— Quan llegeixo la teva obra, m’inflo, de cop, de ganes de viure amb tots els sentits. Quins són els artistes que a tu t’han omplert més la vida?
— Solitud, de Caterina Albert, és una de les millors novel·les que hi ha. També m’agrada Mercè Rodoreda… Quan vaig publicar L’ocell, em van dir que m’hi assemblava, i no em va ofendre gens. La literatura catalana és més de dones que d’homes. He escoltat molt Brahms… El vaig veure néixer, perquè abans no se li donava importància. Se’l considerava un continuador de Beethoven. Es deia que la seva primera simfonia era la dècima de Beethoven. De pintors, m’agraden el Velázquez i el Picasso.

— Als teus poemes, hi he trobat una capacitat constant de meravellar-te davant la vida i d’aprendre cada dia. Com ho fas per tenir aquesta actitud?
— Sempre he intentat mantenir-me ingenu, encara que el món a vegades m’ho ha posat molt difícil. Un poema meu diu que voldria viure la vida com la viu un nen. L’Adrià, el meu fill, deia que era el poema meu en què em veia més a mi, i que el posaria al recordatori quan em morís. Ara l’Adrià ja no hi és, però ja he dit que me li posin.

— A Postectura (grup artístic), treballaves amb l’Esther Boix. Quina relació teníeu?
— L’Esther era extraordinària. Sincera. Teníem una relació especial. Ens fèiem petons davant de tothom. Ens discutíem per tot. Llavors era poc habitual. Les convencions socials et lliguen. Un ha de saber torejar-les. La Berta Riera, que ens havia tingut de professors, deia que no ens barallàvem mai, sinó que ens discutíem per posar-nos d’acord. Tenia raó. Una altra alumna, la Isabel Martí, diu que li vam ensenyar què és estimar. Em va costar convèncer l’Esther de casar-nos. Preferia ser amics. Amics a la manera de llavors, no pas com aquests amics d’ara, que se’n van al llit de seguida…

(Berta Coll i Bosch: «Ricard Creus: 'Voldria viure la vida com la viu un nen'», Núvol, 10 de novembre de 2021.)

***

— Ha modelat la seva obra literària amb diversitat de formes i de veus. A Poemes de l'altra veu i de la meva (1973), per exemple, adopta el punt de vista femení; la novel·la L'ocell (1968) és escrita en primera persona del femení. Aquest «joc literari» aporta una dimensió original a la seva obra?
— Escric per comprendre la vida, m'interessa molt posar-me dins de les coses que vull explicar. Poemes de l'altra veu i de la meva no em pensava que fos una cosa tan original, però el Sam Abrams m'ho va descobrir. Sembla que hi ha un llibre escrit enterament escrit des del punt de vista de la dona: The love poems of Marichico, de Kenneth Rexroth, un autor anglès, que encara no he pogut llegir. Jo ho vaig fer senzillament perquè volia descobrir tota la problemàtica existent entre l'home i la dona. [...]

— L'empremta de la Guerra Civil és omnipresent al seu llibre 36 poemes a partir del 36, escrit el 1978 i reeditat l'any passat. Les bombes, el terror, el feixisme, viscuts a l'edat de vuit anys, ¿van marcar per sempre la seva memòria?
— Sí. En aquells moments no te n'adones, però després sí. Et marca molt. Ens van obligar a deixar la casa; després, quan hi tornes, els joguets que havies deixat, i que quedaven mitificats en el record, ja no hi són, perquè ens hi havien entrat. La guerra tot ho va desballestar, fins i tot els estudis. Jo vaig haver d'estudiar sempre de nits. Quan vam fer catorze anys, vam haver de posar-nos a treballar tant el meu germà com jo. He escrit molt de la guerra

(Anna M. Velaz i Sicart: «Esther Boix i Ricard Creus, compromís amb l’art i amb la vida», Revista de Girona núm. 235,  2006.)