«Anna Casassas (Barcelona, 1958), filla del químic Enric Casassas i Simó, que va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans, i germana del poeta Enric, va fer la carrera de Dret i va treballar uns anys d'advocada. No havia previst dedicar-se a la traducció.

"A mi —ens diu— sempre m'ha agradat escriure. Un dia em vaig trobar corregint una versió de l'italià i vaig veure que seria millor que el traduís jo en comptes d'esmenar la traducció, perquè m'estalviaria feina i guanyaria temps. Li ho vaig proposar a l'editor i ho va acceptar. Era el 1996. I d'aleshores ençà, sempre més he traduït."

En aquests set anys ja en porta fetes més de cinquanta, vint-i-cinc del francès, divuit de l'italià i la resta de diversos idiomes. Ha traduït Kourouma. Hugo, Camilleri, Magris, Eco, Pennac. Gaarder, Calvino i De Luca, entre més autors. El dret i la feina d'advocada ja formen part del passat.

Com tots, es considera mal pagada, però troba la tasca gratificant. [...] El traductor, com l'escriptor, cobra una quantitat a compte dels exemplars que es vendran i conserva la propietat intel·lectual de la traducció. Fins ara només en un cas els drets de traducció generats dels llibres que ha fet han superat el pagament inicial, és el d'El petit príncep.

No havia pensat a traduir però la traducció era tema freqüent de conversa familiar. "El pare —ens diu Anna— feia que ens fixéssim en les traduccions, sempre en parlava i ens deia, aquest llegiu-lo perquè el tradutor és bo, o no el llegiu perquè és dolent. Hi donava molta importància. Carme Serrallonga m'agradava molt. M'hi fixava, quan llegia una traducció, sense pensar que mai podria dedicar-m'hi. Recordo també un Hamlet, penso que de Jordana, que em va impressionar molt."

Abans que traductora, Anna Casassas es considera lectora i ha d'estimar el llibre per ocupar-se'n. "Un cop —ens comenta— no vaig voler traduir un llibre perquè no me'l creia. No m'entrava perquè no hi estava d'acord i no vaig voler col·laborar-hi."
Això fa que sovint llegeixi de cap a peus abans d'escriure res. "Dues raons m'obliguen a llegir-lo abans", ens diu. "Una, que sigui tan impactant que no pugui traduir-lo sense haver-lo llegit abans. Si el llibre és bo i m'agrada, no el vull deixar. I l'altra, perquè sembla confós i vull saber què pretén l'autor."
No pensa que hagi rebut el mestratge d'uns escriptors o traductors determinats, perquè ha llegit molt, de sempre, a més tampoc no ha reflexionat sobre models de llengua.

L'objectiu del traductor, pensa, és que el lector tingui la mateixa sensació que el lector de la versió original. "Busco —ens diu— que el text es llegeixi amb comoditat, que no xoqui per res. Si t'acostes massa a la llengua original, pots ser encarcarat." Per assolir l'objectiu, la sonoritat és important. "Intento que soni bé, que es pugui dir. Ho provo llegint-lo en veu alta."»

(Lluís Bonada: El Temps, 22-28 de juliol de 2003, p. 68-69)

* * *

«Fa mesos que la vaig llegir però em resisteixo a guardar la novel·la al prestatge perquè vull allargar el màxim l'experiència extraordinària de la lectura, i vull veure el bellíssim retrat de l'autora que adorna la portada. No hi ha cap secret: em refereixo a la novel·la L'arte della gioia de Goliarda Sapienza, que es titula encertadament L'art de viure en la versió catalana d'Anna Casassas, publicada per l'infatigable Isabel Martí de La Campana. Per una altra banda, em resisteixo a guardar la novel·la als prestatges de casa perquè la considero una icona,com un recordatori del triomf de l'enyor. Per ser més precís, diria que la novel·la és l'encarnació del triomf de cinc tipus concrets d'enyor que, malgrat tot, sento intensament en l'entorn literari actual.

[...]

L'enyor per una època en què se celebrava l'aparició de traduccions importants. En aquest sentit, recordo perfectament l'impacte de la publicació de traduccions d'Agustí Bartra, Marià Manent, Gabriel Ferrater i un llarguíssim etcètera. Ara els traductors s'han tornat invisibles i són literalment els matxaques del món de les lletres. Per això és tan agradable constatar que el nom d'Anna Casassas és a la portada de l'obra, en tinta blanca per destacar, directament sota el títol de la novel·la, i constatar també que els crítics han reconegut l'immens esforç "literari" que ha fet la traductora per traslladar la novel·la al català. Ja era hora, i que continuï la tendència.»

(Sam Abrams, "El triomf de l'enyor", Avui (Barcelona), 8 d'agost de 2007, p. 20)