"Tot i el títol acollidor, que empara, en principi, tres parts diferents, el més important i decisiu d'aquesta nova aportació verdagueriana d'Isidor Cònsul és la biografia que l'inicia i que n'ocupa aproximadament el 70 per cent del total. 'Sum vermis'. Un perfil biogràfic i literari de Verdaguer és el títol exacte d'aquest treball inicial del llibre, que destaca, com el mateix autor indica, per "la voluntat d’ajustar més els eixos de la biografia de Jacint Verdaguer a les complexes coordenades de la societat catalana i espanyola de la segona meitat del segle XIX". [···]

Cònsul encarna molt bé la idea de biògraf de Verdaguer del segle XXI. Aquesta biografia, tan important i tan central en la nostra cultura, ha de deixar de ser una història de bons i dolents per esdevenir simplement història. Cònsul, amb molta més informació que no pas comentaris, respon molt bé en aquesta idea: menys literari que Juan Arbó, menys combatiu que Miracle i no centrat únicament, com Pabon, en el drama, tot i que aquest sigui inseparable de la vida i de l'obra verdaguerianes. [···]

Dues coses semblen clares en aquests moments. Que Cònsul s'ha situat en el bon camí i que aquest camí encara s'ha de fressar –passar i repassar– molt. Els indicis, però, en la línia de la contraposició d'adjectius transcrita, són bons i de pes i afecten tant l'autor (Cònsul) com la seva obra (Verdaguer). N'esmento uns quants, només uns quants: la sucosa reacció davant el suspens en teologia, expansió del jove estudiant ja premiat a Barcelona; la definició de Verdaguer com a "lector precoç i voraç", és a dir, ambiciós i sense límits; altres etiquetes d'aquesta mena com la de "l'escriptor català més viatger del segle XIX"; el títol –"mica d'estirabot", precisa Cònsul– Nedar i guardar la roba: una actitud política de Verdaguer...
Cònsul parteix d'una admiració profunda del sacerdot-poeta, però no el sacralitza; fins i tot l'estima, però no necessita silencis ni mentides per a apuntalar aquesta estimació. Segurament calia esperar la seva generació perquè tot això fos possible.

Pel que fa concretament a Cònsul, ho fa amb un alt grau de delicadesa, i ell empra la mateixa ben nodrida informació i bona disposició que ja ha palesat en aportacions verdaguerianes anteriors com ara Antologia (1986), Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia (1986), Els bordons de l'arpa (2001) i Prosa (2002). És en l'antologia Els bordons de l'arpa, on l'aspirant a biògraf va recórrer un bon camí, un camí en la mateixa direcció que ara el domina entre la literatura i la vida, entre el mite i la veritat. [···]

Després de l'espetec del centenari, cal col·locar el llibre de Cònsul en un context de normalitat, perquè normal i ben normal és i serà que, a Catalunya, crítics i historiadors dediquin atenció a Verdaguer. Que no és cosa d'un any, sinó de tots els anys, com palesa, per exemple, col·lectivament, la Societat Verdaguer, responsable ja de la publicació d'alguns dels textos que ara Cònsul ens ha ofert en un volum propi, i, individualment, estudiosos com ara Narcís Garolera i Ricard Torrents."

(Jordi Faulí. "Isidor Cònsul, biògraf de Verdaguer", Avui (Barcelona), 30 d'octubre del 2003, p. XVI)
 

* * *
 

"El llibre miscel·lani, car recull una part de treballs ja publicats, té un títol suggerent que fa palesa la complexitat vital i intel·lectual de l'escriptor. Diguem d'entrada que Perfils de Verdaguer d'Isidor Cònsul és un llibre útil en diversos sentits, especialment en la divulgació de la biografia del poeta, que n'ocupa la primera part. [···]

Perfils de Verdaguer és un llibre que per bé que no sembla editat amb vista al gran públic, sobretot a causa de les nombroses notes, algunes de ben extenses i informativament molt interessants, i d'algunes qüestions més o menys especialitzades, pot ser útil per a tot aquell que vulgui iniciar-se en el coneixement de la trajectòria vital del nostre escriptor. És escrit amb un estil clar i precís, amb una exposició molt ordenada dels fets i, tot i afrontar, a vegades, temes polèmics, les referències són tan dosificades que no entrebanquen gens ni mica la lectura lineal, sobretot de la primera part. L'autor ordeix un discurs planer que, a banda d'exposar molt organitzada la biografia del poeta, en lliga molts caps solts que o no havien estat relacionats amb prou nitidesa fins ara o bé que s'havien tractat molt subisdiàriament.

Tenint molt en compte l'extensa i sòlida bibliografia d'estudis biogràfics verdaguerians, Cònsul hi fa una aportació en diversos aspectes original. Primer, documenta hipòtesis i episodis de la vida del poeta amb tota mena de materials (cartes, pròlegs, textos autobiogràfics, entrevistes...) que ajuden a compondre una imatge més nítida d'una personalitat tan complexa. Segon, interrelaciona els diferents episodis de la vida de Verdaguer amb els contextos històrics en què es van produir, aprofitant les aportacions de bibliografia ben recent (per exemple: el complet estudi sobre Antonio López i la família Comillas de Martín Rodrigo y Alharilla); també constata fets que, de tan simples, no ens n'havíem plantejat la coincidència, així, mentre Verdaguer anava com una llançadora d'una banda a l'altra de l'Atlàntic es produïa la restauració d'Alfons XII, o bé confronta la importància sociològica, i fins i tot política, que un volum com Pàtria aparegués just en el moment d'eclosió de l'Exposició Universal de 1888. I, encara, ens hem de referir a les valoracions també contextualitzades de les ideologies de Collell i Torras i Bages enfront de les de Valentí Almirall. Tercer, la imbricació intensa entre la vida i l'obra de l'escriptor, aquest aspecte potser el menys original, però que té alguns moments ben suggerents pel que fa a les interpretacions dels episodis de la vida de Verdaguer: així, la seva afecció pels viatges i com un d'aquests, el de Terra Santa, incidí de manera decisiva en les seves actuacions posteriors. Finalment, cal destacar la referència que fa sobre l'aparició d'un incipient mecenatge literari en el cas de Verdaguer, que, si bé no és nova, sí que hi és molt ben apuntada.

D'altra banda, insisteix a liquidar alguns dels tòpics més reiterats sobre la personalitat del poeta, per exemple la fama de ser un rústec genial i pagès domesticat, perquè, tot i que altres autors ja hi hagin insistit a bastament, encara molta gent, lectora o no de l'obra verdagueriana, que es queda amb l'estereotip de poeta local, capellanesc, sorgit gairebé del no-res com un bolet. Cònsul esmerça moltes pàgines a desenredar aquesta torca, amb precises i diverses informacions que acaben confegint un perfil molt altre que el tòpic i elemental que de vegades circula sobre Verdaguer. [···]

Així doncs, Perfils de Verdaguer ens permet, per una banda, una relectura suggerent, resumida i complementària de la biografia del poeta i, alhora, ens facilita poder llegir uns textos que, si bé la seva finalitat primera en publicar-los era tota una altra, aplegats donen noves llums de comprensió de l'obra i de la important incidència que aquesta tingué en la vida d'un dels nostres clàssics indiscutibles."

(Llorenç Soldevila i Balart. "Per a la comprensió de Verdaguer", Serra d'Or (Barcelona), núm. 534, juny del 2004, p. 70-71)
 

* * *
 

"Des que tenia 23 anys, Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948) s’ha dedicat a explicar, comentar i estudiar l’obra literària dels altres. Crític literari i timoner de l’editorial Proa des de fa sis anys, ha compaginat el seu treball sobre la literatura contemporània amb una tasca d'investigació centrada en la del segle XIX i s'ha especialitzat en l'estudi de la Renaixença i de la figura i obra de Verdaguer, amb títols com ara Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia i Perfils de Verdaguer. Així mateix, ha fet l'edició crítica de Sant Francesc i, conjuntament amb Joaquim Molas, treballa en l’edició de Totes les obres de Verdaguer: Prosa, Poemes llargs i Teatre. També ha publicat Llegir i escriure. Papers de crítica literària i el dietari Cinc Estacions. Precisament en aquest darrer títol, publicat per La Magrana, Cònsul hi recordava el poble d'Espés, a l'Alta Ribagorça, un paisatge que du incrustat a l'ànima no només per la bellesa d'un indret únic, pertanyent fins al 1966 al terme de Nerill –format pels nuclis d'Espés de Dalt o de Sus, a 1.431 metres d'altura, i d'Espés de Baix o de Jus, a 1.300 metres–, sinó també per la bondat amb què '’ha acollit molts estius i perquè, al cap i a la fi, és la terra del seu pare, la geografia on romanen les seves arrels. [···]

Parlem de miscel·lània perquè l'autor ha volgut dividir el llibre en dues parts, un dietari, allò que podríem anomenar literatura del jo, i quatre relats, en els quals la ficció és més o menys present. En tots els casos es tracta de textos que ja han estat publicats anteriorment, amb l'única excepció de Sirès, un marc literari, però ara han estat revisats i Cònsul hi ha introduït algun canvi, en especial la dialectalització parcial del monòleg Sí, noia. I tant que sóc d'Andorra, un tresor dedicat a Joan Peruga, autor de la meravellosa Últim estiu a Ordino, a través del qual una vella ens narra, amb l'espontaneïtat i la saviesa dels que han tingut el treball dur com a escola i universitat, la vida que dugué a la casa on servia des que era una nena i en concret la desgràcia que la dugué a abandonar Andorra i fer cap a Espés. Robusta com la seva narradora, la història traspua vitalitat i coratge. [···]

Amb En el nom del pare Cònsul obre el calaix bo dels records, com ell mateix l'anomena, i atura el temps. Amb la prosa treballada i contundent que el caracteritza, tenyida, això sí, de melangia, ens explica el viatge que va emprendre a França per visitar aquells oncles que, quan ell era petit, els feien arribar una capsa de bombons que relluïa davant l'austeritat que els temps magres de la postguerra imposaven a tota celebració. Així mateix, conrea la seva nostàlgia i la dels lectors lletraferits quan, a Sirès, un marc literari, ens explica com els espais d'una casa s’han convertit, de manera inconscient, en el marc d'algunes de les novel·les que va llegir en els estius que va passar en aquest fantàstic paisatge sota la cara nord del Turbó i no gaire lluny de les Paüls. [···] Així, en aquell menjador, Cònsul encara hi veu passejar-se els protagonistes de Bearn, o la sala de les nines, Don Toni i Dona Maria Antònia, damunt l’auto-mobile que el senyor Bearn no pot aturar; i al pati hi ronden per sempre personatges escapats de Cien años de soledad."

(Anna Tomàs. "El calaix bo dels records", Avui (Barcelona), 13 de gener del 2005, p. 13)
 

* * *
 

"El d'Isidor Cònsul és un nom prou conegut per a tot aquell que s'interessi per la literatura catalana. Actual director literari d'Edicions Proa, havia passat abans per Edicions de La Magrana i ha fet de la crítica i els estudis literaris una de les seves principals activitats: són prou coneguts, sobretot, els volums que ha dedicat a Verdaguer [···]. Cal recordar també els anys que ha dedicat a la crítica literària des de les pàgines de l'"Avui" o de "Serra d'Or", i així mateix el llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària, del 1995, entorn d'alguns dels noms fonamentals de la literatura catalana contemporània. Cònsul, és, en definitiva, algú que viu com pocs el fet literari i és lògic, doncs, que la creació també l'hagi temptat en diferents ocasions: l'any 1998 va publicar el dietari Cinc estacions, on les arrels i el paisatge familiars adquirien un gran protagonisme. Ara, En el nom del pare torna a recrear la geografia i els personatges característics de la Franja de Ponent, d'on li provenen les arrels familiars i on l'autor ha viscut nombroses experiències tant vitals com lectores, íntimament relacionades les unes amb les altres.

El llibre es divideix en dues parts clarament diferenciades: la primera la componen unes "Notes de dietari", en la línia de Cinc estacions, mentre que la segona aplega quatre relats, dos dels quals a mig camí de la memòria i la ficció. [···] Llibre, doncs, d'un cert to elegíac, s'hi canta una vida o bé desenterrada del passat en l'ordre personal o bé a punt de desaparèixer en el col·lectiu. Cal matisar, però, que l'estil no es lliura a la temptació del lirisme, sinó que, vital com els personatges, recrea la força i la vivesa de la parla popular, en alguns casos tot accentuant-ne el caire dialectal: l'exemple més evident es troba en el conte "Sí, noia. I tant, que sóc d'Andorra", monòleg d'una àvia amb al·lusions literàries que ens mostra una lluita constant per la vida i la dignitat. Els textos del llibre insisteixen, doncs, en la reivindicació de la memòria -fins i tot els que són de ficció-, en la d'un paisatge i la gent que l'habita o en la d'un llenguatge viu i popular; elements característics d'unes vivències i una cultura que es van perdent, que l'autor fa reviure amb força i vivacitat i que atorguen e En el nom del pare una innegable personalitat i un caràcter singular en la literatura catalana d'avui dia."

(Josep Maria Ripoll. "En el nom del pare", Serra d'Or (Barcelona), núm. 544, abril del 2005, p. 95-96)
 

* * *
 

"La bona literatura autobiogràfica resol calladament els bucles de la representació, de tal manera que l'al·luvió de descripcions de llocs, viatges, experiències, persones, avatars i emocions no és només la matèria primera amb què l'escriptor basteix el discurs sinó la seva inevitable forma d'existir. Amb el dietari Tractat de geografia, obra guanyadora del Premi Marian Vayreda 2008, l'editor, crític literari i escriptor Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948), no tan sols reelabora per escrit unes vivències sinó que revela un mode d'existir penetrat pel gen de la literatura. El llibre s'estructura en dues parts ben diferenciades: 'Petita terra' i 'Cor meu, el món'. A la primera part Cònsul evoca la seva geografia vital immediata: les persones, els noms, els paisatges i els llocs que el constitueixen. Sota el to contingut d'un llenguatge natural i alhora exuberant, l'autor relata un cúmul de vicissituds que ens acosten a la vida del país. Els capítols dedicats als pares i a la infantesa i joventut de l'autor ens ofereixen una idea molt clara de les dificultats que patia el món rural d'aquest país entre els anys cinquanta i setanta del segle passat. A través d’imatges vívides Cònsul sintetitza les penúries materials i polítiques que assetjaven la població. Però al mateix temps contrapunta aquest panorama miseriós amb el pragmatisme, l'humor, les llums culturals i el redoblat sentit de protecció que adquirien la família i els amics enmig de l'ambient sòrdid de la dictadura. En un canemàs molt ben travat es mesclen finíssimes descripcions paisatgístiques (de la Segarra, de la Plana d'Urgell o dels Pirineus) amb els records que sollen les diverses etapes de la vida de l'autor: la mort del pare, el desgraciat incendi d'uns quants milers de bales de palla que significaven el manteniment de l'equilibri de la fràgil economia familiar, la matança del porc, els anys d'estudiant, la coneixença de la dona que acabaria essent la seva esposa, la visita al cementiri familiar...

A la segona part del llibre l'autor relata alguns dels seus viatges a diversos indrets del planeta. Són descripcions sempre tamisades per referències literàries. Fins al punt que la literatura i la memòria queden anellades en una exultant celebració de les simetries: Verdaguer, Amikhai, Jorge Manrique, Montserrat Roig, Puixkin, Petrarca, Octavio Paz, Ovidi, Chomsky, o Frida Kalho són les figures que propicien aquesta màgia que els antics grecs van batejar amb el nom d'anagnòrisi, és a dir, el (re)coneixement d'un lloc o d’un fet gràcies al testimoni que una altra persona ofereix. A través d’ells, conscient que la realitat és sempre una continuïtat espiritual i narrativa, Cònsul s'endinsa en l’espai físic que les literatures d'aquests escriptors poblen: Nova York, Israel, Ucles, Sant Petersburg, Itàlia, Mèxic... És una sàvia forma de recurrència: la literatura representa un sistema d'aprehensió de la realitat. Soldades per la riquesa lèxica i estilística, per una reflexió vitalista sobre la mort i per la irrigació constant entre vida i literatura, les dues parts d’aquesta obra constitueixen un capital humà, estètic i literari."

(Lluís Muntada. "Aliança entre vida i literatura", El País. Quadern (Barcelona), 18 de desembre de 2008)