Com a assagista és una referència pel que fa als estudis sobre la Guerra Civil i la repressió a Mallorca. D'aquest interès per la història i de l'estil introspectiu i poètic que inicia amb la novel·la Ailòviu (1984) surt aquest llibre d'ara. Deixeu-me dir, abans d'entrar a fer-ne un breu comentari, que l'obra de Capellà és molt injustament desconeguda; que els llibres primers són aurorals, com ho podria ser, posem per cas, Solnegre de Baltasar Porcel; que l'obra dels vuitanta és originalíssima i que completa el quadre d'honor postmodernista dels monzós, miras i torrents. I que ara que hi ha tantes editorials petites que busquen i rebusquen estaria bé que El pallasso espanyat o Una cinta de dol al capell es tornessin a editar i que ocupessin el lloc que mereixen per densitat, qualitat i escriptura.

(Julià Guillamon. "Enamora't del cel", La Vanguardia. Cultura/s, 31 de desembre de 2014)

* * *

Aquestes patètiques circumstàncies [mort de Manolete] han servit al mallorquí Llorenç Capellà (Montuïri, 1946) per teixir una al·legoria tenebrista sobre de la qual es projecta la llarga ombra de Lorca, que hauria pogut aprofitar un tema tan sucós si no hagués tingut el mateix destí que Islero. Les coincidències no es limiten a l'exhibició superficial de tricornis, gitanos i toreros morts, sinó que es nodreixen de les arrels profundes del teatre lorquià. Com a les farses populars del granadí, hi ha personatges-titelles que ballen al so de les seves misèries, pertorbadora música que no deixa de sonar. Com a les seves tragèdies andaluses, hi ha heroïnes apassionades que enarboren la bandera esquinçada de la seva desgràcia. Com als seus drames visionaris, hi ha imatges hermètiques de surrealisme preciosista.

L'autor dibuixa una arena de clarobscurs i hi fa desfilar els seus titelles doblegats. En un sòrdid seguici funerari, alhora processó i paseíllo, l'estraperlista, la tavernera, la gitana, el capellà, els escolans, la borratxa, els guàrdies civils, el fugitiu i fins i tot els mutilats de guerra arrosseguen els peus de camí cap al cementiri, momentàniament anestesiats per la mort del destre. A tall de pirueta llampant, l'armilla del pallasso Augusto es transforma en la jaqueta malmenada d'un vestit de torero: els mateixos brodats, els mateixos lluentons, el mateix oripell buit.

A falta de l'alegria insensata de Lorca, l'humorisme de Capellà és d'una tristesa sinistra. Entre totes les troballes d'Un bou ha mort Manolete, destaca el conscienciat membre de la Benemérita, honest i idealista a la seva manera, que nega que sigui un vencedor i pronuncia aquestes paraules taciturnes: "El fet de treure pit em converteix en un còmic. Aquesta ha estat la meva victòria.

(Artur Pascual. "La llarga ombra de Lorca", Avui, 22 de juliol de 2004)

* * *

Llorenç Capellà (Montuïri 1946) és un dels casos, d'entre uns quants autors), a les illes, aporten el seu esforç cap a dotar el país d'una gran literatura, l'obra del qual fa palesa una gran inquietud i un grau d'autoexigència més poc comuns. La seva irrupció dins les lletres mallorquines fou espectacular: en tres anys, des del 71 al 73, publicà nogensmenys que tres novel·les i un volum de narracions curtes. El prestigi vingué aviat i amb dimensions de vertadera solidesa.

Arran de la trentena d'anys, semblà entrar dins una nova etapa vital caracteritzada per l' assumpció d'un seriós compromís amb l'entorn. De la necessitat d'escorcollar-lo, i sobre tot, d'entendre'l, en sorgí un tríptic sociològic, que hem de considerar absolutament essencial de cara a qualsevol aproximació a la Mallorca dels setanta. També, d'aquesta època, se'n derivà, o al manco definitivament afiançà, una dimensió important de l'obra de Capellà, que cal no deixar mai de costat, la d'articulista, dedicació, aquesta, en la que ha assolit una maestria indiscutible. [...]

Llibre de maduresa, aquest Ailòviu de Llorenç Capellà. De punta a punta, s'hi mou l'ombra de l'autor fent manetes, en un gest d'exercir una autoritat -la d'aconduir l'espectacle exactament on vol- que ell sap que li pertany sense reserves. La tècnica narrativa, en el transcurs de la qual l'autor ens obre adesiara la seva rebotiga, es manejada, tant pel que fa referència als nivells expressius del llenguatge quant a la hàbil utilització dels plans temporals, amb una seguretat esplèndida.

(Miquel Àngel Riera. "El cementiri de l'ocell", Baleares, 25 de setembre de 1984)

* * *

Si és ver que la Transició va ser una clínica d'amnèsies –ho diu J. Sanchís Sinisterra, autor de Terror y miseria del primer franquismo, que es representa aquests dies a Madrid–, també es ver que per anar endavant és bo que oblidem, però a condició de saber què s'ha oblidat i, paradoxalment, recordar-ho sempre. Oblit i perdó són dues coses diferents, en efecte.

Contra aquesta falta de memòria malaltissa, s'aixecarà l'obra de Llorenç Capellà si, com esperam, la veim estrenada. Però no cregueu que aquest és un al·legat polític maniqueu; més tost es tracta d'un clam per la pau, que no es pot construir mai d'esquena a la justícia. I és just proclamar que aquí hi ha hagut indignitat, misèria moral, pobresa, divisió, estraperlo, caciquisme, submissió, "topos", exiliats, corrupció, nacionalcatolicisme i por, sobretot molta por, que és el feixisme.

(Joan F. López Casasnovas. "Un bou ha mort Manolete", Llegir, núm. 39, 2003)

* * *

He de confessar, abans de res, l'escassa atenció, que com a lector, exerceixen sobre mi, des de fa anys els productes novel·lístics catalans recents.

És per això que, quan un amic, coneixedor i copartícip d'aquests gustos lectors meus, em recomanà vivament la novel·la que havia quedat finalista en l'últim premi Andròmina, Ai, Joana Maria, de Llorenç Capellà, a la reacció primera d'escepticisme s'afegí la de sorpresa i curiositat per comprovar si la seua opinió favorable provenia d'un miratge provocat pel desig imperiós de trobar aquest tipus de novel·lística de qualitat i profunditat en els productes catalans o realment responia a una realitat certa.

La lectura de Ai, Joana Maria em va fer donar-li la raó i reconèixer que la seua reacció estava justificada.

Llorenç Capellà ha construït en aquesta seua última novel·la un text narratiu on la frescor del llenguatge i l'agilitat de la narració s'uneixen a una intensitat en l'expressió gairebé poemàtica.

(Marc Granell. "La passió desolada", El Temps, 29 de febrer de 1987)

* * *

El Pasodoble es un texto raro, y a simple vista, incluso puede parecer ininteligible. No se cuenta una historia al uso, es cierto. Sin duda, es un texto enigmático y bello, quizá mucho más poético que dramático, a causa de ese anonimato que difumina el rostro de los personajes y de esa confusión que oscurece la realidad: Un texto que aparece como un album de fotos que ha perdido el orden cronológico original, del qual se han borrado los nombres propios y las fechas. Es un texto singular y sorprendente, de una sólida calidad literaria y de una manifiesta intensidad poética.

(F. Bruguet i Ardiaca. "Un trabajo estimulante", El País, 17 d'octubre de 1988)