"Un ram sobtat i un parell de trons que espeteguen propers ens donen la benvinguda a l'entrada de Talavera. Fa prop de quatre hores que caminem i som a mig camí. És el temps d'una parada llarga per fer un mos i perquè dels sarrons surtin bótes tibades de vi calent que es passegen lleugeres de mà en mà. Traguem contents mentre n'hi ha que busquen, debades, xopluc sota els balcons i en el ràfec d'alguna teulada. Passen d'esquitllentes dues gotellades que entomem a gust mentre sentim que l'aire s'omple de flaires terrals amb l'esperit de la matinada. Sortint de Talavera, així que enfilem cap als plans per la drecera dels Empedrats, queda clar que caminem rere els bufaruts de la tempesta. Ben bé durant una hora, l'espectacle que la meteorologia desplega al nostre davant és únic: els llamps s'empaiten sotjant la nit i il·luminen amb un seguici de fantasies capricioses i ràpides fulguracions. Senyors del misteri, turmentats i solemnes, marquen sense aturador esclats i dibuixos fantasmagòrics que semblen a voltes aterridors si creiem que cauen gaire a la vora d'on passem. El temporal, però, va més de pressa que no pas nosaltres i només de tant en tant un cap de núvol rebel deixa caure quatre gotes sobre els rostolls assedegats. Just comença a girar cap a Forés i la Conca de Barberà quan al fons ja s'albiren els llums de Santa Coloma de Queralt. La baixada és llarga i ferrenya, els genolls carrisquegen, les cames comencen a anar d'esma i el cansament a fer-se evident. Però la costa dreta, que a estones sembla una tartera, esdevé una delícia per a l'olfacte. Els vapors calents de la terra han revingut amb la mica de pluja i es destrien, poderoses, les sentors que pugen de l'agre profund de la mare: ara de timó i romaní, més enllà de sajolida, després de la dolçor de l'espígol que algú ha trepitjat..."

(Del llibre Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 30-31)

* * *

"A Austràlia regna la dictadura de la distància. Tot és molt lluny i moure's, ni que sigui dos dits per la superfície del mapa, vol dir heure-se-les amb una pila de quilòmetres. La geografia hi té una altra dimensió, desapareixen les distàncies casolanes a què ens ha acostumat Europa i els horitzons s'obren llunyans, amples i majestuoses, com els paisatges profunds d'un western clàssic: una terra rogenca i seca, lleument aturonada, que s'allarga sota l'horitzó d'un cel de blaus poderosos, on clapegen, de tant en tant, els blancs encastellats dels grops de núvols.
De Perth a Monkey Mia hi ha nou-cents quilòmetres que ens hem cruspit per carreteres solitàries i absents, rectes com un tret. Hores de sabana arbustiva per un asfalt calent, falcat d'argiles vermelloses que repunten l'aura desèrtica del conjunt. Els matolls s'hi veuen assedegats i el viatge es repunta amb una flora resseca de troncs morts, arbres rars de forma tortuosa, arbusts pelats, garrigues i clapes pedregoses. Terra de cangurs, emús i dingos, diuen, però només salten els conills i nombrosos xais que, perduts de ramades properes, assagen recuperar una vida de dignitat salvatgina.
[···]
Aquest és un vell continent jove i la costa occidental per on ens movem ve a ser la darrera frontera de la civilització. No hi ha consciència d'arrels històriques ni de pertinença a cap projecte comú. Tampoc no sembla interessar-los gaire furgar la memòria del passat per no haver de jutjar les maleses que s'ha comès sobre la cultura dels aborígens, esdevinguts ara reclam de turisme il·lustrat i bàlsam de bones paraules. L'única història que compta té quatre dies i el poti-poti d'immigrants que hi ha acudit d'un segle ençà n'han fet una societat multiètnica, poc disposada a mirar enrere, arrapada a un present que encara és bo i a l'aguait d'un futur que sempre es planteja amb ganyotes d'incertesa."

(Del llibre Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 70-71)

* * *

"Plàcida nit de Nadal en família, asserenada i emotiva com marquen els cànons de la tradició. A Bellpuig seguim la veta del pare, ho celebrem a l'aragonesa i comencem abans d'hora la cursa pantagruèlica d'aquestes dues setmanes clapejades de festes. Sopem d'hora per tal d'arribar a temps a la missa del gall i ens hem mantingut fidels a un esquema gastronòmic de poques variacions. Entrem amb una amanida d'escarola, api i olives arbequines, continuem amb pollastres casolans rostits i farcits de fantasia, i acabem amb el primer tast de les neules i els torrons. La mare té la mà trencada en l'amanida d'escarola que és un plat elemental i senzill, però d'una contundent eficàcia per preparar el coixí del pollastre, el farcit i els torrons. Tria un parell o tres de les millors mates de l'hort i les despulla del fullam exterior fins que la mata comença a blanquejar i s'arriba a les que envolten el cor mateix del vegetal. Les posa breument en remull, deixa que s'escorrin una bona estona i, si convé, acaba eixugant-les amb un drap blanc. Quan les porta a taula són un bé de Déu tofut i arrissat, dues plàteres d'enciam revingut, amb les fulles dretes com un rave, tendrals i perfectes. Si hi ha sort, l'oli de l'amanida és nou i té aquell regust doble, un punt aspre i amargant de l'arbequina acabada de trencar. Barrejat amb el deix d'una escarola que també amargueja es converteix en la primera meravella del sopar de Nadal. La resta no té, ni de bon tros, aquesta gràcia elemental i primitiva, tot i els cops de fantasia, a voltes massa exòtica i tot, del farcit del pollastre.
El pare, que s'ha mantingut com si fos un roure fins als vuitanta ans, acaba de passar una tongada d'empiocament que l'ha desgavellat amb un contundent cop de vell. Mai no ha estat un home gaire parlador i aquest darrer xafament l'ha entotsolat encara més. S'ha girat endins i t'adones que, distant i llunyà, vagareja perdut entre els silencis del seu món. El sopar de la nit de Nadal sempre l'emociona, li han espurnejat els ulls un parell de vegades i segurament pensa que aquest serà el darrer Nadal. Però també sabem que, pel seu dedins, va tan estarrufat i content com l'escarola del primer plat. No li cal dir res i en té prou mirant a lloure la rècula dels néts, escoltant els fills i forçant mitja rialla quan li diem que digui alguna cosa."

(Del llibre Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 87-89)

* * *

"A la inversa del que s'argumenta, crec que si es llegeix poca poesia no és, només, per la dificultat que suposa entrar-hi, sinó perquè és perillós acostar-s'hi. El 17 de febrer de 1903, Rainer Maria Rilke contestava la tramesa del jove Franz Xaver Kappus, que li havia fet arribar uns tempteigs lírics i li'n demanava el parer. El consell de Rilke era de llançar-se sense por endins d'ell mateix: "Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti's, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure? Aprofundeixi en vostè mateix, tot cercant una resposta des del més pregon. I si calgués que la resposta fos d'assentiment, si li fos lícit solucionar aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple he d'escriure, edifiqui la vida tot seguint aquesta necessitat."
És per aquí que s’enfila al calvari de la poesia. Sovint, els exercicis de sinceritat del poeta mullen la ploma als tinters de l'ànima i deixen a la fràgil intempèrie dels versos els estrats més íntims, els replecs personals i foscos de l'esperit. És així que la poesia obre ferides que no acaben de guarir, i planteja, amb més contundència que cap altre gènere literari, els voravius dolorosos de l'existència, els límits de la vida, els interrogants que pregunten sobre l'estricta solitud de l'home, la desolació del pas del temps, la necessitat de l'amor, la incertesa i els dubtes de la mort.
La poesia és un parany i solcar-la vol dir heure-se-les amb aquestes presències del dolor que he esmentat. No es tracta, és clar, d'un patiment físic en el sentit usual del mot, sinó dels neguits de l'ànima, del desconcert davant l'enigma encimentat de les angoixes interiors. I a l'inrevés, el fet mateix de pouar aigua endins i de buscar llum en l'obscuritat de l'existència, permet intuir, ni que sigui amb una llampada fugaç de tant en tant, on comença l'arc del misteri, quina és la veritat convulsa dels grans mots i la claror oculta del costat fosc de la vida. La poesia esdevé així la clau d'un autèntic coneixement i l'esclat que a vegades sap respondre els interrogants de l'ombra. Un poeta d'intensitats com Joan Vinyoli manllevà, de l'herència de Hölderlin, la síntesi d'aquesta gràcia en un vers impagable de l'Elegia de Vallvidrera: "Tot allò que perdura ho funden els poetes.""

(Del llibre Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 142-144)

* * *

"Promptuari de caça i pesca

Riu Blanc –pronuncieu "bllanc"- és un torrentet de poca ufana però generós d'unes truites petitones, intensament pigades, de la mida d'una sardina grossal i que es pesquen amb les mans. Estret i emboscat, el barranc té el trànsit difícil i en molts punts queda reduït a un reguerot d'aigua que fa inútil la més manyaga de les canyes de pescar. En aquestes solituds dominades per l'ombra mineral del Turbó, caçar i pescar no han estat mai, activitats només de lleure, sinó accions conjugades amb la feina de l'any, treballs importants en el calendari de la pròpia subsistència. Talment com succeeix amb els bolets. Si l'any és bo, una primavera de moixardons i carreteres es converteix, amb la campanya tardorenca del rovelló, en l'ajuda de dues collites que fan de més bon passar el tràngol de l'hivern, el preu a la baixa dels vedells i l'embolic de les quotes restringides de la llet.
Enllà de les leis i les ordenances, es caça i es pesca quan es pot i a tothora. Si el senglar empipa gaire furgant els horts i conreus de vora el poble, se l’espera pacient un parell o tres de nits fins que se'l tomba d'un tret; i si un cop de sort et posa una llebre al jaç mentre camines pel cap del serrat, s'actua sense contemplacions i amb la mateixa contundència que Gaietà, l'inoblidable pastor de Solitud: un cop de pedra amb traça i al sarró. Així mateix si, conduint de nit per qualsevol pista forestal, el llebrot salta atordit davant dels llums del vehicle. A l'inrevés del conill que creua ràpid i quan te n'adones ja no hi és, la llebre es desconcerta i es posa a córrer al davant en la direcció que li marquen els fars. Només cal accelerar, passar-li el cotxe per damunt sense xafar-la i esperar que els salts de la pròpia cursa li esdevinguin fatídics en picar contra els baixos de l'automòbil. Un cop sec indica que es pot frenar i recollir l'animal que espernega metres enrere. Tant si s'ha caçat a la soleiada del jaç com d'una trompada nocturna al camí, és bo acabar-la de rematar i dessagnar-la. Un cop a casa, espetllada i neta, es marina i es deixa a punt per cuinar, dies després, l'antiga saviesa d'un civet."

(Del llibre Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 179-180)

* * *

"La Maria-Mercè Marçal va néixer de manera circumstancial a Barcelona, l'any 1953, però es va esquerar entre Ivars d'Urgell i Seana. Vam coincidir al pati de lletres de la Universitat de Barcelona, però no ens vam tractar fins una pila d'anys més tard, en els darrers deu o dotze de la seva vida. Era senzilla, tenaç, afable i rebel; intel·ligent, serena, reflexiva i sagaç; d'aparença enganyosament fràgil, sempre un punt misteriosa i absent, i més aviat desordenada en els detalls de la quotidianitat. Però ningú no dubtava que tenia un dels caps més ben moblats dels escriptors del seu temps. Lluïa una fesomia abonançada amb qualitats fotogèniques de pillet entremaliat i, si mireu retrats, us adonareu que els ulls li parlen des de la cartolina, el rostre respira amb aire reposat i el gest dibuixa una seguretat de dona forta, armada amb el coratge que cal per moure's a repèl de les convencions socials fins a afermar-se en la contundència de la seva coneguda "Divisa":

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Va ser una rebel amb causa, valenta i atrevida, i encara m'esborrona el record d'un migdia de setembre de 1996, en un reservat del restaurant Pitarra, sentint-li explicar, amb una serenor que posava la pell de gallina, la carta marcada que li havia repartit el destí, aquell estiu: l'amarga experiència d'una doble intervenció quirúrgica i la realitat, com escriuria més tard, d'una "rosa monstruosa que covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella, arran de pit", just a tocar de la part del cos que simbolitzava l'essència d'una feminitat que havia estat horitzó de la seva vida i bandera de la seva obra.
Avui que m'ha tocat recordar-la en el marc renovat d'aquest cinema Goya, no he resistit la temptació de buscar, enllà de la literatura, altres punts de complicitat. M'ha semblat que els trobava en el cinema perquè d'ençà d'aquell setembre del 1996, quan la veia batre's sense treva amb la malaltia, convençuda que havia de plantar-li cara amb la força del seu interior, se'm representava amb perfil de gran dona, paral·lela als arquetips de la tragèdia clàssica, Antígona per exemple, i una d'aquelles heroïnes mítiques del cinema, capaç d'encarar-se a tot i a tothom. Fins i tot quan la malura, després de la traïció d'uns mesos de bonança, va arrelar ferotge amb intenció de no deixar-la. Al final va perdre, però la tenacitat de la seva lluita va ser una altra mostra de la rebel·lia que l'habitava, de la tossuderia del dret a no rendir-se i de la força del resistent tranquil que s'arma amb la certesa de les pròpies conviccions.
Un vers de Cau de llunes, el seu primer llibre, cantava l'amor convidant a mossegar "la vida sota la lluna granada". Però el 5 de juliol de 1998 fou la mort qui donà al seu cos la queixalada definitiva. Tenia quaranta-cinc anys i només feia tres setmanes que l'havia vist per darrera vegada, al jardí de l'Ateneu Barcelonès, en la plenitud d'un migdia de juny que no va aconseguir llevar-nos el fred de la tristesa. Era l'hora del cafè i anava cofada amb un mocador. Encara la veig amb el rostre esblanqueït i el miracle d'uns ulls que li continuaven cantant amb el deix de pillet entremaliat de sempre.
El 5 de juliol de 1998 va escaure's en cap de setmana. Era a Cervera i em van telefonar del diari Avui per anunciar-me la derrota definitiva i encomanar-me un article necrològic. Abans d'obrir l'ordinador, vaig agafar el cotxe i em vaig arribar fins als conreus de fruita que s'estenen entre Seana i Ivars. Hi vaig respirar una estona el seu aire i vaig donar el condol a la terra. Qui sap si no va ser un gest d'herència cinematogràfica que encara deu rondar amagat, com un fantasma, en algun racó del galliner."

(Del llibre Tractat de geografia. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 33-35)

* * *

"Dies de juny a la frontissa entre la primavera i l'estiu: boira i gotellades, núvols i estones roents de sol de forat. La primavera encara s'estira mandrosa i l'estiu entrarà amb retard. Només les ginesteres han començat a treure el groc, però la florida dels escarpins trigarà ben bé una setmana. Hem pujat a trobar la catifa de colors de finals de juny, però, enguany, el paisatge d'Espés romanceja i no ha arribat, encara, l'espectacle fastuós que imposa, ni que sigui només per quinze dies, el groc viu de les mates d'eriçons, que aquí en diuen escarpins, campant a lloure pels pedrissos i guarets. La barreja de les taques de groc sobre el rocam, el verd dels prats abans de dallar i la multiplicació arreu de flors blaves i blanques, vermelles, i liles, grogues i carabassa, donen un dels paisatges més bonics, dinàmics i acolorits que es poden veure a aquesta banda del Pirineu. Però enguany el bon temps porta el rellotge endarrerit i no hi serem en el moment de més plenitud de la simfonia de colors. No hi fa res, vindran altres junys per repetir el miracle de la floració primaveral amb l'esclat prodigiós dels escarpins i els clavells de pastor, les margarides i la genciana, els pensaments i les milfulles, les grandalles i els lliris de muntanya, l'orella d'ós i els nerets, els rovells d'ou i el primer espígol, i les corones de rei penjant de les roques. [···]
Si hi ha una cosa que m'agrada, així que arribo a Espés, és aquesta experiència elemental de recol·lector: anar a buscar quatre bolets, si n'és el temps, uns quants caragols, en dies de pluja, fulles de xicoia per barrejar amb l'enciam i menjar d'allò que s'ha trobat o que et donen: les bledes i els alls de Peraire, i les lletugues puiades de Carmeta de Toni. Els neguits de la feina i la tensió del viure se'm fonen de cop davant duna moixernera generosa, quan t'asseus a les puntes del redol i, pacient, vas plegant ls carreteres, una a una, sense remoure gaire el terra ni fer malbé l'entorn, perquè la roda de la vida pugui seguir amb noves florades. [···]
Barreja de nostàlgia i xafarderia, aquests records d'infant m'han dut a visitar la borda que encara usen els parents de Peraire. Feia anys que no hi entrava i hi he trobat el temps aturat mig segle enrere: una forca de ferro clavada sobre un tou de fem endurit (fa temps que aquí no hi ha vaques), els collars i arnesos de la ruca i el matxo, esquelles i argadells, un tirapeu de pastor, l'esquelet d'una reu de fusta, coves fematers i panistres de mida i formes diverses. El passat mut i immòbil, i els morts de Lluvic que em visiten. Hi ha suor del pare en aquest pic rovellat, en la falç oscada que penja d'una biga, en les fulles de dalla que li fan companyia i en la destral clavada en un piló massís de pi. El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l'alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l'esclopet de la falç i sento que m'envaeix la pau dels orígens, l'orgull de saber qui sóc i d'on vinc."

(Del llibre Tractat de geografia. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 118-121)

* * *

"Ja sé que és una obvietat, però Manhattan és la perspectiva vertical. Les vegades que hi he rodat a peu, hores amunt i avall, que és com m'agrada conèixer les ciutats, no deixo de mirar enlaire, amb l'ull lliscant per la verticalitat dels immensos monòlits que grimpen cel amunt i donen als carrers, per amplis que siguin, una angoixa de clos tancat i un punt sempre d'estretor encaixonada. Una sensació d'escanyament, fins i tot a les grans avingudes, que troba el seu millor exemple, a parer meu, en el contrast de la catedral neogòtica de Saint Patrick, a la Cinquena Avinguda. Té, quan la mires des de fora, una aparença només discreta, més semblant a una església convencional que no pas a una catedral de dimensions similars a les de qualsevol altra ciutat europea. No ho diries pas, que les agulles de les dues torres de la façana, imitació de la de Colònia, s'enfilen fins al centenar de metres, ni que els pilars del bastiment interior pugen fins a trenta i escaig. És quan hi entres que comproves que la fàbrica, en el seu conjunt, és tan gran com les parentes europees, però a l'exterior queda enxiquida per la força vertical dels edificis veïns, que se li mengen la perspectiva. Acostumat a uns gòtics catedralicis que imposen el seu perfil sobre l'entorn, que s'enlairen sobre els edificis veïns i retallen el cel amb les agulles de la façana, els campanars, els contraforts i els arcbotants, trobo que a Saint Patrick succeeix a la inversa: els monstres de la vora l'escanyen fins a ofegar, gairebé, la seva perspectiva neogòtica de començaments del segle XX. [···]
M'agrada el Flatiron perquè és un edifici inquietant, el gratacel potser més angoixat i amenaçador de Manhattan, un monòlit prim, estret i d'escassa base triangular que s'alça com la proa afuada d'un vaixell en el punt on coincideixen la Cinquena Avinguda, el carrer 23 i Broadway. Ara sembla presumptuós dir-ne gratacel si escomparen els seus escassos setanta-sis metres d'alçada amb els tres-cents vuitanta-un de l'Empire State, o la prudència dels vint pisos de la seva façana estil renaixença amb les més de cent plantes de les esfondrades Torres Bessones. Però el 1902, l'any de la seva construcció, l'alçada i l'estretor del Flatiron van suposar un enorme repte tècnic i he llegit que els novaiorquesos patien veient-lo tan alt i escanyat com una enorme post de plantar. Hi havia el convenciment, davant la sensació d'inestabilitat i fals equilibri que encara transmet, que es plegaria com un castell de cartes al primer embat d'una d'aquestes ventades apocalíptiques que, de tant en tant, trien Manhattan per a les seves maleses. Però ha passat un segle i l'edifici continua mirant-nos amb posat amenaçador. L'arquitecte D. H. Burham el va bastir sobre una sòlida, i alhora lleugera, estructura d'acer que llavors era una novetat en les formes de construcció i que es va posar de moda a Nova York arran d'aquella experiència. Com els bolets, les estructures d'acer es van multiplicar grimpant cel amunt fins a atènyer aquestes verticals espectaculars que freguen els quatre-cents metres d'alçada."

(Del llibre Tractat de geografia. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 215-217)