Ricard Creus va escriure aquesta obra el 1986. Es va adonar que tenia entitat dramàtica quan Rosa Novell en va interpretar un paper anterior amb la mateixa trama i personatge. En realitat, fondeja sobre la soledat d'una dona que quasi mai ha trobat necessitat de sortir del seu jardí interior. Sigui metafòricament parlant, o no. Ella s'hi estava molt bé a casa amb el seu pare, llegint llibres i deixant que la vida llisqués, carrer avall. Mariona Casanovas va repescar el text i el serveix sense la pesantor de la culpa. Ella ha de demostrar-se a sí mateixa (el públic actua de mirall de la seva consciència) que la seva vida ha estat feliç amb la petita excentricitat de veure, des de ben petita, aigua amb anís els estius, tolerat pel pare.

L'autor introdueix una segona veu al monòleg, la de l'apuntador. Que serveix per il·lustrar com s'imaginava la posada en escena, sense obligació d'imposar res. Sense moure's de la seva taula i repassant les acotacions escrites, l'apuntador també fa de veus del record: d'aquells nois que van torbar l'ànima de la protagonista. A la maduresa de la vida, sola, ella decideix trencar amb el passat que la seduia, i, potser, decideix obrir la porta i engegar una nova relació amb els veïns.

(Sinopsi)