"Amb La dona de mercuri, Roser Caminals confirma les expectatives creades amb la seva obra anterior, sobretot amb La petita mort (Rosa dels Vents, 2004). Més afinada, més concentrada, La dona de mercuri té tanmateix unes mateixes característiques: un gran traça a l'hora de crear un ritme narratiu dinàmic que arrossega el lector, uns protagonistes problemàtics, amb un profund neguit interior, una hàbil combinació de realitat i de ficció i, sobretot, una encertada evocació de la Barcelona del tombant de segle, una ciutat en la qual, com ja va notar Maragall en la coneguda oda que dedicà a la "la gran encisera", segons la defineix, la rialla precedeix el plor i l'alegria, la tragèdia. Semblantment, destaca en l'obra de Caminals una encertada imatge de Barcelona, presentada com una ciutat plena d'animació en les seves places i carrers, amb celebracions populars de forta sensualitat, al costat de fets dramàtics, personals o col·lectius, que culminen en un procés marcat per la injustícia a totes dues novel·les. Els models de l'autora són diversos, des del fulletó a la novel·la sentimental, passant per la crònica periodística, i notem també l'empremta de Mercè Rodoreda i, més concretament de Mirall trencat, la seva novel·la més ambiciosa, mena de retaule ampli de la Barcelona d'abans de la guerra, presidida per personatges molt ben construïts, del tot convincents. En efecte, a La petita mort, el protagonista es un arquitecte jove, Andreu Nadal, marcat per uns orígens personals obscurs, ja que desconeix la identitat dels seus pares i les circumstàncies que van envoltar-ne la mort. El fil conductor de la novel·la és, precisament, la recerca d'aquest passat misteriós per part d'un arquitecte que contribueix amb la seva feina a la creació d'una ciutat atractiva i moderna. De fet, aquest personatge ha tingut la possibilitat d'estudiar una carrera gràcies a un oncle, Terenci, que l'ha recollit, educat i refinat, a la mort de l'àvia amb la qual vivia modestament a prop de la Boqueria, on ella era venedora. El nom de l'oncle, així com la funció que fa amb el seu nebot, no pot deixar de recordar-nos la funció de l'oncle Terenci amb Eladi Farriols a Mirall trencat. Com Eladi, també, Nadal se sent més atret per les actrius que no pas per les noies burgeses del seu braç, i serà precisament d'una artista de circ de qui s'enamorarà, d'una noia que coneix casualment, arran de l'explosió d'una bomba a la sala de festes Pompeia, un fet que es va produir realment el 1920, el moment, molt encertadament descrit, en què comença la novel·la. Un altre fet real, un crim, el del carrer Parlament, ocorregut l'any 1895, seguit d'un judici en el qual va ser condemnat un innocent, per testimonis oculars poc fiables, tindrà finalment una importància cabdal en la vida del protagonista de l'obra; a més, aquestes dues dates delimiten temporalment la novel·la i creen fils diversos, històries paral·leles, que hàbilment conflueixen al final, quan s'aclareix l'origen del protagonista. Emmarcada entre aquestes dues dates, a més, es configura una imatge determinada de Barcelona, la d'una ciutat plena de vida, en la qual el crim i els baixos fons, que tenen aquí com a escenari la botiga d'empenyorament La Lloca -un espai que s'esmentarà a La dona de mercuri, cosa que assenyala la relació de totes dues obres-, conviuen amb les classes benestants, amb un despatx d'arquitectes, concretament, que pertanyen a l'alta burgesia. D'aquesta manera, Caminals fa la seva personal oda a Barcelona, adreçant-se, com Maragall, un autor que té ben present, a la ciutat: Tibidabo: "A tu, t'ho dono. Te la dono, si m'adores. El dono l'encisera ajaguda a baix, arrapada d'esquena a la línia costera. Et dono els terrats i la boirina blava, l'espasme elèctric dels tramvies i el rodolar eufòric de l'automòbil. Et dono els somnis dels arquitecte, els deliris dels banquers, els malsons de la usura i l'insomni de la misèria". La diversitat de la ciutat, de fet, l'espai de la modernitat, una diversitat que ja va destacar Baudelaire, un precursor també en aquest aspecte, és un dels trets que la defineixen a La petita mort i, també, a la següent novel·la.

LA PROTAGONISTA DE L'OBRA
A La dona de mercuri, la protagonista és una noia jove, Teresa Barceló, d'origen menestral -els seus pares tenen una carboneria-. Tant el seu nom com la seva ascensió social, gràcies al talent natural de les dones per acomplir-la, ens recorden la de Teresa Goday de Mirall trencat, així com les paraules de Rodoreda, al pròleg, pel que fa a aquesta figura: "Preparada interiorment a elevar-se de nivell amb aquella facilitat que té sovint una persona, sobretot una dona, arrencada al seu ambient per un destí". Com la Teresa rodorediana, la Teresa Barceló també menja flors -passionàries en el seu cas, aquesta flor estranya i ben característica d'una època-, però el seu destí no serà un casament amb un home ric, sinó unes relacions d'amistançada amb un noble que, com un nou Pigmalió -el baró de Campoaciago, nom premonitori-, la transforma en la Terry i li fa freqüentar locals de moda prestigiosos, festes i una classe social refinada i ben vestida, del tot allunyada dels seus modestos orígens. Pel que fa al seu cognom, representa i encarna la ciutat que ella, gràcies a la seva trajectòria, coneix en tota la seva pluralitat i complexitat, des les capes altes a les més humils, des de les torres espectaculars als més modestos habitatges, petits i foscos, del Raval; de fet, abandonada pel seu amant, es refugiarà en un grup llibertari anarquista, Foc Nou, que vol actuar de manera activa per transformar la societat, malgrat les contradiccions del seu comportament personal, i també freqüentarà un grup espiritista, Centro Cultural Espirita, un espiritisme que va fer furor a la Barcelona de l'època. Tanmateix, com a Teresa o com a Terry, se sentirà sempre igualment sola. I és que, semblantment a Andreu, es tracta d'un personatge insatisfet, complex i marcat per la infantesa, en els seu cas per un complex d'Edip, per l'amor d'un pare mort que no pot oblidar. De fet, l'obra d'Ibsen que es representa al local de Foc Nou, Espectres, és una eficaç imatge del subconscient de Teresa, d'una vida envoltada d'espectres, el del pare sobretot, però també d'altres figures com de malson que la persegueixen implacables: la cara blanca de vampir aureolada de tripes de bacallà del Carnaval, per exemple. D'altra banda, Teresa, diferentment dels seus companys de Foc Nou i, malgrat les relacions amb un noi jove que n'és un membre compromís, és una dona profundament pessimista, que no creu en la transformació de la societat i que a més sembla actuar moguda per raons misterioses, desconegudes fins i tot per a ella mateixa -els ressons freudians es fan sentir també a l'obra-, i és així, segons un metge conegut al qual admira, la dona de mercuri, perquè la seva ment era "escorredissa com una gota de mercuri i que tota la seva ciència no tenia agulles per agafar-la".

ELS ABUSOS DELS RICS
Figura singular i de gran lucidesa, Teresa és ben conscient dels abusos dels rics i dels que manen, i també del patiment dels pobres i dels oprimits, i tot plegat desembocarà en la Setmana Tràgica, l'esdeveniment central de la novel·la, amb un procés en el qual, per testimonis oculars poc fiables, com en l'obra anterior, pagarà un cap de turc, un boig savi, en aquest cas, com se'l denomina a la novel·la, que treballava a la carboneria de Teresa. I així, la realitat s'empelta en la ficció, un altre lligam amb la novel·la anterior, com el trobem en la descripció de la ciutat de l'época, una descripció plena d'animació i aquí des de la mirada de la protagonista absoluta de l'obra, d'una dona que observa atentament la Barcelona que l'envolta: la riallera i popular, aquesta "menestrala pervinguda", segons la descriu encertadament Maragall, que celebra la fira de Sant Ponç al carrer Hospital, una fira evocada en tota la seva calidesa, en què "colors, perfums, textures es fonien en una promiscuïtat desconcertant", i les celebracions del Carnaval, que duraven tres dies de disbauxa al carrer, i les curses de cavall a l'hipòdrom de Can Tunis, per desembocar en la Setmana Tràgica, quan els carrers es taquen de sang i el cel blau s'omple del fum i de la cendra dels incendis. De fet, a La dona de mercuri, Caminals ha sabut fondre la vida d'un personatge i la d'una ciutat, seguint la manera de procedir rodorediana, i ha escrit una novel·la que es llegeix amb interès, de gust, una de les finalitats del gènere.

(Carme Arnau: "Teresa i la ciutat", Avui, 22 de setembre de 2005)