—Quins resultats ha tingut la seva novel·la, Passos estrets per terres altes?
—Han estat bons resultats perquè la Generalitat em va donar el Premi Nacional de Literatura al setembre i Joan Triadú n'ha fet molt bona crítica. Ha manifestat que per a ell és la millor novel·la que ha sortit a la llum els últims anys i evidentment això és molt important per a mi. Aquí, al Rosselló, no hi ha gaire costum de llegir novel·la i les que s'escriuen són molt diferents, no diré més senzilles, però penso que més aviat s'acosten al relat, a un narració.

—Com és el seu estil de novel·la?
—La meva novel·la vol ser psicològica i vol trencar una mica amb la novel.la tradicional. És difícil d'explicar, però diria que presenta accions avançades i retrospectives. Els personatges es perden i es troben al cap de molts anys. Té una certa dificultat, que no és que jo la busqui, sinó que és la naturalesa del meu pensament que em porta a escriure així.

[...]

—La Cerdanya és molt present a l'obra. Què en diu la gent de la zona?
—El meu llibre és fet sobretot per a la gent de la Cerdanya i tracta molt de la Cerdanya, de l'evolució de la població durant 150 anys, però no d'una forma sistemàtica, sinó que tracta més a fons unes coses que altres, perquè m'interessa el que ha passat a determinats individus. Però a la Cerdanya no me n'han parlat gaire. Sé que s'ha venut molt i hi ha llibreters que m'han dit que s'han quedat sense existències.

[...]

—Com es veu Catalunya des del Rosselló?
—Jo tinc una visió una mica especial, sense voler-ho, perquè sóc a la frontera. He descobert el català a partir d'una formació francesa i això marca molt.

—Com se sent més còmode, escrivint en català o en francès?
—En francès he escrit articles, però de seguida vaig saber que no podia escriure en francès perquè el meu pensament i el meu sentiment eren catalans. Això m'ha portat problemes a l'hora de desenvolupar les meves obres.

(Teresa Blanco: "Jordi Pere Cerdà, l'escriptor català de França", Revista Àrnica, 2000)

* * *

—[...] La presència de la natura a la vostra poesia, lluny de tenir un caràcter descriptiu, és el referent immediat d'un univers íntim i personal?
—No volia fer mica una poesia descriptiva. Ara, tampoc no em podia permetre de fer una abstracció massa gran. Però la provava. Tot poema és còsmic, dins la mesura que un poeta reconstitueix un món. Tota poesia és un món. El meu primer llibre, La Guatlla i la garba, va seguit de Cerdaneses, i el públic que em llegia -cal dir que són un home de societat, per mi, sóc un home sol i m'agrada de viure sol, però la societat no l'he mai negada i l'he presa com un testimoni del que jo podia ser, del meu ressò- els amics que havien defensat La Guatlla i la garba, no van tenir una opinió tan positiva davant de Cerdaneses, que té un costat més intel·lectual.

[...]

—El lligam a la natura, a la Cerdanya, és, doncs, també un lligam a la seva gent?
—El meu lligam a la Cerdanya, com la meva poesia, és una cosa que s'ha fet al dia. Gairebé es podria dir que la meva poesia és el meu dietari i, a la vegada, els meus estats d'ànim situats sempre en el marc on he viscut. No he provat mai de fer una poesia fora de la gent, però la meva necessitat era de pujar la llengua de graó en graó. [...]

—S'ha dit de la vostra poesia que respira un cert regust maragallià. Hi esteu d'acord?
—Maragall va ser el primer autor de Catalunya que em va arribar. La nostra poesia, la que es feia al Rosselló, també era una poesia on l'ambient i la imatge que hi havia al volt comptava molt. Era molt vitalista. En francès, també és aquest tipus de poesia el que m'ha agradat més.

(Marta Nadal: "Jordi Pere Cerdà, un cantant del Nord", Serra d'Or, núm. 351, febrer de 1989)