Dimarts 19

Avui començo un llibre, un altre. Quantes vegades he repetit aquest gest d'aplanar una coberta, posar un títol i mirar la primera pàgina com qui mira amunt, la pujada que l'espera! No sé què guanya, si l'excitació de començar un llibre nou amb l'esperança de trobar-hi algun tresor, o la mandra de tornar-me a lligar a la taula. Faig un sospir, fondo, i no em puc resistir a comptar amb quantes pàgines m'hauré de barallar abans d'arribar al final. Sembla un camí llarguíssim, em sento cansada per endavant, però en realitat sé que quan arribi el moment de tenir una visió de tota l'obra sencera estaré contenta i l'esforç haurà valgut la pena. Això m'aguanta i començo: envesteixo les primeres paraules, les més difícils. Són les més difícils perquè encara no tinc cap intimitat amb l'autor. Amb prou feines el conec i no sé com les gasta. Si m'he de refiar de la sensació que m'ha produït la foto de la solapa, estic perduda. Se'l veu un home avorrit, fins i tot malgirbat, però potser és simplement que no és fotogènic. No em fa venir ganes de fer-nos amics. I això que quan m'hi avinc, amb l'autor, i l'amistat sorgeix a través de les paraules, la traducció és més fàcil, o si més no més agradable.

Sort que amb això d'haver de traduir un autor que se m'entravessi de veritat només m'hi he trobat un cop, amb una dona, i el llibre va passar sense pena ni glòria (tant per la meva taula com per les llibreries).

Sembla estrany fins a quin punt aquesta relació subcutània entre l'autor i jo, quan sorgeix espontàniament, m'ajuda a treballar, no tan sols en el sentit que la feina em surt més bé, sinó que físicament també m'ajuda a passar les hores de feina amb més il·lusió, perquè em sento en bona companyia.

Justament, ara que dic això de treballar amb il·lusió, penso en una traducció que de vegades enyoro, de tant que m'hi vaig divertir des de la primera pàgina. No trobava mai l'hora de plegar, no se'm feia mai llarga. I no és pas que fos fàcil, tampoc. Però aquella escriptora (perquè també era una dona, i advocada, com jo, tot i que no ens assemblàvem en res més) jugava amb la història, i amb les paraules, i amb els records de la seva terra i de les feines de pagès d'una manera que a mi em feia feliç. No s'entretenia amb res però sí que ho retratava tot amb precisió, cada imatge estava plena de vida, i aquesta vitalitat se m'encomanava i el llibre em va passar volant.

Avui, en canvi, no puc pas dir que aquest home del llibre que ara començo em sigui antipàtic, almenys de moment, però em fa l'efecte que no tindré tanta sort.

("Del diari d'una traductora", Rels, núm. 10 [Monogràfic: "la traducció, ara i aquí"], hivern del 2007, p. 12-13)

* * *

M'agradaria parlar del ritme de la prosa, que em sembla que és un element que tenim poc en compte com a lectors, més o menys crítics, i que en canvi marca i identifica cada autor (i el diferencia dels altres). Quan parlem d'un llibre solem explicar-ne l'argument, però és el ritme de les frases el que ens provoca un efecte més subtil, una emoció, un determinat estat anímic. Les paraules del prosista poden simplement voler explicar uns fets, però el fet d'escriure en prosa no vol dir que el text hagi de ser planer, que s'hagi d'expressar tal com fem tots cada dia, sinó que les seves paraules, igual que les del poeta, poden portar la intenció de fer ressonar dins nostre una sensació, un sentiment, i en aquest sentit podríem dir que l'autor té una pretensió similar a la del poeta, però que la plasma seguint una altra forma. Un mateix argument pot explicar-se de maneres i amb estils molt diferents i d'això en coneixem un munt d'exemples.

Justament trobo que el ritme deu ser l'element més comú a la prosa i la poesia. Tot i que la ratlla que separa una cosa de l'altra més d'una vegada és molt imprecisa. És cert que una certa poesia té la rima i la mètrica, i això és un sistema clar de diferenciació. Però si no en té (de rima i de forma mètrica concreta), on és la frontera que separa la poesia i la prosa més o menys poètica? Pretenem que la traducció tingui un resultat poètic? Depèn, no sempre, hauria de dependre, no només de la capacitat del traductor, sinó exclusivament de la voluntat de l'autor de fer un text amb més o menys volada sonora. Buscarem un resultat poètic únicament si el text original és poètic.

La literatura, en aquest sentit, està a prop de la música. L'efecte sonor s'aconsegueix a través de les frases, que poden ser més o menys llargues i complicades. No tan sols és bàsica l'elecció de les paraules, sinó també l'ordre en què es col·loquen a dins de la frase. I el ritme també s'aconsegueix, és clar, a través de la puntuació, que equivaldria als silencis en música. [...]

Si traduir es limités a traslladar un text que va ser escrit en una llengua estrangera a la llengua del traductor, no s'explicaria, per exemple, per què costa tant passar de treballar en la traducció d'un llibre a fer-ho en un altre de nou. Les primeres pàgines, o els primers capítols, són, trobo jo, els més difícils. D'una certa manera encara no coneixes prou l'autor per haver-t'hi ficat a dins. Les has de fer a la babalà, aquestes primeres pàgines, pràcticament d'una manera literal. I després, quan ja saps qui és, com escriu, quan ja li has agafat el ritme, pots tornar al començament i refer aquell primer tros.

(Text de la conferència de l'acte de lliurament del VIè premi Jordi Domènech de traducció. Barcelona: Cafè Central, 2011)

* * *

I aquí em teniu, a quatre o cinc anys, que arrossego un tros de llenya immens per un espai fangós. Al voltant no hi ha ni arbres ni cases, només la suor per l'esforç d'arrossegar aquest cos dur, i la coïssor aguda dels palmells, encetats pel tronc. M'enfonso al fang fins als turmells però he d'estirar, no sé per què, però ho he de fer. Deixem aquest primer record així: no m'agrada fer suposicions ni inventar res. Vull explicar-vos les coses sense cap alteració.

O sigui que arrossegava el tros de llenya; i després d'haver-lo amagat o abandonat, em vaig ficar pel gran forat de la paret, tancat únicament per un vel negre ple de mosques. Ara em trobo en la foscor de l'estança on dormíem, on menjàvem pa i olives, pa i ceba. Només es cuinava el diumenge. La mare, amb els ulls dilatats pel silenci, cus en un racó. No parla mai, la mare. O crida, o calla. Té els cabells de vel negre espès plens de mosques. La meva germana, asseguda a terra, l'observa des de dues escletxes fosques enfonsades en el greix. Tota la vida, si més no tot el que va durar la seva vida, la va seguir mirant-la d'aquesta manera sempre. I si la mare -cosa estranya- sortia, se l'havia de tancar al vàter, perquè no suportava separar-se'n. I tancada al vàter cridava, s'arrencava els cabells, clavava cops de cap a la paret fins que ella, la mare, no tornava, l'abraçava i l'acariciava, sense dir res.

Durant anys la vaig sentir cridar així sense parar-hi esment, fins al dia que, cansada d'arrossegar aquell tros de llenya, tirada a terra, en sentir-la cridar vaig notar una mena de dolçor a tot el cos. Una dolçor que tot seguit es va tranformar en esgarrifances de plaer, de manera que de mica en mica cada dia vaig començar a esperar que la mare sortís per poder parar l'orella a la porta del vàter i gaudir dels crits.

(Fragment inicial del llibre L'art de viure, de Goliarda Sapienza. Barcelona: La Campana, 2007, p. 7)

* * *

I

PRIMERES FALTES

El matí d'un diumenge de començaments del mes d'abril de 1813 anunciava un d'aquells dies bonics en què els parisencs veuen, per primera vegada en tot l'any, l'empedrat sense fang i el cel sense núvols. Poc abans de migdia, un cabriolé enganxat a dos cavalls fogosos va arribar al carrer de Rivoli des del carrer Castiglione, i es va aturar darrere d'uns quants carruatges estacionats enfront de la reixa, oberta feia poc a la terrassa dels Feuillants. Aquest cotxe lleuger anava conduït per un home aparentment preocupat i malaltís; uns cabells grisosos li tapaven amb prou feines el crani groc i l'envellien abans d'hora; va llançar les regnes al lacai que seguia el cotxe a cavall i va baixar per agafar en braços una noia que, amb la seva bellesa amable, va atreure l'atenció dels desvagats que passejaven per la terrassa. La noia, quan va estar dreta dalt del cotxe, es va deixar agafar per la cintura amb complaença i va posar els braços al voltant del coll del seu guia, que la va deixar a la vorera sense haver-li arrugat els ornaments del vestit de reps verd. Un amant no hauria anat amb tant de compte. El desconegut devia ser el pare d'aquesta criatura, que, sense donar-li les gràcies, el va agafar de bracet amb familiaritat i se'l va endur bruscament cap al jardí. El vell pare va adonar-se de les mirades meravellades d'alguns joves, i la tristesa que duia gravada al rostre es va esborrar una estona. Encara que ja feia molt de temps que havia arribat a l'edat en la qual els homes han de conformar-se amb els plaers enganyosos de la vanitat, va somriure.

(Fragment inicial de La dona de trenta anys, d'Honoré de Balzac. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 9-10)