—Parli'ns d'aquesta obra literària? Com es va gestar?
—No és gens senzill parlar-ne, sobretot des de la perspectiva del mateix autor. Aquesta obra literària, que ara s'ha concretat en uns folis, en un llibre, s'ha anat gestant durant anys i anys: de sensacions, de pensaments, d'històries que he anat acumulant i que en un moment determinat he ajuntat com si fos un trencaclosques. Un bou ha mort Manolete és una història centrada en els anys de postguerra. Allà el tenc fotografiat (quan l'enganxaren). Hauria de dir que està ambientada a Mallorca, però el tema no és exclusiu d'aquesta illa sinó que podria passar a qualsevol poble i època.

[...]

—El vostre pare, Pere Capellà, va escriure teatre a la postguerra. De fet va ser un autor de molt èxit a Mallorca. D'ell heu heretat la vocació d'escriptor?
—No ho sé. Naturalment ell no em va poder influir directament perquè jo era un infant quan es va morir, i potser, si m'hagués intentat influir, i coneixent el seu caràcter crec que no ho hauria fet mai, jo tampoc ho hauria acceptat. D'una manera indirecta tal volta sí que m'ha influït. El teatre és un món absolutament màgic, creatiu i fantasiós, i qui l'ha viscut un poquet, i jo m'hi vaig apropar d'infant de la mà de mon pare, difícilment se'n desenganxa. Veure com s'apaguen els llums i es disposen a obrir les cortines, possiblement és de les experiències més belles i emotives que es puguin viure.

—Què sentiu en presenciar l'estrena d'una obra vostra? Vós n'heu vistes dues: Bolles de colors al Teatre Principal i El Pasdoble a l'Institut del Teatre de Barcelona.
—És molt emotiu, sobretot perquè et veus tu mateix reflectit allà davant. És com si estiguessis, un poquet, miran-te a un mirall. A part, et dóna unes sorpreses extraordinàries. El teatre no és just l'escriptor que escriu el text, sinó també les persones que hi intervenen. El gest d'una actriu o un actor, l'ordre del director, poden crear tantes sensacions diferents, que tu podies haver intuït, però no havies reflectit en el text.

[...]

—Un altre món al qual us heu acostat és el de la guerra civil. Per què us desperta aquesta fòbia?
—Fòbia contra la Guerra Civil no en tenc cap ni una. Fòbia contra les dictadures tota la del món. Tot el que sigui supressió de llibertat o imposició d'unes idees sobre les altres ja m'enemista amb qui ho provoca. D'altra banda, si aquesta dictadura, hem de parlar clar, s'imposa per mitjà d'una guerra civil que suposa multitud de morts i de repressió i el trencament d'un procés de modernització de tota una societat, de tot l'Estat, aleshores no em queda més remei que estar-hi en contra. Aquesta és la meva postura intel·lectual davant la dictadura, perquè després hi ha la postura humana. D'una banda tenc el cas de mon pare: va ser empresonat en acabar la guerra al penal d'Alcalà d'Henares pel fet d'haver defensat la legalitat republicana. I d'altra, vaig poder conèixer a Mallorca, que és una societat absolutament represaliada, tota una sèrie de famílies a tots els pobles que havien patit les conseqüències d'una guerra inexistent a l'illa. Quan coneixes de prop el drama personal de la gent que s'endugueren de ca seva sense haver fet res i li pegaren quatre tirs, encara et refermes més en els conceptes intel·lectuals que et fan estar en contra de qualsevol dictadura.

—Ara sembla que tornam enrera, ho dic pels actes que s'estan duent a terme a Madrid, com ara l'homenatge a la bandera espanyola. Creu que hi ha perill d'una certa involució política?
—No, jo no crec que de moment pugui haver cap perill d'una certa involució política. No ho permet el context internacional. Hem de pensar que quan es va produir la guerra del 36 Mussolini governava a Itàlia i Hitler a Alemanya. Era un altre context internacional. L'Estat espanyol no té tanta força per si mateix com per canviar el curs de la història. Crec que amb l'homenatge a la bandera, la necessitat que tenen de negar constantment la diversitat lingüística de l'estat i el dret a l'autodeterminació dels pobles, no és que retorni res, és que no se n'ha anat res. L'esperit centralitzador i necessàriament una mica folklòric de l'espanyolitat sempre ha estat present. En certs moments s'ha manifestat amb més duresa, en altres amb menys, però la història és la mateixa.

(Aina Vives: "Llorenç Capellà", Presència (Palma), núm. 1612, gener 2003)