Diari digital de Dolors Font, professora de llengua i literatura catalana de l'IES Plaça dels Bous de Mataró.

Dilluns, 3 d'octubre del 2005.—S'havia de morir just avui. Avui que m'havia promès anar a veure-la. Quina putada! Des de les Santes que no ens havíem vist, i per la nena, que si no? Els espetecs, l'ofici, el dinar de festa major i a la nit, el Glòria a les Santes. Juntetes. Soles. Cadascuna amb les nostres frustracions dutes a la nostra manera. Les seves magnificades, reviscudes i patides cent mil vegades. Solitària, trista, amargada, eixuta, sobreeixint bilis pel promès que la deixà i per la filla, jo, que li féu. Em va posar Dolors per no oblidar-se'n mai i per recordar-m'ho sempre. Dolors no és un nom! Dolors és un desig malsà. El seu, Pietat, però de pietat no en tenia gens ni mica.

Els nois de segon de batxillerat s'han quedat de pedra: dos municipals a la porta de l'aula, el conserge amb cara de circumstàncies i jo que els dic que la meva mare s'ha mort, que facin deures o estudiïn, agafo la jaqueta i me'n vaig. Per sort no em tocaven els de primer i a la nena li ho he dit a la sala de professors: Blanca, reina, l'avia és morta. Pobreta, ella sí que se l'estimava. Crec que jo la vaig estimar, o em va fer pena, fins que en Cèsar em va deixar per la monitora d'spinning. Aleshores estàvem en el mateix bàndol: el de les dones abandonades, però en comptes de fer-me costat i solidaritzar-se en el meu dolor, va recordar-me, una vegada més, que el que li havia passat a ella superava amb escreix qualsevol cosa que em pogués passar a mi i que, almenys, jo havia tingut un marit i la nena, un pare. I, com sempre, vaig haver d'empassar-me les llàgrimes per eixugar les seves, oblidar la meva desgracia per lamentar-me de la seva i deixar que em xuclés la poca energia que em quedava. Era així, ella.

En Fidel no sabia quina cara posar-hi: ho sento, senyoreta Dolors. Perdre la mare és un cop molt dur. Si necessita alguna cosa… És un bon home, el conserge.

Condols i condols, i Dolors per aquí i Dolors per allà. I un dolor somort que em creix dedins i que vol fer-me seva. No! Fora! Vull viure la vida i esprémer-la com m'han espremut a mi.

Dimarts, 4 d'octubre.— Un dia estrany, avui. De plom, paraigües i cares llargues. I de: ho sento, Dolors. És llei de vida. Avui ella, dema nosaltres. Sí! Demà! Entretant, un respir. Un viure, per primer cop en quaranta anys, lliure de culpa. Descansi en pau, ha dit el mossèn. Jo sí, gracies, i m'han vingut ganes d'obrir els braços, abraçar-me al no-res i giravoltar fins a perdre el món de vista.
Lliure, lliure, lliure. Orfe, per fi, la filla no volguda.
Innocent de tots els càrrecs.
Descansa en pau, mama.


Malson abans de Nadal, blog de Sally (pseudonim de Blanca Claus, filla de Dolors Font), per la nina de drap de la pel·lícula Malson abans de Nadal d'en Tim Burton.

Halloween Town, 4 d'octubre del 2005
No està mort aquell que pot jaure eternament,
però amb estranys eons fins i tot la mort es pot morir.
Howard Phillips Lovecraft

Sally, avui més que mai, sense un Jack al meu costat, amb el cap entre els braços i cantant a Santa Claus. Un sargit a l'anima i un pedaç al cor per l'avia Pietat.

Al primer banc: la professora Dol Fontestein, el desertor i jo. L'àvia, i llavors de cucs afamegats, dins la caixa immaculada. Els ploramorts, amb la llàgrima posada, darrere. La Fontestein em mira, com sempre des que el desertor ens va deixar, amb un signe d'interrogació. El desertor ens mira, com sempre des que ens va deixar, amb un punt i final.
A la merda tots dos!
Descansa en pau, Pietat!

A les fosques, programa radiofònic conduït per Pau Costa les nits dels dimecres i dissabtes.

Mataró, 5 d'octubre.
«Apocalipsis 6:12. Quan el corder va obrir el sisè segell, va produir-se un terrible terratrèmol; el Sol es va quedar negre com la nit i la Lluna tota ensangonada. Bona nit, estimats oients. Dilluns passat la bellesa de l'eclipsi em va eclipsar. Sí! Del tot! Us pregunteu com un enfosquiment solar pot afectar una persona que habitualment no veu més que ombres? Doncs de la mateixa manera que a totes les peces de l'engranatge universal tinguin o no tinguin ulls per veure'l. Pels nostres ancestres, els eclipsis eren l'anunci de grans desastres, sobretot terratrèmols i presagi de mort pels mandataris; per això feien cerimònies per aplacar els monstres, serps o dracs, que, creien, els produïen. Avui en dia, ningú no s'espanta si el Sol es torna negre o la Lluna apareix tenyida de sang perquè la ciència ens ha aportat el coneixement per comprendre-ho. Tot i així, i perquè sóc una mica torracollons, he tafanejat per la web (tinc instal·lat un magnificador de caràcters en el meu PC i un sintetitzador de veu que em recita els documents que vull llegir), i he vist que el terratrèmol que va destruir l'Iran l'any 1979, i que va matar més de 20.000 persones, es va produir tres hores abans d'un eclipsi total de lluna visible en aquella zona; el que va destruir Turquia (predit per Nostradamus) es va produir sis dies després de l'eclipsi total de sol de l'any 1999; i que el vint-i-sis d'abril del 1986, dos dies després d'un eclipsi de lluna, la central nuclear de Txernobil va esclatar alliberant a l'atmosfera una energia cinc-centes vegades superior a la de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Vist això, i en espera que la casualitat, no la causalitat, sigui la responsable d'aquestes desgràcies, ens submergirem en les nostres contingències diàries i continuarem amb les nostres petites vides com si res no hagués passat.»

(...)

«Una mica d'aquí i una mica d'allà, ha arribat l'hora de cedir el micròfon i la paraula a la Diana Tribó i a les seves Nits maresmenques. Que la força de l'eclipsi us acompanyi!»


(Del llibre A les fosques)