–Escriptor o contacontes?
–Les dos coses. No vull triar! Escriure és més pesat, estàs sol, has de corregir... Contar et dóna immediatesa i la resposta directa, és com una xicoteta performance. La resposta del lector és a llarg termini però també pot ser fantàstica. L’altre dia uns xiquets de Pedreguer van escriure a l’editorial Bromera per felicitar-me, havien fet un rànquing de lectures i el llibre que més els havia agradat del curs era meu, La festa monstruosa. Em van enviar la felicitació i un diploma! Això no té preu.

–Viure del conte, i en valencià, no ha de ser senzill.
–Vaig tindre un punt de sort. Quan l’editorial Anaya em va encomanar els llibres de text de lectures de primer a sisé de Primària en castellà, valencià i mallorquí, em vaig dir: és ara o mai. Era una bogeria compaginar-ho amb l’institut i em vaig decidir. Jo ja havia estat quatre anys d’excedència treballant com a guionista en Ràdio 9 i Canal 9, en El trencanous i A la babalà. Va ser una experiència genial! No havia fet mai ràdio ni televisió però el mitjà s’aprén. El que m’agrada és contar històries i a això em dedique.

–Els xiquets d’ara ja no tenen dibuixos animats en valencià, però tenen més llibres en la nostra llengua.
–Fan falta tele i ràdio en valencià, han d’obrir. Els dibuixos animats de Canal 9 els veien en Múrcia els xiquets i els entenien! Amb el valencià a l’escola s’ha aconseguit que tots els nanos puguen llegir i escriure bàsicament en la nostra llengua. I tenim una mínima indústria d’editorials ací, que publiquen autors valencians i en valencià, que sobreviuen i tenen més moral que l’Alcoyano.

–I què no s’ha aconseguit?
–Ens falta una mica de risc en la literatura infantil en valencià. Hauriem d’atrevir-nos més, arriscar-nos. No hem aconseguit en general fer el bot a altres llengües, sobretot al castellà. Hi ha molt bons autors ací que encara no poden traspassar eixa frontera, però crec que la travessarem.

–A tu sí t’editen en castellà i tens traduccions fins i tot exòtiques, al turc o el coreà.
–Això és un xicotet miracle. Espanya compra moltíssima literatura infantil estrangera i en venem molt poca, no sé per què. Ací hi ha autors molt bons i de tant en tant tens la sort que alguna editorial ven el teu llibre... Però eixa és l’excepció, no la norma.

–Quin és el teu llibre supervendes?
–Contes per a tot l’any, que porta 27 edicions en castellà i 14 en valencià; en total uns 150.000 exemplars. Ara acaben de fer una edició de més de 50.000 a la República Dominicana i és el llibre amb el meu conte favorit: “El xiquet que va apagar la lluna”, inspirat pel meu fill gran quan era molt xicotet. Hi havia un eclipsi total de lluna i ell, en vore-la, va bufar. Si ets escriptor i amb eixe gest no escrius un conte, millor dedica’t a una altra cosa.

La paella va cuinant-se gràcies a la dedicació del mestre Galbis, que tampoc no para de contar-li històries divertides a Eduard, alumne de 13 anys amb aspiracions culinàries: “Encara no t’has cremat?... Els cuiners són com Rocky, saps qui és? No hay dolor, si t’esguita l’oli tu fas un ball per dissimular i continues com si tal cosa...” Entre bromes i secrets de cuiner, pren cos una paella com Déu mana i almenys per a la foto, li deixen a Carles demostrar que té bona mà tirant l’arròs.

(Pepe Sastre: "Carles Cano: l'escriptor que viu del conte", Valencia Plaza, 18 de juliol de 2016 - enllaç)

* * *

–En la teua autobiografia dius que has treballat de "fuster, tallista, cambrer, professor de ball, locutor i guionista de ràdio i televisió, contacontes i professor d'Institut", Què més t'agradaria fer?
–M'agraden especialment les coses noves i m'encantaria saber pintar, o dibuixar o tocar algun instrument musical, però per a tot açò hauria d'emprar molt de temps i crec que això es quedarà per a una altra vida. El que sí que estic fent és aprendre anglès i practique de tant en tant el meu italià macarrònic.

–Què va fer llançar-te al món de la literatura infantil i juvenil?
–Una aposta. Vaig apostar amb un amic al fet que era capaç d'escriure 10 pàgines per a presentar-les a un concurs de contes. Vaig guanyar l'aposta, el concurs, per descomptat que no, donaven un suculent premi i era el primer que escrivia, però li'l vaig ensenyar als meus amics als quals els va semblar molt bé el meu text i em van animar a seguir escrivint. I ací seguisc, apostant contra mi mateix a veure si sóc capaç d'escriure sempre una altra cosa més.

–Recordes algun llibre que marcara la teua infància?
–Els de Julio Verne de la col·lecció Bruguera, especialment 20.000 llegües de viatge submarí, L'Illa Misteriosa i Viatge al centre de la Terra.

–De tot el que has realitzat fins ara, què és el que més t'omple?
–Uf, que difícil escollir! Em vaig divertir molt fent un programa de ràdio en Radio Nou, El Trencanous. Era un programa infantil molt disbauxat que tenia més audiència adulta que infantil, en el qual feia de locutor i guionista. Però també gaudisc molt explicant contes i quan els xavals m'expliquen com de bé que s'ho han passat llegint algun llibre meu, he de contenir la respiració per a poder passar per les portes.

–En 1994 vas obtenir el Premi Lazarillo de creació literària per T'he agafat, Caputxeta. Què té aquest llibre que no tinguen els altres?
–És d'aqueixos llibres que naixen amb estel, era la primera vegada que el premi Lazarillo s'obria a altres gèneres que no foren solament la narrativa i crec que va guanyar per unanimitat. Em sembla que estava en estat de gràcia quan el vaig escriure, porta 20 edicions en castellà i 12 en valencià, uns 75.000 llibres venuts, que per a una obra de teatre està molt bé. A més, com no té grans complicacions tècniques i hi ha un munt de personatges, és una de les obres més representades en col·legis de tota Espanya i els professors i els xics sempre m'agraeixen com de divertit que ha estat muntar-la. En aquests moments una companyia brasilera l'està representant en Sao Paulo. I s'ha representat també a Londres i a Brussel·les per companyies de teatre infantil.

–Explica'ns una mica més, com és el teu procés creatiu? O els teus objectius abans d'iniciar una activitat de contacontes.
–Ostres, això dóna per a una tesi doctoral, però us diré que el meu procés creatiu a voltes parteix d'una idea, açò sempre és el més difícil, tenir una bona idea: potent, original o divertida. A voltes se m'ocorren anant pel carrer, en el moment que estic entrant en el territori dels somnis o veient una pel·lícula o llegint. Altres vegades la cosa parteix d'un encàrrec: "Has de fer un conte per a xiquets de 6 a 8 anys en el qual aparega algun personatge clàssic". Però moltes vegades m'assec davant de l'ordinador a veure que ix. En l'últim conte que estic escrivint em vaig asseure i vaig escriure: "Hi havia una vegada una princesa que es deia Totpamí…" i a partir d'ací vaig seguir. Al remat van eixir 45 pàgines, li han passat munts de coses a aquesta princesa capritxosa que no sap el que vol i per això ho vol tot.

Els meus objectius a l'hora d'explicar contes són divertir, fer pensar, fer que el temps es detinga, aconseguir ficar en la història als oïdors, siguen adults o xiquets i que m'acompanyen durant una hora pel territori de hi havia una vegada… on qualsevol cosa pot succeir.

–En boolino estem convençuts que hem d'aconseguir que les xiquetes i els xiquets lligen més, perquè es divertisquen i, a més, quan siguen adolescents i adults seguisquen fent-ho, i hagen desenvolupat més les seues capacitats cognitives. Què els recomanes als pares que volen que els seus fills siguen bons lectors?
–Primer que els canten i els expliquen a l'hora de dormir, que els acompanyen al món inquietant dels somnis amb històries meravelloses, després que els lligen i que ells lligen també. Si un xiquet veu que el seu pare i la seua mare lligen, que es diverteixen, que s'ho passen bé, segurament també ells voldran llegir.

–Actualment comptem amb altres nous formats o suports en els quals poder llegir. Creus que són compatibles les diferents opcions de lectura? O, per contra, creus que en deu anys el paper s'extingirà?
–Per descomptat que són compatibles, ja llegim tots molt en pantalles. I no, no crec que en 10 anys s'extingisca el paper, encara hi ha moltes sensacions que té el paper i no té la pantalla: l'olor, la textura, el pes, la presència física del llibre… tot açò no pot suplir-ho la pantalla. El llibre no és sol contingut, també continent, forma.

–Per a finalitzar, abusant de l'oportunitat brindada, ens atrevim a demanar-te que ens recomanes alguns llibres per a aconseguir despertar en els nostres xicotets l'amor per la lectura.
–Hi ha tal quantitat de bons llibres que és difícil escollir però bé, allà van alguns dels meus favorits: On viuen els monstres de Maurice Sendak, Frederick de Leo Lionni, Rodolfo i la Bèstia Monstruosa de Tony Ross, El pirata que va voler capturar la lluna, Sapo i Sepo d'Arnold Lobell, Melmelada d'anxoves de Carmen Santonja, Quan de nit truquen a la porta de Xabier Ponte Docampo, Més música mestre! de Miquel Desclot, Alicia en el país de la meravelles de Lewis Carroll, Tot Roald Dhal, especialment Contes en vers per a xiquets perversos, La vertadera Història de la princesa i el drac de J. L. Alonso de Santos, tot Rodari, per a més majorets qualsevol de Juan Manuel Gisbert i, per descomptat, els clàssics: Grimm, Perrault, Els Contes a la vora del foc d'Antonio Rodriguez Almodóvar, Les Rondalles Valencianes d'Enric Valor…

(s/a. "Boolino entrevista al Carles Cano", Boolino. Revista digital, 17 de desembre de 2012)

* * *

–No es la primera vez que acude a Los Silos, al Festival Internacional del Cuento ¿qué le atrae de esta cita?
–Muchas cosas, aparte de los encantos de la isla y de la amabilidad de sus organizadores (qué bien empiezo) me gusta mucho el contacto con otros narradores, algunos amigos o conocidos, otros totalmente nuevos; escuchar sus historias, aprender cosas nuevas… También contar en un lapso pequeño de tiempo para públicos muy diferentes.

–¿Cree que la cultura y la literatura en España están necesitadas de más encuentros de este tipo?
–Decididamente sí, la literatura oral, a parte de sus valores intrínsecos como desarrollar la empatia, la imaginación, enseñar a escuchar, crear maravillosos lazos intergeneracionales, ayudar a crecer, etc, etc. Crea puentes, abre puertas, sobre todo para los más pequeños, hacia la lectura, hacia la literatura escrita. Fíjate si eso es importante.

–¿Considera que se podría llevar al sistema educativo reglado este concepto de animación a la lectura que motivó su creación hace 17 años?
–Por supuesto, en las clases hacen falta muchos cuentos, por las razones que he expuesto más arriba y porque desarrollan una corriente de afecto entre los maestros y los alumnos que ninguna otra cosa genera. Y el afecto, como se ha venido demostrando en los últimos años, es una de las cosas más importantes y a tener en cuenta en los procesos de aprendizaje.

–Usted ha hecho de su vida "un cuento": ha sido carpintero, profesor de baile y de instituto, locutor y guionista de radio y televisión y desde luego, narrador oral. En sus libros, además, queda explícita su vocación docente partiendo de sus conocimientos como licenciado en filología. Sus textos ¿Qué porcentaje se nutren de estas experiencias vitales, cuáles de conocimientos?
–Todo se aprovecha, como decía Pere Calders, uno de mis cuentistas favoritos. Un escritor es una especie de vampiro que aprovecha cualquier experiencia para reflejarla en sus escritos. En este sentido, claro que me he nutrido de mi peripecia vital por lo que respecta a situaciones, vocabulario, personajes; aunque también, por supuesto, de mis conocimientos y de toda la información que ahora tenemos, increíblemente a un ¡clic!

–Sus textos suelen estar cargados de análisis y crítica social mediante la ironía, el sarcasmo y, en textos teatrales como Te pillé, Caperucita, incluso del disparate absurdo. ¿Es el humor el mejor vehículo para hacer reflexionar y captar al lector-espectador infantil, juvenil y adulto o cada etapa requiere un estilo y formas diferentes?
–El humor es uno de los mejores vehículos para hacer reflexionar a todo el mundo, de cualquier edad. Desde un punto de vista irónico, sarcástico, desde una visión amable o ácida, puedes reírte de ti mismo y de esta sociedad, muchas veces absurda, en que vivimos. Para mi es lo más facil y lo que mejor me sale. Me encantaría escribir tragedias o novelas negrísimas, pero no sé si sabría hacerlo.

–En cuanto a su faceta en los medios de comunicación, ¿considera que radios, prensa y televisión actualmente hacen buen uso del lenguaje?
–Pues dada la cantidad de gazapos que los mismos medios de comunicación nos muestran de vez en cuando, en un ejercicio de autocrítica que les honra, no parece que hagan muy buen uso del lenguaje. Quizá en las facultades de periodismo se debería enseñar un poco más de lengua.

–Desde su punto de vista ¿transmiten conocimientos y valores hoy en día los medios de comunicación?. ¿Cómo cree que tratan la cultura?
–Claro que transmiten valores y conocimientos, otra cosa es que esos valores y conocimientos sean "valiosos" o interesantes des del punto de vista humanístico, pero transmitir transmiten. La cultura, en una metáfora ya muy gastada, es la Cenicienta de los medios, solo hay que ver el espacio que ocupa en los telediarios respecto de los deportes por ejemplo. Eso por no compararla con los programas del corazón, claro.

–En el año 2000 se atrevió con la poesía visual ¿continuará experimentando con este género aglutinador de otros muchos géneros?
–Espero que sí, de hecho ya hace tiempo que tengo en mente una nueva exposición. Solo necesito un poco de tiempo, un colaborador gráfico y algo de dinero, o sea casi nada.

–Buena parte de su obra literaria está dedicada al público infantil ¿ha pensado en dedicar a los más pequeños en exclusiva, obras de poesía visual?
–Yo intento hacer literatura y poesia visual para todo el mundo, y al igual que mis obras para niños también las leen los adultos, también mis exposiciones de poesia visual han sido muchas veces visitadas por niños, y por lo que cuentan, en general, las han disfrutado. Quizá no hayan captado todos los matices, pero la visión limpia, sin prejuicios, de los niños, siempre me ha aportado ideas y me ha parecido muy interesante.

–En las dos muestras que ha creado utiliza elementos de la vida tan cotidianos como cartas y manzanas, en las que incide en el humor y la ironía. ¿qué valor tiene la observación de los objetos y hechos cotidianos en el conocimiento, en la cultura y en la literatura en concreto? ¿es esa observación el punto de partida de la poesía visual?
–Un poeta sea discursivo, visual u objetual, siempre mira el mundo desde otro punto de vista, nos abre ventanas y nos muestra cosas que estaban delante de nuestras narices y nunca las habíamos visto así, esa es para mi la maravilla de la poesía: el descubrimiento del mundo. Yo creo que eso, hablar de los sentimentos, de las emociones, de las cosas, de los seres, como si fuera la primera vez, es la gran magia de la poesía, sea cual sea la forma en que se manifieste.

–¿Se considera usted un polifacético de la palabra?
–¡Uff!, me considero alguien a quien le encanta jugar con la lengua, con los dobles sentidos, con las frases hechas tomadas al pie de la letra, con la música de las palabras… alguien, en fin, que ama profundamente el lenguaje.

–¿Es el arte el mejor recurso para reponer los valores sociales, en peligro en tiempos de crisis?
–No sé si el mejor, pero desde luego es un buen medio para hablar de valores como la amistad, la solidaridad, la comprensión, el esfuerzo, la innovación, la alegria…valores que nos van a hacer falta para salir de este hoyo en el que estamos metidos.

(s/a. "Entrevista a Carles Cano. Festival Internacional del Cuento de Los Silos, Tenerife", Mnemósyne, desembre de 2011)

* * *

–Quan, com i perquè vas decidir fer-te escriptor?
–Vaig decidir-me a ser escriptor per una aposta, un amic em va dir que hi havia un concurs literari en el qual donaven 100.000 pessetes (una barbaritat de diners) per 10 pàgines. Apostarem a veure qui era capaç d'escriure un conte per al concurs i vaig guanyar jo (l'aposta, no el concurs) però als meus amics els va agradar el conte i m'animaren a seguir. Això va ser l'any 80 més o menys.

–Quin és l'art que mès t'agrada de tots?
–Arts, l'escriptura, el cinema i la pintura, per este ordre.

–D'on et ve l'afició d'escriure llibres? De xicotet t'agradava escriure?
–Ho he explicat més amunt, de tota manera vaig descobrir que tenia una facilitat innata per a contar històries de menut. Mireu, a la meua època els xiquets el diumenge anàvem al cinema i véiem dues o tres pel·lícules; el dilluns a l'hora del pati ens les contavem i tots volíen que contara jo perquè jo contava molt bé.

–Eres molt famós?
–No, els escriptors, llevat d'algunes celebritats com J. K. Rowling, en general no som molt famosos, però dins del món de la Literatura Infantil i Juvenil en Espanya, sí sóc conegut.

–Quin és el teu menjar favorit?
–M'agrada molt menjar i m'agraden moltes coses, però especialment les botifarres de ceba.

–Quin és el lloc que més t'agrada?
–M'agrada molt la meua ciutat, València, però també Barcelona, Sevilla i ciutats més menudes com Conca o Salamanca. De l'estranger m'agraden molt París, Londres, Estambul i en general totes les ciutats italianes on m'agrada molt anar i practicar el meu italià macarrònic.

–Per a quines editorials has publicat llibres? Són moltes?
–A veure: Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La Galera, Toray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., San Pablo, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… I algunes que ja han desaparegut.

–Quin va ser el teu primer llibre?
–Les aventures de Potaconill. El vaig escriure en l'any 81, així que compteu si té anys.

–Els il·lustradors del teus contes són amics teus, els tries tú?
–En alguns casos sí, tinc molts llibres publicats amb Paco Giménez, que és molt amic meu i també amb Carlos Ortín i Miguel Calatayud que també són amics meus. Però en altres casos no els conec personalment però sí la seua obra i sempre em preocupe de consensuar, de ficar-me d'acord amb l'editorial per triar l'il·lustrador més adequat per a cada conte.

–T'han inspirat els teus fill algun conte?
–Sí, vaig escriure una sèrie pensant en ells, la sèrie dels "NO VULL!" No vull anar a l'escola!, No vull menjar!, No vull banyar-me!, No vull posar-me aquesta roba! i No vull anar a dormir!. També hi ha un conte "El xiquet que va apagar la lluna" que està inclós en Contes per a tot l'any que va ser un regal del meu fill Carles quan era molt menut: vam pujar al terrat per veure un eclipsi i quan va veure la lluna bufà, com si volguera apagar-la. Va ser tan màgic que li vaig fer un conte.

–Els contes, com els escrius, a mà o a l'ordinador?
–Quasi sempre la primera idea, que pot ser una línea, l'escric a mà. I després ja la treballe a l'ordinador, que és una ferramenta meravellosa, però que per ell a soles no fa res, si tu no tens idees al cap, el millor ordinador del món no t'escriurà res.

–De xicotet a quins jocs jugaves?
–Jo no tenia quasi joguets, però tenia tot el camp i el carrer per a jugar. Jugàvem a futbol, a fer cabanes (vam fer una una vegada amb basquets de fruita que tenia 11 habitacions i una entrada secreta) també jugàvem a fer harca, que era una bestiesa, consistia en anar a pegar-se pedrades amb els tiradors o a mà. I quan plovia jugàvem amb el "Juegos reunidos Geyper", una col·lecció de jocs de taula.

–Quin ès el millor escriptor per a tu?
–A mi el que més m'agrada és Jorge Luis Borges, però també m'agrada molt Pere Calders, Gabriel Garcia Márquez, Paul Auster o Vicent Andrés Estellés, i dels que fan Literatura infantil i Juvenil el meu preferit és Roald Dhal.

–Eres feliç escrivint?
–Sí! És molt emocionant, i quan acabes un conte que et portava de cap, més.

(Bea, Carla i Lydia, alumnes de 5é, periodistes de A l'atac! Periòdic escolar del CEIP Pare Català de Benimaclet, València, 2010)