XXI

Dos dies abans havia sigut el dia dels Difunts i el cementiri lluïa rams i cara neta.

Els fantasmes, una mica esvalotats amb totes aquelles entrades i sortides de parents avergonyits de no haver pensat en els morts fins que el calendari els marcava la data per fer-ho, es revenien en el silenci.

La Mar no els n'havia portat, de flors, als seus morts, no ho feia mai en aquesta data, no li agradava gens de veure el cementiri ple de gom a gom de gent endiumenjada desempolsant els nínxols i traient-ne les teranyines de tot un any, per tal de guarnir-los amb flors de coloraines que no es recordarien de treure quan estiguessin tan mortes i pansides com els seus destinataris.

En aixecar-se aquell matí la tardor se li va fer palesa. Defora, els carrers, els arbres i els vianants ja en vestien els colors i els parracs.

No li agradava gens. Ni l'havia cridada ni, de bon tros, l'havia convidada.

Però la tardor, puntual a la cita, venia, i glaçava el somriure dels nens a la platja, gebrava els petons dels amants embriacs de passió i amarava el cel, la terra i el mar amb una tèrbola boirina. Era com un gegant entremaliat que per passar l'estona arrancava els arbres del carrer, els sacsejava amb delit i després, penedit de la malifeta, els replantava cap per avall deixant les arrels al descobert.

Els dies llargs i les migdiades, les formigues i les abelles, els verds i els vermells, tots, endrapats per l'estrangera.
La tardor havia arribat a poc a poc, mig d'amagat i arraulida entre les vinyes. Havia esperat el moment d'escampar vents, llamps, trons, pluges i pedregades per abatre l'estiu i fer-se la mestressa.

En obrir la finestra, el novembre li va mostrar clivelles.

Els anys se li havien fos assolant-la de si mateixa: el casament amb l'Enric, l'embaràs, el part deu mesos després del casament —que va deixar anonadados la gent de la colònia, que l'esperaven dos mesos abans amb les dents esmolades per fer-la petar per les cantonades—, el criar o malcriar les bessones i tot un reguitzell de feines afegides que no sabia refusar…

Per a l'Enric havien estat uns anys de glòria. El seu nomenament com a director de la filatura van coincidir amb un període de gran impuls per a la indústria catalana. Va ampliar la fàbrica, va canviar la maquinària, va recuperar el torn de nit, va reformar els habitatges i va acollir i donar feina a famílies de Castella i Lleó, Aragó, Llevant i Extremadura. Endemés de tot això, va fer-se un lloc destacat en els més exclusius cercles culturals, socials i polítics.

Per a la Neus i la Montse, les seves filles, un seguit de dies nous per viure'ls amb l'escalfor d'una mare amatent que estava amb elles les vint-i-quatre hores del dia, i amb l'orgull d'un pare llunyà que els parlava dels seus grans projectes, i, darrerament, amb l'adoració als Beatles.

A la Mar, el temps se li havia esmunyit guarnint arbres de Nadal i bufant espelmes en pastissos d'aniversari.
El príncep blau dormint dins la panxa d'un gripau.

Mentre pujava les escales del cementiri es veia a ella mateixa, asseguda de cara al sol amb les cames ben obertes i un llibre d'història a la falda, recitant noms i dates de guerres i generals. La veu, una mica estrident, rebotava contra els nínxols i retornava somorta i, sovint, acompanyada d'un cruixit d'ossos.

Es veia jove, plena de vida i amb un munt de dies per estrenar. Tot al seu abast, com una cirera vermella a punt de ser engolida, només li calia allargar la mà i agafar-ho.

Joves galants moririen per ella. Fills bonics, intel·ligents i meravellosos naixerien del seu ventre i la farien la més feliç de les criatures.

Palaus de marbre i flonges catifes la protegirien de qualsevol dolor.

Unes veus la van tornar al present; un parell de dones endolades amb els braços curulls de flors es confessaven.

—Mira, Adelina, jo de flors en porto a la mare i al pare, que van escarrassar-se tota la vida per tirar-nos endavant. Que s'aixecaven de matinada per ocupar-se del tros i de les vaques i que a la nit, quan teníem febre, ens vetllaven i ens posaven cataplasmes; però a en Joan, ni una, que m'hi vaig casar perquè tots em dèieu que era un bon partit, un noi honest i treballador, que em posaria una casa com Déu mana i que al seu costat no em faltaria res. Ben cert, res no em va faltar: cops, insults, reganys i menyspreus, que tot li ho feia malament menys els fills, que bé que s'entossudia a fer-me'n. Vaig plorar-lo el dia de l'enterrament, un bon caramull de llàgrimes, i d'ençà fins ara, ni una.

—No entenc com vas poder aguantar-lo divuit anys. Crec que Déu i aquell cavall que li va donar una guitza al cap s'apiadaren de tu.

—Jo, ara, vist d'enfora, tampoc no ho entenc. Però què hi podia fer? Aguantar, callar i sofrir, això ens deien que havia de fer una bona esposa i mare de família. Qualsevol altra cosa se sortia de les normes de la bona convivència i de la fe cristiana, i ja saps que això, a pagès, és el que pesa. Molts cops he donat les gràcies a en Bru per aquell mal moment que va tenir, quan l'abella el va picar al morro i, enfurismat pel dolor, va potejar en Joan. El mossèn, que li va fer el funeral, se'm va oferir per fer de bo amb el director de la filatura perquè ens agafés a mi, la Júlia i la Xisca i ens concedís un habitatge. Deia que m'ho mereixia i que les meves nenes també i que si tres persones de la mateixa família treballàvem a la filatura hi teníem dret. Crec que anava de bona fe, el pobre home, i que no esperava res a canvi, però cada cop que me'l trobava, me'l mirava de cua d'ull sense saber si atansar-m'hi i fer-li un petó a la mà o convidar-lo a regar-me l'hortet.

—I sí, que n'ets! No em puc imaginar el mossèn esbufegant damunt d'una dona. La seva feina és pujar a la trona i fer-nos creure com de bons són els amos i el director de la fàbrica, i com d'agraïts hem d'estar-los per tenir cura de nosaltres i dels nostres fills en aquests temps de canvis, ja que nosaltres podem viure tan tranquils en la pau de la colònia. Jo sí que n'hi porto, de flors, al meu Paulí, que, tot i que era esquerp i solitari, quan de nit tancàvem la porta de l'habitació i apagàvem el llum, les tenebres se li empassaven les vergonyes i com si obrissin el desguàs del safareig començaven a brollar-li paraules barrejades amb carícies, petons amb sospirs i gemecs amb tendreses. Dormíem abraçats fins que les primeres clarianes llepaven la finestra; aleshores s'arraconava al seu cantó de llit i es tancava dins la closca fins a l'hora de tornar a la feina. De nou casats, havia provat d'atansar-m'hi durant el dia, però, amb la claror era un altre. Em rebutjava i jo agafava unes emprenyades que em duraven dies. La foscor, la foscor l'encenia. Sempre a les fosques.

—Com una mena de comte Dràcula —va fer la Quima.

—Sí, com una mena de comte Dràcula, dormint de dia i gaudint de nit. Però no com ell. El comte es nodria de la sang de les seves amants i les condemnava a la nit eterna, mentre que el meu Paulí es nodria de les paraules no dites, de les amistats no consumides, dels sentits no esgotats, que tot ho estalviava durant el dia per trasmudar a la nit.

L'Adelina va veure la Mar davant del panteó amb un àngel de marbre que vetllava el son dels Castells i va donar un cop de colze a la Quima, que, predisposada per l'entorn, s'enredava amb pensaments filosòfics poc comuns en ella.

La Mar, com si res, les va saludar.

—Guaita, ja torna a passejar-se pel cementiri, com abans de casar-se. Pobre senyor Enric... Aquesta acabarà malament, tant caminar entre els morts, qualsevol dia s'oblidarà dels vius. La senyora Marina sí que era tota una senyora, però tot i els seus esforços, deu haver sortit al seu avi, el que va fugir a l'Havana, i al seu oncle, que també hi va fugir just abans de l'enterrament de la Gracieta, en Miquel i la Glòria.

—Pst! No parlis d'això, i menys aquí. Segur que porta mala astrugància.

Un dia havien sigut joves i maques, un dia havien somniat que la seva vida no seria com totes les vides, no seria com les de les seves mares, ni com les de les seves àvies.

Les rialles i les hores noves, la pell suau i les carns fermes.

(Del llibre Urpes de seda)