"Vaig somriure, doncs, una vegada més, i vaig dir-li:
—Ets tan comprensiu! No sé pas per què porto una vida tan inútil.
I en aquell moment, l'àngel de la llar, satisfet, em mirava, des de l'altre cantó de la sala, des del fons del mirall.
No vaig deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè no volia que aquell endimoniat àngel de la llar se m'escapés. Havia comprès que si deixava de somriure desapareixeria. Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em sentia a mi mateixa dient: «Sí estimat... Sí, estimat», com en les traduccions de les novel·les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure l'àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure, amb els meus propis ulls esverats, com l'àngel es fonia. Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir:
—Ja t'ho deia jo, que s'havien de recosir aquests coixins.
—I tant —vaig contestar—. Els homes de la casa haureu d'apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat.
L'«estimat» em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha desaparegut del tot.
He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió.
—Com has canviat! —em deien parents i amics.
Al primer reclam del marit ja vaig saber contestar-li:
—Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi estaré per tu.
I quan arriben els meus fills de col·legi els dic:
—Quan truquin per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta.
Em queden encara frases fetes dels vells temps d'amabilitat, però ja no sóc dolça i comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la seva, és clar, i hi ha qui afirma que m'he tornat insuportable. Però em suporten, naturalment, com jo abans els suportava.
Aplica't la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l'àngel de la llar; només així començaràs a viure."

("D'una assassina a una dona de bé", dins del llibre Cartes impertinents. Palma: Moll, 1971)