Maria Aurèlia Capmany és indubtablement i a priori un autor de primera magnitud. No únicament és un nom àmpliament conegut, sinó que té al darrera una obra diversa i de dimensions considerables, que ha obtingut una difusió més que notable, atesos els paràmetres de la nostra vida literària. I encara caldria afegir la popularitat suplementària aconseguida amb altres activitats, paraliteràries o decididament extraliteràries.

El tarannà de la Maria Aurèlia és, a més de singular, tota una experiència, que han comprovat i comproven directament les persones que li són més properes i indirectament els receptors de la seva obra. No és fàcil descriure'l. Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, també. Penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d'aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se'n troben.

La Maria Aurèlia ha estat i és una escriptora professional en tots els sentits de la paraula i des de molt abans que es guanyés les garrofes amb la remuneració monetària percebuda per la seva activitat. La seva actitud professional explica que s'hagi embarcat repetidament en tantes aventures literàries i paral·leles, en terrenys que sovint li eren totalment desconeguts però que, per això mateix, esdevenien un repte que calia vèncer. Quan ja estava etiquetada com a novel·lista, un encàrrec la converteix en autora teatral.

A la Maria Aurèlia això li obre un nou terreny d'activitat, que acaba desbordant l'àmbit de l'escriptura, per convertir-se també en creadora de grups, actriu i directora. I quan en aquesta faceta ja semblava haver-ho fet tot, un nou suggeriment la llança a un terreny desconegut i més aviat malvist, el del cabaret. Però és indubtable que, des de menuda, l'han preocupada força menys que el comú dels mortals els respectes humans, el què diran, les opinions rutinàries i les conveniències.

En una edat en què les senyores com Déu mana consideren que ja han fet prous atots, la Maria Aurèlia s'embrancava en una carrera política que molts van creure que seria la seva tomba com a escriptora i gairebé un signe de demència senil. Més enllà de les discrepàncies que pugui tenir amb aquesta activitat seva, cal reconèixer que ha sabut, una vegada més, sorprendre tothom.

La seva no ha estat, almenys fins ara, una presència simbòlica, senatorial, sinó que ha bragat a primera fila, en els mítings, en els càrrecs representatius que li han donat les urnes i en les tasques d'administració pública que se n'han derivat. I de tomba, res. Després d'un primer silenci —que tants consideraven definitiu— han tornat a sortir llibres, articles, conferències. L'escriptora acaba imposant-se. Vull constatar una realitat flagrant.

Si repassem els manuals d'història de la literatura, els reculls crítics, les pàgines de les revistes, comprovarem que la Maria Aurèlia no ha tingut gaire fortuna. Com molts companys de la seva generació, d'altra banda (un cas esgarrifós: Pedrolo). Això té moltes explicacions: per als uns, és una autora inclassificable que els desmunta contínuament la tècnica dels calaixets on tenir-ho tot ben ordenat i etiquetat; per d'altres, és una autora perillosa, dissolvent, poc menys que pervertidora de menors, dones i altres criatures dèbils mentals; per a d'altres encara, escriu massa, no s'hi fica prou, ha llegit en excés i és una descordada.

En aquest país, la crítica i la història literàries han estat i són una sagristia benpensant, resclosida, farcida d'eunucs i envegetes i cau de l'autoodi més virulent. Cal reconèixer que endinsar-se amb afanys botànico-descriptius en la producció literària de la Capmany no és cosa fàcil. Jo la compararia a un bosc mediterrani de mitja muntanya, amb la seva profusió d'espècies, amb el desordre que una naturalesa poc domesticada ha consolidat secularment. Quan està abandonat de la mà de l'home, que és gairebé sempre, els esbarzers, les argelagues i les vidalbes en dificulten l'accés fins a fer-lo intransitable sense un bon podal i moltes ganes de suar. Però, des de fora, només a vol d'ocell som capaços de copsar-ne tota la varietat i els detalls.

(Guillem-Jordi Graells. "Maria Aurèlia Capmany: Un bosc per viure-hi", Serra d'Or, març de 1990)

* * *

Tots els personatges són singulars, però n'hi ha que són estrictament irrepetibles. Ho era l'Aurèlia Capmany per múltiples raons. Tenia les arrels plantades en un món perdut per sempre més: el de la cultura intel·lectual d'abans de la guerra. Baixava d'una soca familiar que feia entroncar l'avi Franés amb el pare Capmany i que recalaven el paradís sempre recurrent, quasi obsessiu, dels seus anys d'institut. Era un paradís de llibertat de pensament, al qual l'Aurèlia no va renunciar mai: va ser, anys després, una dona lliure quan les dones portaven més d'una cotilla. Aquesta llibertat essencial, aquesta reverència envers la idea ben organitzada, va establir en ella una personalitat forta, a estones dura, a estones impertinent, desconfiada però curiosa, que sempre podia ser localitzada a través d'una conversa. L'Aurèlia era dona de conversa malgrat la seva verbositat excessiva, el doll d'idees i anècdotes i comentaris i cites que li afloraven cada cop que un interlocutor se li posava a l'abast. Era, també en això, un producte d'un altre temps: valorava la cultura oral, llaurada mot a mot, en temps dels monosíl·labs i de les imatges. Quasi Noucentista, l'Aurèlia somiava una obra ben feta. I la millor obra va ser el seu personatge, ella mateixa.

(Patrícia Gabancho. "L'obra ben feta", Diari de Barcelona, 3 d'octubre de 1991)

* * *

Tres són els aspectes més notables de la labor teatral de Maria Aurèlia Capmany. L'un, el d'autora, durant els 60, d'un caràcter militant, amb una clara intenció ideològica, fins i tot de pedagògic rescat històric. La seva aportació com a autora teatral va ser sobretot una decidida participació en la lenta, feixuga resurrecció del teatre català, i ho va fer de manera integral. El segon aspecte remarcable de la seva trajectòria teatral va ser la fundació amb Ricard Salvat de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va tenir una positiva i doble dimensió, la formació i la producció teatrals en una època de precarietat absoluta. Dona temperamental, enèrgica i també tossuda, d'una refinada insolència, prodigiosament atípica, polèmica però carismàtica, potser en una altra situació diguem-ne més normal hauria concentrar la seva vocació en la literatura escrita, en canvi es va estimar més jugar totes la metàfores per tal de contribuir a fer possible aquella normalitat que ella no va tenir ni nosaltres tampoc. I ho va fer sense concessions. És el tercer aspecte remarcable: va ser un dels pocs intel·lectuals que es va mullar el cul en política, i en política municipal que sempre és més carnissera perquè t'has de barallar amb els veïns de casa. Es va fer càrrec de la regidoria de Cultura de Barcelona. No es pot dir que li anés bé, i aquella opció política de sortir del pas amb una figura carismàtica més aviat va fracassar. Tanmateix, no es va arronsar gens, al contrari, va donar la cara, i encara va plantar cara [...] Però això no és ni història. En canvi, més enllà d'aquestes pàgines que el temps ja ha tornat grogues, conservo un retrat senzill però entranyable d'aquesta dona tossuda: la seva irònica mala llet, aquell "refotre" vehement que gastava, aquella mirada tremenda i aquelles señoritas que ja no podrà fumar mai més.

(Francesc Burguet Ardiaca. "Tossuda, atípica, carismàtica", Diari de Barcelona, 3 d'octubre de 1991)

* * *

Maria Aurèlia Capmany va ser per a mi, en primer lloc, una novel·lista, i crec que l'obra de ficció és el lloc on convergeixen l'autor, la seva filosofia, la seva sensualitat i el món on li ha tocat viure. [...] Va provar gairebé totes les formes narratives possibles: la novel·la psicològica, la simbòlica, la picaresca, la d'intriga policíaca, la novel·la històrica, l'epistolar, el pastitx, etc. De les obres de la primera època (que s'acaba amb la publicació, l'any 1963, de La pluja als vidres) es poden destacar diverses característiques:

1. Són novel·les d'ofegament. Transcòrren en un món fosc, gris i fred, d'evident significació simbòlica, com ho és la sensació que el temps s'ha aturat, que no hi ha cap esperança de futur. L'art de Maria Aurèlia Capmany consisteix a crear físicament en el lector, per la mateixa forma de la narració, la sensació d'ofegament.

2. Són novel·les del malestar existencial, però més que l'angoixa davant l'absurd, com ho definia Camus, expressen un malestar provocat per unes circumstàncies històriques ben precises. D'una banda, la majoria dels seus protagonistes són sempre vençuts perquè no volen ser des salauds, com deia Sartre. D'una altra, la narració neix de la tensió del protagonista entre el desig d'acceptar la realitat absurda i el desig de fugir. [...]

3. El lector no té mai una visió unilateral, única i coherent, sino plurilateral, diversa i ambigua dels personatges, que conserven una gran opacitat. Deixar al lector un marge de llibertat en l'opinió que es fa dels personatges implica una doble voluntat per part de la autora: no donar-se com a portadora de la veritat i exigir la participació d'un lector actiu. Aquest desig es manifesta en una quarta característica: la narració el·líptica, que consisteix a suggerir més que a explicar. Aquesta manera de fer es manifesta, en particular, quan la novel·lista proposa un misteri, un enigma, sigui o no sigui el tema essencial de l'obra. [...]

Molt abans que el gènere policíac es posés de moda en la literatura escrita en castellà, Maria Aurèlia Capmany havia reflexionat sobre els mecanismes que implicava i la seva validesa per a enfocar la realitat espanyola. ¿Què pot significar la investigació sobre un crim en una societat en la qual l'ordre establert és inqüestionable, la veritat el que més convé i el silenci la resposta als interrogants?

En cap de les "novel·les policíaques", com en cap dels misteris proposats en una novel·la, no es pot establir públicament la veritat, perquè la veritat no interessa a ningú, més aviat molesta. A més, la Veritat sembla sempre molt relativa. Maria Aurèlia Capmany no proposa una lectura còmoda i reconfortant que permeti al lector tancar el llibre amb l'esperit en pau, persuadit que tot s'acaba com cal. No, confronta el lector amb un món dur i insatisfactori. [...]

En les novel·les de la primera època, es manifesta ja un interès per el passat, que llavors tenia la forma d'una casa. Preservar la casa pairal significava, per als qui s'hi entestaven, preservar els records d'una forma de vida i d'uns valors que haurien volgut eterns. M. A. Capmany s'adona que, contant la història d'una casa i de les generacions que hi van viure, pot contar la Història de la seva terra.

Aquest interès, que significa buscar o analitzar tot el que fa referència a la identitat catalana, és constant en la seva obra, com ho és la reflexió sobre la condició femenina que no enfoca mai des de la perspectiva de la dona víctima. [...]

A partir de Feliçment sóc una dona, i cada vegada més, Maria Aurèlia Capmany aconsegueix donar a la seva paraula escrita l'escalf, l'alegria, la força i la vitalitat de la seva paraula oral. Això, conjugat amb la seva capacitat d'evocació sensorial, fa de la lectura de les seves novel·les un plaer tan físic com intel·lectual. [...]

(Anne Charlon. "Escalf, vitalitat i evocació sensorial", La Vanguardia, 20 d'octubre del 1992)