El llop, el terrible i horrible llop, estava amagat darrere d'uns arbustos, a l'aguait, quan va veure arribar una xiqueta amb una caputxeta per damunt. La boca se li feu aigua, els ulls quasi se li'n surten de les òrbites però... hi havia alguna cosa estranya en aquella nena. Què era? Ah, clar! La seva caputxa! Era verda.

–On vas Caputxeta Verda? Li va preguntar En Ferotge, que era com es deia el llop.

–Doncs, on vaig a anar? On sempre, a casa de la meva iaia a portar-li uns encisams, unes bledes, uns espinacs i una col.

–Però la col no és verda, és blanca. No?

–Sí, però també és verd-ura. Veieu la qüestió?

–Ah, Clar! Ja veig, ja. I no t’hauràs creuat per casualitat amb la Caputxeta Roja, veritat?

–Doncs no. Me'n vaig que se'm fa tard. Digué la Caputxeta Verda, arrufant el nas, una mica pedant.

Allà seguia, esperant ansiós, camuflat entre uns coscolls, l'animal feroç i atroç fins que va passar una altra nena. Una altra vegada es va quedar amb un pam de nas, perquè aquesta duia una caputxeta groga.

–On vas Caputxeta Groga?

–Vaig a veure la meua iaia, i a portar-li uns plàtans, uns ous fregits i un poc de pinya en almívar.

–Quin menú tan rar!

–Doncs sí, però aquestes són les coses que té ser Caputxeta Groga. Me'n vaig!

–Se'n va anar tan ràpidament que al senyor Ferotge no li va donar temps de preguntar-li per la seua col·lega Roja.

–Continuava esperant el rabiüt i pelut animal quan va aparèixer Caputxeta Blava.

–Què li portes a la teua iaia? Li va preguntar el llop, botant-se la primera part per no fer-ho llarg.

–Un poc de peix blau. Té el colesterol pels núvols.

–Ah, i no hauràs vist la Caputxeta Roja, veritat?

–Doncs no. Si la veig ja li dic que pregunteu per ella. Me'n vaig que el peix amb aquesta calor es fa malbé.

I allà seguia, espera que esperaràs, l'espantós carnívor i rogívor, veient com passaven Caputxetes pel bosc. Va passar Caputxeta Marró, a la qual no va voler ni preguntar-li, i després Caputxeta Morada, Caputxeta Blau Claret, Caputxeta Taronja amb la cistelleta de mandarines, Caputxeta Rosa, tota plena de llacets, Caputxeta Negra amb una Caputxa de pell de lleopard d'imitació... Però de la Roja ni rastre. Què havia passat amb la Caputxeta Vermella?

El llop no ho sabia, però la iaia de la Caputxeta Roja se n'havia anat al concurs interboscal de tortells de poma del qual ja havia quedat campiona en diverses ocasions. Clar, Caputxeta es va dedicar aleshores a jugar, a rascar-se la panxa i a enredrar i discutir de quan en quan amb la seua mare.

I el llop? Diuen que a aquell llop se li van fer teranyines a l'estómac perquè era tan d'idees fixes que només menjava Caputxetes rixes, és a dir, Roges.

("El llop i les caputxetes", dins Lectures escolars: El tresor del perol. Madrid: Anaya, 2007)
 

* * *
 

LA PRIMERA VEGADA

La primera vegada que un elefant veié el mar pensà:
Ostres! Què bèsties són els cocodrils d'aquest riu, s'han menjat l'altra vora!


UNA LLEGENDA

Conta la llegenda que a un elefant que passejava per un penya-segat un dia de tempesta, se l'emportà un cop de mar. Va ser una onada tan forta que li arrancà les orelles i la trompa i li va posar els ullals del revés. Malgrat tot, l'elefant va sobreviure i fins i tot va aprendre a nedar, tan bé que les potes se li transformaren en aletes. Ara que la seua família i amics no podien veure'l va fer realitat un dels seus somnis: deixar-se bigot!
Així va nàixer la primera morsa.


CEGUESA D'AMOR

Una boa miop s'enamorà de la trompa d'un elefant. Tots els dies a mitjan vesprada anava a festejar-la i s'hi abraçava. L'elefant la deixava fer perquè li sabia mal desil·lusionar-la, i únicament se l'espolsava de damunt quan es posava excessivament fogosa. La boa prenia aquelles batacades com a prova d'amor i cada vesprada tornava.
Un dia les seues congèneres volgueren traure-la del seu error i li van dir la veritat. Ella els va contestar, quasi sense immutar-se:
–I què? No diuen que l'amor és cec?


ACURTANT DISTÀNCIES

Un elefant va xafar una formiga sense voler i li trencà una pota. No sabia què fer ni com disculpar-se i en compensació se li va ocórrer convidar-la al Ball del Carnaval dels Animals. La formiga va acceptar, però amb la condició que li regalara unes sabates de taló d'agulla.
–Per compensar l'alçària. Va aclarir coqueta.


ATAVISMES

Els elefants tenien una por cerval, atàvica i horrífica als ratolins. Fins que un d'ells, un dia, sense adonar-se'n, xafà un ratolí. Des d'aleshores són els ratolins els qui tenen una por cerval, atàvica i horrífica als elefants.

(Del llibre 40 elefants mariners. Meliana: Institut Municipal de Cultura, 2007)
 

* * *
 

LA CARTA

Va trobar en la seua bústia una carta que no era per a ell. Anava a tornar-la al correu però s'ho va pensar millor, feia tan bona olor… I estava escrita a mà! Amb una lletra femenina i elegant. No pogué resistir la temptació i la va obrir. Era una carta d'amor. Apassionant, meravellosa. El que hauria donat ell per que alguna vegada li hagueren escrit quelcom així. Va sentir cels d'aquell tipus a qui anaven adreçades tan ardents, amororses paraules. Per la nit no aconseguia conciliar el son (quina paraula, conciliar) pensant en com seria aquella dona, en les seues mans, els cabells, els ulls… així que va decidir contestar la carta.

Ella va rebre, per fi, una carta. Al principi estaba exultant d'alegria però, en un instant, l'alegria fou substituïda per la sorpresa. No era d'ell. Era d'un desconegut. De la sorpresa va pasar a l'enuig, en veure que un intrús, un estrany, havia llegit allò tan íntim, tan seu. Anava a trencar-la, però la curiositat va guanyar la partida. Després d'unes tímides disculpes, també ell li escrivia una carta d'amor. Meravellosa, apassionada.

No sabia què fer amb aquell nus que tenia a l'estòmac, amb el desfici que allò li havia produït i a la nit, insomne, li contestà a aquell estrany.

S'enamoraren. Esperaven com a adolescents les cartes que arribaven, els dilluns les d'ell, els divendrs les d'ella. El seu era un amor postal, mai volgueren veure's en foto o trobar-se, ni tan sols parlar per telèfon, perquè sabien que la realitat mai podría igualar aquell món de meravela que ells havien bastit sobre el paper.

(Publicat en www.proyectoatrapalabras.blogspot.com)
 

* * *