ACTE PRIMER

ADRIANA
Fa fosc ja, mare! No voleu que encengui el llum?

MARGARIDA
Hi veig molt bé. Els meus ulls s'han acostumat tot l'hivern a cosir sense mirar.

ADRIANA
Ja ve la nit! Ja ve la primavera (Més fort.) Estic enlluernada per la neu. (Més fort.)

MARGARIDA
Has entrat les ovelles?

ADRIANA
Sí, mare

MARGARIDA
Triat els xais?

ADRIANA
Sí. I he portat un braçat de gatoses de salze per emplenar-los el rastell.

MARGARIDA
El teu pare estarà content, quan arribarà. Has anat lluny amb el ramat?

ADRIANA
Fins al vessant de l'altre vall. La neu ja els és fora. Aquí no ho sabem. Vós que no us moveu mai d'esquena a la finsestra...

MARGARIDA
D'aquí ho sé tot. Sento el portal quan l'obren, sento passar les persones pel carrer i les conec pel pas. No tinc cap necessitat de posar el nas a la finestra, mig amagant-me amb la cortina com fan les altres.

ADRIANA
Un sol hi havia, com aquells cards oberts del mes de juliol.

MARGARIDA
No havies d'anar tan lluny.

ADRIANA
Els moltons corrien al davant meu.

MARGARIDA
La collada pertany al poble veí. Saps que la vigilen com uns ulls propis. És un risc d'anar-hi.

ADRIANA
Tenen el sol, mare. La collada és com una finestra oberta al sol. I quan et gires cap a la nostra vall, tot són bromes i neus.

MARGARIDA
Podien enviar el guardaterra per agafar-te. Podien prendre el ramat i confiscar-lo.

ADRIANA
El pare també ho fa quan pot. I a la tardor, aprofitant un diumenge, el pastre comú hi allarga els seus vuit-cents moltons com una armada enenmiga, i encara aquells bruts de veïns no se n'han adonat, que retira el ramat deixant-los les pastures ben netejades.

(Fragment inicial de l'obra Quatre dones i el sol. Barcelona: Lumen, 1993, p. 15-16)