivament, ens hem equivocat, sentenciava Ludwig. El problema no és ni ha estat mai, pobres estúpids que som, si la paraula pot assajar de recollir un somni lleu, un petit gest que ha fugit i retornar-lo. Quimera impossible!, exclamava Ludwig. Les paraules estan gastades, totes les paraules, amb la doble aspirina de Saussure, estan gastades absolutament i no re-susciten, no tornen a fer viu l'instant. Ens sembla que ens hi acostem, volem creure que el re-vivim, però l'alè se l'ha endut, el temps, això que he dit ja és passat, és mort, no torna mai, encara que, innocent obstinat, ho repeteixi mil vegades. Per això les paraules no em serveixen, rellisquen, romes, a l'entorn de mi i de tot, i només deixen un fum de frustració que miro de dissimular, perquè m'és absolutament impossible arreplegar sons inexistents, donar-los valors nous sobre el que, únic, irrepetible, he viscut, i poder-ho explicar, compartir-ho, suscitar-ho en els altres amb la mateixa viva intensitat que ho tinc dins. Jo no puc dir friwenstaad o adlepoiré o hinwalst, per mirar si capto o capten alguna cosa els que m'escolten o llegeixen del que jo he viscut, he vist o he pensat. No, negava Ludwig, no és possible dir altra cosa que el que dic, i la polisèmia, la metàfora, la sinestèsia... només piquen lleugerament l'ullet per dir ep!, que hi ha més coses, però llavors de seguida s'esbullen, es fan garbuix en la ment de l'altre i no són res més que petites representacions del qui les diu, l'hi queden assignades, marcades, com tics incomprensibles, buits que ens representen dins el buit. No, no s'hi val, ja, amb les paraules. I no feu aquesta cara d'esverats, perquè no sé realment, amb aquest material tan gastat que és l'únic, trist, rònec, suat, pudent, que és l'únic que puc fer servir, si us faré entendre mai que la desesperació arriba als límits i només se salva perquè Mersault, Turner, Bosch, Miró i tants d'altres ens posen al davant l'evidència i la fan humana, encalmen els elements, delimiten dins d'un rectangle de tela un cosmos comprensible més endins de l'epidermis maldestre de les coses i les idees, retallen colors impossibles, escenes que no es produiran mai, parteixen espais que abans de la línia no hi eren, convoquen als ulls fesomies inexistents en tota la història que ha estat i que vindrà, i ho fan possible, màgia sàvia de l'ofici i dels ulls que saben veure més del que hi ha entre els objectes banals que ens envolten. Llavors, el drama, el terrible drama que hem d'afrontar, és la impossibilitat física i genètica dels que som incapaços d'obrir aquest forat que tenim davant, en l'aire, de sortir d'aquesta bombolla en què ens trobem, orbs, cretins, bèsties limitades a ser espectadors passius, usuaris de la seva pintura, tocar amb els ulls, de lluny, la seva sensibilitat extremada i rendir-nos a l'evidència que hi ha dos mons: el nostre vulgar, limitat, que només podem assajar de fer nostre amb el pobre llenguatge dels mots, el dels espectadors, auditors, lectors; i el seu, que és nou cada dia i té llum nova, hàbitat de formes i colors que potser van ser, però que, perquè els han fet ells, ja són per sempre: el món dels artistes, les portes tancades, només un espiell petit per albirar-hi fragments d'esperança. I reconèixer això és començar a acceptar plàcidament, tan plàcidament com és possible, la mort, així Ludwig, taciturn.

(Del llibre Al mig del camí. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 213-215)