"Adrià Chavarria Curto es distingí per ser un escriptor que assumia dins seu tot allò que fos humà i proper, que l'acostés a una certa comprensió de l'ésser humà en el món. Ben aviat fou conscient de tota l'amalgama de tradició literària, filosòfica i cultural que, des de posicions institucionals, quedava soterrada. S'inscriví de ple en la seva tradició –la nostra- i hi incorporà als seus escrits les petjades de totes i tots qui escrigueren des de la honestedat intel·lectual i el compromís social envers els altres. L'obra d'un seguit d'escriptores i filòsofes contemporànies -també de pensadores i poetes- amb les quals les lletres catalanes no hi tenien prou tractes, va comptar amb el seu treball com a lector crític i amatent. Chavarria va ser un assagista incansable, un poeta d'obra breu però intensa, que es buidà a si mateix per dedicar tot el seu estudi intel·lectual en l'anàlisi crítica i literària d'unes referències de pensament que no estaven en un primer terme, ni eren predominants en el mercat cultural català. Tanmateix, la seva tasca de crítica i de divulgació també comprenia a escriptors de la literatura catalana que havien estat bandejats de la crítica més ortodoxa i conformista. Des de la comprensió i l'assumpció de pressupòsits ètics i morals, s'acostà a la crítica literària, a l'estudi de la filosofia contemporània i a l'escriptura poètica tothora amb una actitud i sagacitat intel·lectual del tot envejable. Amb uns propòsits ben definits i ferms, s'esmerçà en confegir un corpus intel·lectual que tingués unes línies de pensament i d'actuació clares i sòlides: des de la filosofia, des de l'estudi historiogràfic, el pensament religiós i la literatura catalana, es construí una mena de talaiot des d'on albirar el món i situar-se críticament.

[...]

Cal afegir el seu diàleg intel·lectual ininterromput amb les escriptores Teresa Bertran, Josefa Contijoch i Lluïsa Julià, amb les quals participà activament en l'estudi i valoració de l'obra d'autores de la nostra tradició. La seva investigació crítica girà a l'entorn de la construcció i vigència d'una part del nostre llegat intel·lectual que ha estat massa sovint bandejat del cànon oficial: la literatura escrita per dones i que ha estat relegada a un segon terme en ocasions. Aquest era el seu posicionament crític des del qual dirigia la seva tasca intel·lectual."

(Ricard Mirabete: "Adrià Chavarria, memòria i compromís", Serra d'Or, núm. 602, febrer de 2010)

* * *

"Me gustaría poder escribir que eran amigos míos. Pero no, y lo siento. Apenas los traté como para conocer de cerca su grandeza. Los dos se han ido estos días. En silencio y con discreción. Adrià Chavarria, con 36 años. Carles Riera, con 53. Me enteré por amigos comunes, a través de mails consternados. Y he sentido, en los dos, eso que Derrida decía de toda muerte: "Cada vez única, el fin del mundo".

Había ido leyendo todo lo que publicaba Adrià Chavarria, filósofo lúcido como pocos en un país que casi puede presumir de no contar con ninguno. Había que estar al tanto, porque aparecía sin avisar. Las publicaciones con aires de importantes no están hechas para tanta discreción y rigor. Sus palabras aparecían, sobre todo, en Rels, la modélica revista que dirigía con Ivan Favà. En Caràcters o L'Espill, El Contemporani o Anthropos. Sobre Simone Weil, Hannah Arendt, Etty Hillesun, Sarah Kofman, también sobre Maria Mercè Marçal o Helena Valentí. Con tales filiaciones, se adivina el alcance de su horizonte. Pero para descubrir la precisión de su mirada, había que acercarse más al texto. No sé dónde le leí la cita, que no era suya, pero no pude olvidarla: "Un passeig breu vora el mar i tot s'haurà acabat". Así lo veo ahora, acompañado de esas palabras con las que iba trenzando un mundo, sobre todo para compartirlo. Nos vimos muy poco, siempre por azar, pero cada encuentro era una invitación generosa a escribir, a pasar los pensamientos por la escritura. ¡Que alguien te hable para que le digas, y no para que le escuches!"

(Xavier Antich: "Adagio KV 410", La Vanguardia, 18 de novembre de 2009, p. 32)

* * *

"Los libros de Helena Valentí (Barcelona, 1940-1990) no tienen parangón con los de otros novelistas catalanes", señala Adrià Chavarria, encargado de la edición de La dona errant, título que acaba de publicar Lleonard Muntaner.

Este especialista en la obra de la literata catalana cree que su manera de narrar entronca directamente con el realismo "sucio" norteamericano, practicado por grandes nombres como Salinger o Raymond Carver. Para Chavarria, este influjo de las técnicas "sucias" y resoluciones de la prosa estadounidense le llegaron a Valentí a partir de su estancia en Inglaterra y su labor como traductora, pues se centraba sobre todo en autoras como Virginia Woolf, Katherine Mansfield o Doris Lessing.

En La dona errant (1986), Valentí relata de manera distanciada la relación que mantienen una madre y su hija. A través de las páginas, se vislumbran unas relaciones humanas difíciles y de problemas familiares, cuyo causante principal es el patriarcado tradicional. La soledad es también un asunto de fondo más, ya que en este caso la protagonista decide ejercer la maternidad en solitario y emprender una vida autónoma e independiente. Las relaciones con los hombres se presentan siempre insatisfactorias.

Chavarria opina que todo este maremágnum temático indica que Valentí sabía perfectamente que se dirigía a mujeres lectoras."

([s.s.]: Diario de Mallorca, 4 d'agost de 2008)