En la nostra vida literària, com sol passar en altres àmbits, no sempre les figures més interessants són les que tenen més projecció. Un dels escriptors catalans més singulars és Ricard Creus, que ha conreat tant el vers com la prosa o la dramatúrgia. Profundament unit al món de l'art com a creador, assagista i professor, l'any 2006 va veure recopilada la seva obra poètica al volum Cada dia un dia. I convé recordar que Creus, nascut a Barcelona l'any 1928, ha aconseguit guardons tan prestigiosos com el premi Sant Jordi de novel·la de l'any 1985 amb Posicions o l'any 1991 el premi Rosa Leveroni de poesia per Retornar a Itàlia.

Ara Ricard Creus acaba de publicar Ahir d'amor i avui encara (Meteora), un títol sota el qual aplega quatre reculls: Fruites del temps collides amb desgana, Poemes d'amat i d'amant, 7 cançons d'amor i tot i Deixant d'amor, que comparteixen amb plantejaments estètics diversos, la mateixa temàtica amorosa. Que ningú no esperi, però, trobar-hi versos convencionals i romàntics. Creus és un home que, proper a l'esperit d'avantguarda, es planteja la poesia com un repte creatiu.

La primera part del volum, Fruites del temps collides amb desgana, datada l'any 1975, respon a una aposta de Creus per una aproximació a l'amor i el desamor inspirada en una relectura d'Ausiàs March, del seu lirisme vehement, adoptant-te la musicalitat, però amb una mirada del tot contemporània. Hi llegim: «Somni d'amor, que has pres per fet real, / miratge antic, parany quotidià» i hi veiem confluir el Creus irònic de «T'odio, veus?, sempre amb tot l'amor meu» i el que ens commou a «És a la nit quan tots els fanals ploren / que torno sol portant el dia buit».

En canvi, a Poemes d'amat i d'amant i a 7 cançons d'amor i tot trobem un Ricard Creus d'un estil més desinhibidament modern, on experimenta amb el cicle i la reiteració alhora que ens ofereix un tast esplèndid de la seva manera de dir imatges amb paraules.
En el darrer conjunt de poemes, que és el més recent, hi percebem potser el Creus més reflexiu, el que se'ns fa més proper, més personal, sense abandonar el somriure lúcid i sorneguer de l'home savi que conclou: «M'he d'esforçar / a tocar de peus a terra / per no perdre peu / del meu somni».