Articles de recerca i literaris publicats a la revista Doll de tinta

A la recerca del bressol de Cervantes

Els dubtes i les disputes envers l’origen de Miguel de Cervantes són i han sigut freqüents. Per la qual cosa, hom no podem considerar aquest tema com a quelcom nou. Cap al 1.738, any en què va escriure’s la seva primera biografia i quan ja feia més d’un segle que l’escriptor havia mort, va haver-hi tres ciutats que es van disputar el privilegis de ser el bressol de l’autor del Quixot. Aquest primer biògraf, Gregorio Mayáns i Siscar, va fer palès aquest argument en el seu text, fent constar que: “Esquívies diu que és seu. Sevilla l’hi nega aquesta glòria i la vol per a ella. Lucena té la mateixa pretensió, Cadascuna al·lega el seu dret, però cap el té”. La raó per la qual Mayáns va escriure aquestes paraules, és que per a ell la pàtria de Cervantes era Madrid.

Deu anys després de publicar-se aquesta primera biografia, Blas Antonio Nasarre y Ferriz, que fou Bibliotecari Major del Rey entre els anys 1.735 i 1.751, va trobar a la pàgina 21 del llibre baptismal de la parròquia de Santa Maria la Mayor d’Alcàzar de San Juan, una partida de baptisme a nom de Miguel, fill de Blas Cervantes Saavedra i Catalina López, la qual tenia la data del 9 de novembre de 1558. Al marge esquerra, amb una grafia diferent, s’hi pot llegir una nota, atribuïda al mateix Nasarre: “aquest va ser l’autor de la història de Don Quixot”. Nasarre va morir sense que el seu descobriment fos publicat. El 1.753, dos anys després de la mort de Nasarre, Agustín de Montiano y Luyando, fundador i primer director de la Real Academia de la Historia, i també el descobridor de la partida de baptisme de Cervantes trobada a la parròquia de Santa Maria la Mayor d’Alcalà de Henares, va manifestar en el seu llibre “Discurso Segundo sobre las tragèdies españolas”: “verdadera Patria de Este grande Hombre, disputada hasta aqu, no menos quela de Homero, por varios lugares y Escritores, de tal modo que, no queda ya arbitrio para la duda”.

A partir de llavors i malgrat la seva acceptació oficial, no han mancat les discrepàncies sobre aquesta teoria, i òbviament sobre l’origen de Cervantes. Tals desacords venen fonamentats en diverses irregularitats, ja sigui la manifesta variació de la cal·ligrafia del nom de Miguel, l’equívoca descodificació del apòcope del nom del batejat o l’inexplicable buit de 49 anys que existeix al llibre previ a la pròpia partida.

No obstant això, la ciutat d’Alcàzar de San Juan sempre ha continuat reivindicant els estrets llaços que la vinculen amb l’autor del Quixot. No només per la partida de baptisme trobada a la meitat del segle XVIII en una de les seves esglésies, sinó també per les dades aportades per diversos autors: Ángel Lágero Montes, Manuel Rúbio Herguido, Francisco Saludador Merino o Rafael Mazuecos, que demostren la presència en l’obra de Cervantes de personatges reals que van tenir relació amb aquesta vila. Seguidament, podem trobar un recull dels testimonis que avalen aquesta afirmació.

L’any 1681, el passant d’un advocat contemporani a Miguel de Cervantes deia, assenyalant una casa de la plaça de la Rúbia del Rosquero: Siempre que pasava por aquí, el abogado Quintanar me indicava que esa era la casa en que nació Miguel de Cervantes.

Al capítol 49 de la primera part del Quixot s’explica que el personatge que va servir de model a Cervantes era descendent de Gutiérrez de Quijada y Pedro Barba, del quals existeix constància de la seva vinculació amb la ciutat a través del “Pleito de Villacentenos”.

Antonio Sánchez Liaño, clergue de l’Ordre de Sant Joan e investigador de l’obra de Cervantes, que durant 19 va residir al poble de Armagasilla de Alba, va escriure en una nota dirigida a Manuel Fernández de Navarrete, que “l’autor del Quixot, mentre estava presoner a Argamasilla, va escriure una carta al seu oncle Juan Bernabé Saavedra, veí d’Alcàzar de San Juan, on li demanava ajut per alliberar-se d’aquella situació”.

D’altres autors han senyalat la Venta de la Motillas, situada entre Manzanares y Alcàzar i pertanyent a la família dels Saavedra, la casa dels quals estava situada a la llavors anomenada Plaça de la Rúbia (avui Plaza Cervantes), com la posada on Don Quixot va ser armat cavaller.

També hi ha la figura d’Alfonso de Ayllón, noble d’Alcàzar, casat amb Teresa de Mendoza, que està relacionada amb el propi personatge de Don Quixot , car de Ayllón va igualment embogir a causa de la desmesurada afició a la lectura. Quan Teresa de Mendoza va morir, va ser enterrada al peu de l’altar de Santa Maria la Mayor, i els seus bens van ser heretats pel seu gendre, Pedro Cervantes. Segons la tradició, la casa on vivien de Mendoza y el seu espòs era contigua a la del mateix Cervantes.

I per acabar, Don Antonio de quinones y Don Cristobal de Quiñones, ambdós veïns d’Alcàzar de San Juan, van fundar obeint el manament de la senyora Doña Francisca Romero el Convent de les Monges Descalces Trinitàries de Madrid, on fou enterrat Miguel de Cervantes el 23 d’abril de 1.616, i del que tots dos en va ésser capellans.

A dia d’avui, Alcalà de Henares i Alcàzar de San Juan continuen mantenint el pols per ser el lloc de naixement de Cervantes. La certesa de si va ser en un lloc o en l’altre, no la tenim i probablement no la tindrem mai. A partir de les informacions descrites en aquest article, que cada lector en tregui la seva conclusió.

El segon "Dumas"

L’existència del rol de "negre" no és pas cap novetat dins del món literari. Són moltes les gran obres en les que l’autor no ha fet més que signar-les. L’escriptura ha anat a càrrec d’algú que després s’ha mantingut a l’ombra, i ha tingut la boca tancada.

El concepte de "negre literari" és una etimologia francesa del segle XVIII i ell seu significat no amaga major misteri: així s’anomenava als autors esclavitzats pels escriptors famosos que componien per a ells fullets polítics, novel·les i drames sense que, òbviament, es reconegués la seva autoria i els qui rebien, segons hom creu, pagues miserables per donar-li la fama a uns altres. En els ambient anglesos se’ls coneix com a "ghost writers". Aquet escenari encara perdura a dia d’avui. Només cal fer una mica de recerca en el mercat editorial francès per adonar-se que abunden les novel·les sobre "negres" o les memòries d’exnegres que, fastiguejats del seu ofici i farts de l'obligatori anonimat, van decidir trencar el seu silenci i descobrir als famosos (actors, polítics, funcionaris, escriptors...) per a qui havien escrit els seus textos. Entre aquest grup s’hi troba el conegut escriptor Alexandre Dumas. Entre les autories que se l’hi ha qüestionat hi ha grans clàssics de la literatura universal, com per exemple Els Tres Mosqueters o El Comte de Montecristo.

Tots els afers tenen un inici i un final. En el cas de Dumas, el començament el trobem cap a l’any 1830, quan aquest escriptor va esdevenir en un autor teatral de renom, a través de popularitzar el romanticisme amb drames històrics com els que ja hem citat abans, i d’altres com La reina Margot, El collaret de la reina, El presoner de la Bastilla i moltes altres més. Dumas es va servir d'una invenció contemporània com va ser la "Revue de Paris", que va ser la primera que va publicar la fórmula "continuarà en el proper capítol". Amb això va crear el que després es conegué com "la novel·la per lliuraments", la qual cosa va conferir en aquest gènere una fluïdesa i un dramatisme que va un segle després heretaria el cinema. Una altra invent de què es va servir Dumas va ser les sèries on els mateixos personatges anaven apareixent el mateix en seqüeles que preqüeles. Afí que tot aquest engranatge funcionés, Dumas va haver de voltar-se de col·laboradors. Entre ells n’hi havia un que havia estat recomanat pel poeta Gérard de Nerval, el nom del qual era Auguste Maquet. La relació amb Dumas funcionava de la manera següent: Maquet s’ocupava de "preparar l'obra", és a dir, feia les lectures històriques, les resumia, escrivia esborranys i desenvolupava arguments seguint el pla general de Dumas, a qui tornava el manuscrit per rebre el toc artístic i efectuar els canvis que la seva revolucionària noció de l'economia dramàtica i del suspens exigien. També, Dumas agregava acudits i altres detalls d'autor. El que Maquet feia no era res diferent a l'efectuat en els tallers dels pintors del Renaixement o en l'equip de moltíssims escriptors i guionistes cinematogràfics contemporanis.

Deia abans que tots els afers tenen un inici i un final. En aquest cas vas ser Maquet qui va decidir posar fi a la relació i denunciar a Dumas, l’any 1856. El motiu del litigi fou que "el negre" va voler obtenir una remuneració justa en relació als milionaris ingressos de Dumas. L'argument principal que Maquet va aportar en el seu favor va ser a la discussió un concepte d'originalitat romàntica que era aliè al gran novel·lista, la defensa jurídica i literària del qual i literària va ser cruel i implacable. Durant el judici va quedar provat que Maquet havia estat justament remunerat i es va invertir l'acusació: a causa del geni artístic i comercial del patró, el negre era un satèl·lit sense llum pròpia que havia brillat a costa de Dumas, qui, es va dir, tenia col·laboradors com Napoleó, generals... Finalment, Maquet va perdre el primer i d’altres judicis i va morir, sense pena ni glòria, en 1888. Tot el que queda de la seva memòria és un petit carreró a Paris.

Qui van ser els Càtars?

La història de la doctrina càtara entra dins de les arrels medievals del canvi ideològic de cristianisme més pur. El 16 de març de 1244, dos-cents càtars van ser enviats a les fogueres de Montsegur per blasfems, encara que aquests cantessin durant el camí a la seva mort, cants alçats a la glòria de Déu.

En aquest article aprofundirem una mica en el tema dels càtars, un poble pacífic i senzill, el delicte del qual va ser veure la fe cristiana des d'una altra perspectiva.

Segons s’ha pogut investigar en els diversos documents històrics que donen fe de la seva existència, tot apunta que el catarisme va venir del Mediterrani, com totes les influències de l'època que venien de Bizanci i Terra Santa. A les terres del Llenguadoc (Occitània) l'arribada d'uns monjos de la mediterrània oriental, al segle XII canviaria el transcurs tranquil del poble albigès, (naturals del poble d'Albí) terra de trobadors. L'arribada de persones amb diferents creences a qui anomenaven “heretges” era molt comuna durant aquella època. En el mediterrani era molt usual les guerres entre heretges i l'Església catòlica. També era època de les Croades, encara que ja anaven en declivi, el fervor per servir a l'Església i lluitar en contra el mal i ser perdonats per l'eternitat a aquells que acabessin amb els revoltats, mantenien la fe, tal vegada equivocadament, a uns homes cristians amb afany de seguir els passos de Crist. Els punts de vista dels càtars sobre els sagraments, qüestionats i reinterpretats; la seva oposició a la jerarquia de l'Església i el pensament que Crist era un igual a tots els seus apòstols, sense afany de poder ni d'economia van ser molt trencadors; també van qüestionar els temes del baptisme, l'eucaristia, la virginitat de María, la conversió del pa i del vi, en cos i sang de Crist; van acollir la idea de la reencarnació pel que molts van adoptar també una dieta baixa en carns arribant a fregar el vegetarisme. Aquesta nova filosofia socio-religiosa no va agradar a l'Església Catòlica, remarcant-los també com heretges.

El pensament o filosofia càtara, divergent i xocant amb el món cristià de l'època, van plantejar una nova forma de fe cristiana. “Katharos”, aquesta paraula d'origen grec que significa “purs” o “bons homs” en llengua del Llenguadoc, mare del català actual i de les diferents variants lingüístiques de la mateixa llengua. Com a símbol, els càtars van adoptar l’anomenada “creu d’Occitània”. Aquest símbol cristià va ser adoptat per les terres occitanes de Llenguadoc i Provença, on ja en moltes sepultures precristianes apareixia. La regió dels càtars, el Llenguadoc-Rosselló, va adoptar per a la seva bandera les quatre barres catalanes i la Creu d'Oc o Creu Occitana.

Els càtars van renunciar a símbols d'idolatria però aquesta creu té una associació amb el món solar i amb els dotze símbols de l'horòscop occidental. Els Comtes de Tolosa o Tolosa de Llenguadoc van adoptar aquest símbol com a part del seu escut heràldic al segle XIII. Amb el pas dels temps va ser acceptat com a símbol heràldic-nobiliari. En 1211 els comtes ja la van portar durant la invasió francesa als seus territoris per acabar amb el catarisme. Curiosament la hi pot veure en color vermell o blanc. A la bandera amb fons vermell, la creu és groga o blanca.
Carcassona, terra de la dinastia dels Trencavel –senyors feudals– va prendre un paper molt rellevant durant la història dels càtars del Llenguadoc. A gairebé dues hores de Catalunya per carretera, trobem la ciutat medieval millor conservada en el nostre continent. El poble albigès es va resistir a la croada organitzada pel Papa Inocenci III l'any 1208, el qual va convocar amb una gran crida que tots els prínceps, nobles i gentils homes s'uneixin en armes davant una nova i sagnant croada programada per defensar uns pobles cristians revoltats en el sud de França i ser dirigits pel Comte Simón de Montfort. Mentre en l'altre bàndol, el Comte Raimon VI de Tolosa de Llenguadoc, familiar dels reis de França, Anglaterra i Aragó; nou enemic de la cristiandat per defensar i governar les destinacions dels càtars manà cridar a tots els seus aliats per defensar amb justícia els seus territoris davant el papat. El comte de Tolosa governava unes terres en la qual la heretgia s'havia instal·lat i en la qual se sentia lliure ja que l'Església actuava cada vegada amb menor força. Milers de fogueres van envair la ciutat, cada dia hi havia sentències de bruixeria i crema d'infidels. L'Església va muntar en ella un dels millors i majors tribunals de la Inquisició. Raymond Roger Trencavel va posar forta resistència davant el Comte de Montfort, que lluitava en la banda papal i acompanyat de milers de croats. La ciutat va caure en mans de Montfort, rendint-se a aquest després de quinze dies de setge, justament el dia 15 d'agost de 1209. Pere II d'Aragó que operava a favor dels càtars, va intentar negociar amb Montfort però la temptativa no va donar molts fruits i encara seguint amb l'oposició de Trencavel, aquest mor el dia 10 de novembre de 1209. El seu fill Raymond tornaria anys més tard per poder rescatar Carcassona dels Capeto i retornar-la la fe en el catarisme i en l'esplendor que va viure la ciutat anys enrere Al juliol de 1209, a Béziers van morir prop de 30.000 persones, va ser tota una matança en la qual ni adults, nens ni dones es van salvar. Raymond Roger Trencavel, va manar reorganitzar novament als seus vassalls dins de la fortalesa.

Una vegada derrotat el fill de Trencavel, al 1224, aquest, es va retirar i es va prendre molts anys abans de tornar al 1240 a tornar a reconquistar els terrenys que anteriorment van ser càtars. Els reis capets no els van permetre molt espai de mobilitat, i van manar fortificar i reforçar les defenses de les ciutats i viles importants del Llenguadoc. Per matrimoni i per herència, els Comtes del Rosselló, de Carcassona i senyorius de Llenguadoc i fronterers amb Catalunya, van passar a ser part de la Dinastia real dels Comtes-Reis d'Aragó i Barcelona, també antics aliats dels Càtars.

A Carlemany i als seus descendents la unificació d'aquests territoris a Aragó no van agradar gens. Es va intentar casar a les filles dels reis d'Aragó i França, per poder recuperar els drets dinàstics sobre el sud de França. Sempre i durant la història i arran de la seva unió amb el poble català –principalment– i amb l'aragonès, el poble dels antics càtars han seguit mantenint molta simpatia per aquells aliats que van ajudar –no poder resoldre– a la temptativa de ser càtars en un món en què solament hi havia una ideologia religiosa i en el qual manava el Papa. Eren uns altres temps per al cristianisme.

Bibliografia i fons consultades:

Un gran viatger anomenant Ali-Bey

Sempre m’he sentit atret per aquest gran personatge, el nom del qual evoca grans viatges i multitud d’aventures. Tot i que el seu nom ens fa pensar en una persona originària de l’Àfrica o del Mig Orient, aquest fascinant aventurer era català. El seu nom autèntic era: Domènec Badia i Leblich. Nascut a Barcelona en 1.767 i batejat en la seva catedral, se sap que ja des de nen va manifestar una gran intel·ligència i una vasta cultura, que li va fer aprendre astronomia, física, història natural, matemàtiques i filosofia. Però el que de debò va tenir més influència en la seva vida va ser la passió que va sentir per la cultura islàmica, que li va portar a aprendre àrab i a estudiar la història, els usos i costums dels musulmans. Precoç i avançat al seu temps, als 14 anys ja treballava com a funcionari a Granada. I quan era una mica més gran va ser nomenat Comptador de Guerra amb honors de comissari i administrador de tabacs de Còrdova. En 1791 es va casar contreu amb María Berruezo. Poc després va posar en pràctica el primer dels seus projectes: un negoci de globus aerostàtics, que finalment va fracassar. El 1799 es traslladà a Madrid, on es guanyà el favor de la cort gràcies a la seva erudició, establint uns estrets llaços amb Godoy, el poderós valgut de Carlos IV. Dos anys més tard presentà a aquest el projecte d'una expedició científica i geogràfica que hauria de recórrer la llavors misteriosa Àfrica, els resultats de la qual redundarien en benefici de la Corona espanyola. Es tractava d'un viatge de 3.250 llegües, prop de 18.000 quilòmetres, en el qual s'explorarien l'Atles, el Sàhara, el Golf de Guinea i el Nil, llocs amb prou feines coneguts pels europeus. Pensava Badia, que amb el seu fi olfacte antropològic, i coneixent l'àrab i els costums locals, i adoptant les vestidures natives podria triomfar allà on uns altres abans que ell havien fracassat. Aquests havien estat objecte del rebuig per part de les poblacions que intentaven visitar o bé víctimes dels assaltants, que reconeixien als europeus quan els veien. Va decidir no només vestir-se de de musulmà, sinó convertir-se en un d'ells, per així millor conèixer la cultura aliena. Mentre s'ultimaven els preparatius per a l'expedició, Badia va viatjar a París i a Londres amb la intenció d'adquirir instruments científics. Es creu que va ser en aquestes ciutats on es va iniciar en la maçoneria, coneixent a eminents personalitats de l'època. Algunes fonts parlen també que a la capital britànica es va fer circumcidar. Entretant, el projecte havia perdut el seu caràcter científic per passar a ser una missió política: Godoy pensava aprofitar la inestable situació del regne del Marroc per posar el país baix control espanyol. El gran viatge va començar el 25 de maig de 1803. Només arribar al Marroc, Domènec Badia va canviar el seu nom pel de Alí Bei el Abbassi, inventant-se un il·lustre origen musulmà en declarar que era descendent de la família de Mahoma. Aquest ardit li fou de gran utilitat al llarg de tota la seva travessia, doncs li va obrir les portes d'un món inaccessible per als occidentals. Així, va conèixer al Sultà d’altres nobles sarraïns, encara que també la seva curiositat va dur-lo a relacionar-se amb la gent del poble. Alí Bei no trigà a guanyar-se els favors de tots els que coneixen. La seva erudició impressionava als seus interlocutors. Es diu que, una vegada, després de predir un eclipsi gràcies als seus coneixements astronòmics, la multitud s'amuntegà davant la seva casa per demanar-li protecció. Fins i tot hi havia que el qui li consideraven un sant, havent de repartir trossos de la seva vestimenta com si es tractés de relíquies. El mateix Sultà el va omplir d'atencions i compliments, regalant-li dues dones, una blanca i una altra negra, perquè compartissin el seu llit. Alí Bei no va rebutjar el present, encara que es guanyà més l'admiració del Sultà manifestant que, fins que no visités la ciutat santa de la Meca, no s’allitaria amb cap dona. Mentrestant, la seva missió política havia caigut en el desinterès, la qual cosa no va impedir que Alí Bei continués amb el seu viatge. Després de demanar permís al Sultà va partir cap a la Meca, a la qual va arribar després d'una peripècia de diversos mesos. Allà es va convertir en el primer occidental que besà la pedra negra de la Kahba, símbol sagrat de l'Islam. Va continuar, després el seu viatge per Damasc, el Caire, Constantinoble i Terra Santa, llocs dels quals ens deixà multitud d'impressions en el seu relat titulat "Els viatges de Alí Bei. Durant aquests viatges es va plantejar la consecució d'alguns objectius. Un d'ells va ser la localització de les restes de l’Atlàntida, mítica civilització perduda un dels extrems de la qual, pensava, hauria d'haver ocupat part de l'Àfrica Septentrional, al costat d'un mar interior al sud del desert del Sàhara. Un altre dels seus projectes anava encaminat a reformar l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem, congregació cristiana que subsistia atabalada per la pressió i l'animadversió dels turcs. Per a aquesta empresa recapta el suport de personatges com Chateaubriand i viatja a Jerusalem i Constantinoble. Estant a Viena, va començar a redactar una memòria sobre la situació dels cristians en Terra Santa, la qual cosa el va portar a ser nomenat Caballer de l'Ordre del Sant Sepulcre. El manuscrit consta de 31 articles, i 22 d'ells 22, dedicats a l'Ordre. Durant la seva estada a Baiona, la invasió francesa d'Espanya i el desinterès dels seus projectes per part de Carlos IV li va persuadir d'exposar els seus projectes a Napoleó, qui es va mostrar summament interessat i va ordenar portar els seus papers des de Madrid. Llavors, Badia va pensar pensava que la dominació gal·la aportaria a Espanya aires de progrés i renovació. Així doncs, es va posar al servei de Josep I, l’anomenat "Pepe Botella", que el va nomenar Intendent General de la Província de Segovia. La posterior derrota francesa va portar-lo a exiliar-se a París, on va escriure les seves memòries i va sol·licitar sense èxit el perdó de Ferran VII. A la Ciutat de la Llum va ser nomenat Mariscal de Camp per Luis XVIII, partint de nou a Orient en missió secreta. Del seu segon viatge es coneix molt poc. La seva última missiva arriba des de Constantinoble, el 20 de març de 1818.Sobre la seva mort queden més conjectures que certituds. La majoria asseveren que va morir enverinat prop de Damasc entre 1.819 i 1.824. Segons aquesta versió, els autors del seu assassinat serien enviats anglesos, doncs la Corona britànica temia la creixent influència francesa sobre el Pròxim Orient. Uns altres diuen que va morir de disenteria. Amb la mort del personatge no acaba la seva llegenda, ja que sembla ser que entre les seves pertinences es van trobar multitud de papers amb pictogrames que durant molt temps es va pensar que descrivien la ubicació de tresors ocults.


Bibliografia i fons consultades: