Maria Aurèlia Capmany ha estat nomenada escriptora del mes per la Institució de les Lletres Catalanes, agafant el relleu de Josep Maria Espinàs. Desprès dels anys passats com a regidora de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, període durant el qual les obligacions li van impedir mantenir el seu ritme de producció literària, des del 1987 ha publicat un bon nombre de llibres. Ara està al capdavant del departament de publicacions del consorci barceloní, posant en ordre la gran quantitat d'escrits que genera la casa gran. També viu il·lusionada esperant el moment de traslladar-se definitivament al seu pis de la plaça Reial, que serà un retorn al barri de la Rambla de la seva infància.

—Des de la vostra experiència en el món de la política cultural municipal, ¿com valoreu aquesta distinció de l'escriptor de mes?
—Bé. Em temo que no té res a veure una cosa amb l'altra. La meva gestió cultural a l'Ajuntament de Barcelona i la meva obra literària, només tenen dues coses en comú: que totes dues són obra meva. Ara bé, el fet que hagi acceptat aquesta designació vol dir que crec en l'eficàcia d'aquesta promoció de la Institució de les lletres Catalanes. Els autors catalans sempre ens hem queixat de la manca de promoció de la nostra obra. En el moment en què la Institució de les Lletres Catalanes es proposa promoure aquesta obra, crec que és una cosa bona i, en fi, ho elogio i hi trobo molt bé.

—En alguna ocasió heu dit que aquest és el país que tracta amb menys consideració els escriptors.
—Sí. I tant, i tant. Continuo pensant-ho. I per tant que la Institució de las Lletres Catalanes vulgui rectificar-ho i vulgui fer conèixer en el propi país les obres dels escriptors catalans crec que és una cosa molt bona.

—Aquelles dames d'altres temps és el vostre últim llibre publicat. Què us ha portat a parlar d'unes dones anònimes de finals del segle passat?
—La idea del llibre va sorgir d'unes tertúlies que hi havia a casa meva. Vivíem a la Rambla en una botiga i llavors a la rebotiga la gent es reunia i parlava. Pensant en aquesta tertúlia me'n vaig adonar que moltes vegades el coneixement de les persones i les coses es té només per les xafarderies que es fan en una tertúlia. Em va semblar que era una cosa bonica el fer sorgir d'unes tertúlies de la meva infantesa el record d'unes dames de final de segle. La gent gran que jo m'escoltava anaven parlant d'aquestes senyores que havien tingut una certa excel·lència i una certa influència en l'ambient en què vivien. I es tractava de confeccionar un retrat de cada una d'elles. Va ser una cosa que em va atraure i em vaig decidir a fer-ho. I sembla que pot ser de molt bona lectura.

—On comença la ficció i on la realitat d'aquests retrats de dames del segle passat?
—Tot és ficció. El punt de partida de qualsevol escriptor és l'experiència. Tot allò que imagina, ho imagina a través de les seves vivències i els seus records. Ara, a partir d'aquí, inventa. Doncs bé, tot és inventat.

—Parlant de records i vivències: vós vau escriure, quan estàveu a punt de deixar el càrrec de regidora de cultura, les vostres memòries. Què us va decidir a fer-ho?
—És una cosa molt extraordinària. Jo havia dit moltes vegades que no les escriuria les memòries. Fins i tot havia sostingut que l'escriptor es revela més en la seva obra literària, que no pas quan es disposa a parlar d'ell mateix. En l'obra literària es deixen anar molts elements de la pròpia personalitat, que com que un no és a primera fila, ho posa tranquil·lament. Tot això ho havia dit, però vet aquí que quan vaig fer de regidora de cultura em va absorbir tant que se'm feia impossible de feina organitzada i vaig d'haver d'aparcar tots els projecte que tenia. No tenia ni la concentració ni la continuïtat que m'exigia una obra literària. I un estiu com que tenia ganes d'escriure vaig comprar-me una llibreta i em vaig posar a escriure. Així va anar sortint, de manera molt espontània el Mala memòria. Cal dir també que hi va haver tota una sèrie de circumstàncies que van fer que estigués especialment sensible a parlar, no tant del meu passar, com de perquè el meu passat m'havia conduït allà on estava.

—Pel que fa el teatre, vós vau ser una autora teatral molt prolífica i molt representada. L'any 82 vau portar una obra als escenaris per darrer cop. Teniu previst algun projecte per tornar-hi?
—Sí, sí. Un de molt concret. El que passa és que el teatre no és com el poema o la novel·la que l'escrius perquè una cosa molt interior t'impulsa. El teatre per a mi sempre ha estat un compromís amb algú altre, que m'ha demanat fer una obra així i així i jo m'he posat a fer-la. I és quan m'ha donat més bon resultat. Per exemple, Tu i l'hipòcrita va sorgir d'una proposta d'en Jordi Sarsanedes; Vent de garbí i una mica de por va ser una proposta de Ricard Salvat per celebrar als cinc anys de l'Adrià Gual; o quan vaig fer Teatre de cabaret va ser per la insistència de Josep Anton Codina. Sempre ha estat una relació de col·laboració amb algú i sobre un projecte immediat.

—En el segon volum de Això era i no era dediqueu tot un capítol a Salvador Espriu i dieu que ell us va ensenyar a escriure. Fins a quin punt reconeixeu la influència d'Espriu?
—Totalment. Potser no una influència literària, que és molt difícil d'establir, tot i que evidentment hi és en un sector molt concret de la meva obra. Però l'Espriu era un escriptor tan, tan diferent del que sóc jo... Fins i tot ell de vegades em deia: "fas un ús del llenguatge que està a les antípodes de l'ús que jo faig. Però per a mi la relació amb Espriu va ser un mestratge al qual em vaig adherir i del qual em vaig haver de defensar, perquè la meva admiració per l'Espriu era tan enorme que fins i tot de vegades jo m'adonava que la seva influència anava més enllà del meu temperament, de la meva tasca com escriptora. I en aquest sentit me n'havia de defensar per no sotmetre'm d'una manera absoluta a les seves coordenades estètiques. Ara, això jo crec que és una de les característiques de l'autèntic mestratge. Si fem un seguiment de la història de la filosofia, ens n'adonarem que als grans deixebles són aquells que s'han rebel·lat contra la teoria del mestre.


(Xavier Caraltó. "Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó", Avui, 17 març 1990)