Ricard Creus és un d’aquells autors que fan l’efecte d’anar construint la seva obra des de la discreció, al marge de polèmiques estètiques i d’aparicions més o menys fulgurants en els mitjans de comunicació. Fidel a la recomanació que feia Catul a un deixeble, en el sentit que procurés no haver-se de guanyar la vida escrivint, Creus va dedicar-se, fins a la seva jubilació, a l’ensenyament del dibuix i la pintura. Aquest fet, però, no ha impe- dit que l’escriptura fos per a ell una activitat sostinguda i constant, tant com la vocació d’entendre el món a la qual s’ha lliurat i per a la qual la poesia li ha estat una eina insubstituïble.

Poc amic d’obeir tabús, Creus no ha fet cas d’aquell prejudici que alimenten certs crítics envers els autors que diversifiquen la seva tasca creativa entre diversos gèneres, i ha conreat amb èxit la poesia, la novel·la, el relat breu, l’assaig, el teatre i la narrativa per a infants. No cal dir que, més enllà de les tècniques específiques que requereix cadascun d’ells, s’hi pot resseguir la veu, fidel a ella mateixa, de l’escriptor que enfonsa les arrels en una recerca vital apassionada, arriscada i honesta.

El llibre que reuneix la seva obra poètica posa ben de manifest aquesta procedència: així, el lector que, gràcies a aquest llibre, abordi per primer cop la poesia de Ricard Creus, hi trobarà uns textos bàsicament narratius, que se serveixen d’un llenguatge sobri i que transiten per un registre tan allunyat de lirismes artificiosos com de retòrica emfàtica. De fet, la seva és una poesia que produeix aquella sensació d’aparent facilitat de les coses ben fetes, i que es tradueix en una notable capacitat expressiva. Sam Abrams, que ha estat el curador d’aquest volum, apunta, sobre la poesia de Creus, que«defuig la imaginació i parla exclusivament d’allò que ha experimentat directament en primera persona». I és cert que parla d’allò que coneix de prop, d’allò que viu i que ha viscut, i en això rau la seva força. Però té, tanmateix, la capacitat d’aconseguir, no tan sols transmetre eficaçment aquelles vivències personals al lector, sinó que aquest hi trobi idees i emocions que el remeten a la seva pròpia experiència, fornint-li, per tant, elements d’autoreflexió i d’aprenentatge íntim.

La singladura de Creus es mou, sobretot, entre les coordenades d’una infantesa marcada pel drama de la guerra: «Jo era un nen, ben poca cosa, / i ja havia vist plorar els grans»; l’a- dolescència viscuda en el marc de la postguerra: «Qui va guanyar no m’es- timava, / ho vaig anar sabent de mica en mica», i la maduresa sota el segell del Maig del 68, referències que apareixen, sobretot, a les seves novel·les Posicions (premi Sant Jordi 1987) i Vol Barcelona-Mèxic, enquadrades dins el cicle narratiu que Creus anomena «Després del Maig».

La lectura global de l’obra poètica de Creus permet al lector detectar-hi alguns trets que l’amaren d’una manera transversal, més enllà de l’anècdota que ha generat el poema i de la temàtica que l’autor es proposa d’a- bordar en cada cas, com ara una subtil sensualitat: «Desembolicàvem l’a- mor, amb tacte, / d’aquell llarguíssim inefable llarg bes», o bé: «Jo et sabia tots els racons on m’amagaves calius»; o, també, un sentit acusat de les imatges i dels matisos cromàtics, que no deu ser aliè a la seva forma- ció en el terreny de les arts plàstiques: «L’aire entre els baladres tenyeix de rosa el cel».

L’aparició d’aquest volum, bellament il·lustrat amb dibuixos de la pintora Esther Boix —esposa del poeta i col·laboradora en diferents projectes professionals i artístics—, i que aplega, a més de tota la poesia publicada fins avui, alguns reculls inèdits, hauria de permetre, finalment, acostar a un públic més ampli la maduresa creativa d’un autor que ha fet de l’autenticitat un senyal distintiu de la seva obra i de la seva vida.

(Miquel Lluís Muntané. «L’austera bellesa de l’autenticitat».)