MUNTANYA I MÉS MUNTANYA

Muntanya i més muntanya,
rocars sobre rocada
fins al tarter on creix
la solitud del lliri.

En la pell de la penya
dura, que fa basarda,
un ull imperceptible
d'aigua sense fondària.

Sembla que el peu trepitja
catedrals engolides
sota el tou d'una volta
pel liquen investida.

Sembla que eix cos de terres,
arronsant son esquena,
infli el seu pit de serres
sobre immensa caverna.

Altures que el sol crema
i la fred esplomissa
d'una espasa roenta
que un esmolet afila.

Els estanys llaminers
xarrupen les congestes,
ulls de gençana blaus
de mortal innocència.

(...)

El Carlit eixamora
una cresta afollada
de lloseres que esberlen
invisibles temperis.

Muntanya i més muntanya,
rocars sobre rocada
fins al tarter on creix
la solitud del lliri.

(Del llibre Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2000, p. 28-29)

* * *

HIVERN

S'ha instal·lat el sol al cor de l'hivern
com, dins un mirall,
la llum tremola de viure,
minyona jove i nua,
davant l'esguard dels murs.
Estranyats que d'un any a l'altre
tot s'ordeni tan bé
per trobar-nos igual
a frec de la gelor,
semblem
les rels sobreeixides
de la userda
damunt de la sola erta.
Vírgules mogudes,
cap ombra no ens fa rastre
que captem la vivor dels raigs
com una aranya
posada
al centre
d'un sistema peculiar.
La neu roman dins el calaix dels mesos nous.
Companya falsa. La crida el malalt,
com cridaria la mort per companyia.
Tenim l'experiència amb ella,
del cavall i del pi,
i la deixem pels contes d'antany.
Fem pit,
la pell testa afinada al viu,
davant la limpidesa de la fred.
Cara a cara.
Guardem per defensa
un pinyó de calor al fons dels nervis,
que adora en silenci
l'escarabat del sol,
immensament suspès
sobre els fils de la llum.

(Del llibre Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2000, p. 34)

* * *

COM BRAUS

Com quatre espigues sou,
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l'aire.

Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d'aigua
feta
per llavis de la plana.

Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l'enlluernadora presència.

Com braus sou,
lluents i foscos
amb un quelcom d'esquerp
de pasturar al salvatge.
Jo, a la punta d'aqueixa alba,
ni llurador ni captador,
foraster de mi mateix,
poso les gotes de la nit
dins el palmell de la mà,
i les presento
als vostres morros freds i negres
com una ofrena d'amistat.

(Del llibre Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2000, p. 38)