Roser Caminals lleva media vida afincada en Estados Unidos. Desde su casa de Frederick (Maryland), donde reside con su marido, William Heath, Caminals ha recreado la convulsa Barcelona del cambio de siglo —del XIX al XX— en una trilogía de novelas (El carrer dels tres llits, La petita mort y La dona de mercuri). "El distanciamiento ayuda —admite—. Te da una especie de claridad sobre las cosas. Quizás es una claridad falsa, quizá es ilusoria, pero en cualquier caso es útil para el escritor o para el artista. Pensemos en cuántas novelas se han escrito lejos. Yo siempre pongo el ejemplo de la Rodoreda, que escribió La plaça del Diamant desde Suiza. Y es un libro que no puede ser más vivo sobre la recreación de unos escenarios de Barcelona".

La autora, nacida en Barcelona en 1956 y criada en la calle del Carme, en el Raval, donde sus padres regentaban una tienda de comestibles, es profesora de lengua y literatura españolas en una universidad privada, el Hood College, además de traductora. En 1981 se casó con Heath —también escritor, crítico y profesor de Literatura Americana— y se mudó a Frederick, una tranquila ciudad a unos 65 kilómetros al norte de Washington. No lejos de allí se encuentran los montes de Catoctin y Camps David, la residencia de fin de semana de los presidentes de EE.UU.

Durante muchos años ella y su esposo pasaron los veranos en Vilanova y la Geltrú. Pero desde que sus padres —Roser es hija única— se instalaron con ella en EE.UU., visita mucho menos Catalunya, en estancias más cortas y casi siempre por motivos profesionales. "Hago unos veranos que son más típicos de los académicos, dado que tenemos un largo periodo sin clases", indica. Hace poco estuvo en Madrid para promocionar la traducción al castellano de La petita mort, que se ha publicado en Ediciones B. […] la nostalgia es insoslayable, y no sólo en un sentido. " A veces lo echo de menos porque me gusta mucho la costa —afirma—. Soy muy mediterránea. Pero, al mismo tiempo, si ahora me fuera a vivir a Barcelona, echaría de menos lo de aquí. Es una situación inevitable al cabo de los años, si mínimamente te has asimilado. Estás condenado a echar de menos un lugar o el otro". La vocación literaria de Roser Caminals se despertó en edad temprana. A los ocho años ganó un concurso de redacción infantil convocado por El Corte Inglés. En 1979 se licenció en Lenguas Germánicas, con especialidad en inglés, en la Universitat de Barcelona, donde luego se incorporó como profesora ayudante. Su tesis doctoral versó sobre Salvador de Madariaga.

Caminals miembro activo de la organización Catalans DC, una asociación creada en 1987 por la colonia catalana en la región capitalina con la voluntad de dar a conocer su cultura en Estados Unidos y de ser un punto de encuentro de catalanes y catalanófilos. Organizan cursos de catalán, mantienen un taller literari y administran una biblioteca. "Este país me ha tratado my bien —recalca—. Sería injusto decir lo contrario. Yo llegué sin conocerlo, sin haberlo visitado nunca. Encontré trabajo enseguida y se me ha tratado muy bien. Trabajo en un ambiente académico en el que hay mucha gente como yo, de todo el mundo. Nos hemos encontrado acogidos y no he tenido incidentes desagradables. El país ha sido generoso y humano. Tradicionalmente el país ha tenido este espíritu y se ha sentido orgulloso de ello. Pero la realidad es que también depende de a qué nivel socioeconómico entras. Esta es una realidad muy dura pero ineludible. No es tanto de potencial económico sino de capacidad de trabajo. Si llegas con una preparación para hacer una cosa concreta, es mucho más fácil". Después del 11-S no notó que nadie la tratase diferente, pero si constata que la perplejidad del país creó un "estado psicológico colectivo, bastante extendido, que provocó unas reacciones defensivas y esto explica muchas actitudes políticas de parte del pueblo estadounidense". "He notado más miedo, más inseguridad, delante del otro, aunque no se ha proyectado en mi vida personal y familiar", agrega.

Caminals piensa que su identidad catalana se ha reafirmado al vivir tanto tiempo en el extranjero, debido a "la voluntad que tenemos de darnos a conocer fuera". "He de decir la verdad —apostilla—. El catalán para mi fue una lengua robada. Yo me escolaricé durante la última época del franquismo. Tuve que aprender a escribirlo, de mayor, con dificultad y por mi cuenta. No sé si habría hecho lo mismo de haber estado en Catalunya o si fue precisamente por estar lejos. Es como si te robaran la lengua dos veces, una por las circunstancias políticas españolas y la otra, por tu exilio cultural que, evidentemente, fue voluntario. No sé si esta dificultad no fue un incentivo para tratar de recuperarla del todo. Desde entonces te enamoras de la lengua otra vez".

(Eusebio Val: "Catalanes en el mundo", La Vanguardia. "Vivir", 5 d'agost de 2006, p. 5)

* * *

—Què hi fa als Estats Units des de fa tants anys?
—Hi visc i hi ensenyo literatura espanyola. En vaig casar amb un nord-americà i me'n vaig anar a viure allà.

—Deu tenir molt d'èxit ara que el castellà és un idioma emergent als EUA…
— El castellà té molt de predicament i, en la mesura que puc, també ensenyo als alumnes alguna obra de la literatura catalana traduïda i miro d'introduir-los el tema de la diversitat lingüística i cultural d'Espanya.

—I entenen el que és Catalunya?
—Els intriga, els sorprèn i els estranya, però els inspira curiositat. Barcelona és una ciutat molt present en la consciència americana.

—Al llibre es defineix com una persona "bicultural", que, segons explica, vol dir "ser pària i patir d'esquizofrènia". Com es porta això?
—Quan dic això, la gent gairebé em dóna el condol, ho interpreten com una cosa negativa i com una expressió d'autocompassió. I no és així. Per a mi són termes, en el fons, positius, perquè no pertanys enlloc i, al mateix temps, tens una perspectiva múltiple. Ets més tolerant amb tu mateixa i amb els altres i tens tendència a mirar d'entendre abans de jutjar.

—Al llibre esperava que desfaria els tòpics sobre els nord-americans i, en canvi, n'he trobat molts de reforçats…
—És que aquests estereotips, fins a un cert punt, són vàlids. El problema és que no es posen en perspectiva i hi ha altres aspectes de la vida americana que són tan certs i vàlids com aquests estereotips i tothom els desconeix.

—Com ara quins?
—Com ara el fet que els americans, en certs aspectes, són molt tolerants, molt acollidors, bastant pacífics, tenen un gran respecte pel diàleg, fins i tot quan s'està en desacord.

—Ningú no ho diria, que són pacífics, amb la política internacional dels darrers anys…
—Aquesta és una de les contradiccions que cal acceptar. És un país molt violent en certs àmbits, amb governs moltes vegades imperialistes, però, en canvi, en el tracte diari els americans normalment són pacífics i tenen paciència i tolerància.

—Per què n'hi ha tants que tenen pistoles a casa?
—Això és una herència històrica de la vida de frontera dels temps pioners i hi ha gent que encara s'agafa a aquest mite.

—M'ha cridat molt l'atenció el fet que, tot i ser, aparentment, una societat molt consumista, al llibre explica que allà tot s'aprofita i els productes de segona mà tenen molta sortida. Com s'explica això?
—Bé, no sé si s'explica. Simplement és així. És una altra contradicció: una societat molt consumista en què tot es consumeix tantes vegades com és possible. La roba de segona i de tercera mà és habitual i el producte usat no està estigmatitzat.

—Vostè diu que els nord-americans tenen un "temor inconfessat que el Somni Americà no sigui res més que un mite". Ho és?
—El Somni Americà es basa en unes realitats que van formar part de la fundació del país, en el fet que van acollir moltíssima gent perseguida en altres llocs. Això és cert, no és cap mite. Però també ho és que ha crescut com una mena de monstre i ha esdevingut un mite que, de vegades, és destructiu. Quan el Somni Americà no es pot materialitzar, crea ansietat i inseguretat. El mite que Amèrica és la millor en tot, la número u, que la resta del món és, més o menys, tercermundista i que Europa està encara sota una mena de dictadura estalinista és perjudicial.

—La crisi també deu haver deixat descol·locats els nord-americans, que es pensaven que el model capitalista era infal·lible, oi?
—Hi ha molts americans que estan com estabornits, com si haguessin rebut un cop i encara no se n'haguessin recuperat.

—Diu, però, que amb la victòria d'Obama l'esperança s'ha imposat a la por…
—Sí. Obama és un líder totalment diferent del que hem vist en el passat i ha donat una injecció d'esperança a un sector important del país.

—Aconseguirà dur a terme les reformes promeses?
—Ni Obama ni Superman en persona podrien arreglar-ho tot. Però crec que es faran avenços en sanitat, energia i ensenyament. Obama està en una posició ideal per canviar actituds sense irritar gaire, perquè no és un home de color típic. Ell és de pare africà, no americà, i, per tant, en no ser descendent d'esclaus, no se sent estigmatitzat com molts homes i dones de color del país, com la seva mateixa dona.

—El seu llibre és ple de referències a Barcelona. S'enyora?
Afortunadament, no he tingut gaire temps per enyorar-me, perquè hi vinc pràcticament cada any. Però sí que hi ha moments en què m'enyoro. També sé que, si tornés aquí, enyoraria els Estats Units.

—Quan es retiri, ¿se n'anirà a Florida, paradís dels jubilats?
–[Riu]. Ens ho estem plantejant… Hi ha parts de Florida on no hi aniria mai, però encara queden paradisos que són temptadors. No ho sabem, és una possibilitat…

(Raül Garcia i Aranzueque: Avui, 21 de març de 2009)

* * *

Roser Caminals (Barcelona, 1956) publica a Edicions 62 la novel·la Cinc-cents bars i una llibreria. És autora de les novel·les Les herbes secretes, El carrer dels Tres Llits i La petita mort, entre més.

—La novel·la parla d'una ciutat de Castella dels anys 70, en contrast amb la Barcelona dels mateixos anys. Què voleu que transmeti el títol, aplicat a la ciutat castellana?
—Un estil de vida, una cultura. Sembla que reflecteixi un estil de vida fàcil, però al mateix temps expressa unes limitacions.

—La vostra intenció era de parlar d'una ciutat castellana provinciana dels anys 70?
—Sí

—Però per què parleu de la Barcelona d'aquells anys?
—Per a mostrar la diferència que hi havia entre aquells dos mons, el de la burgesia catalana i el de la família castellana, més vinculada a la terra i amb una escala de valors diferent.

—Per què heu triat els 70?
—Els 70 van ser la dècada de la transició i jo en sóc filla. La transició va afectar més ràpidament unes zones que no unes altres. A Barcelona i a Catalunya hi va haver un sotrac cultural molt fort. Vam viure-hi la contracultura intensament, i als pobles i a les ciutats de província d'Espanya, aquesta transformació va ser més lenta. Els 70 encara eren als 50.

—Els heu volgut representatius, els vostres personatges?
—No, individualitzats. Són representatius en la mesura que són influïts per un ambient i els personatges castellans són diferents dels catalans, però la família castellana no és representativa d'una determinada Espanya i la catalana tampoc.

—La novel·la s'obre amb la descripció detallada i molt visual, gairebé cinematogràfica, d'un atracament. Contrasta amb la resta de l'obra.
—Ja ho pretenia, produir un contrast. Volia sacsejar el lector. El ritme és ràpid perquè és una escena d'acció. Després és més lent perquè és la penetració en un món, sobretot el de Castella, que forçosament ha de ser lenta.

—Hi apareixen de tant en tant reflexions molt profundes, a vegades brillants, com quan dieu que si la lletra impresa contra els fets, una foto pot contar la veritat. Són molt pensades?
—Depèn. N'hi ha que sorgeixen espontàniament. La matèria o l'escena moltes vegades te les donen. Algunes altres vegades les has de suar, però si després només, s'hi veu la suor, no el resultat, les esborro.

—Continueu introduint els personatges dins una acció sense presentar-los prèviament, veig.
—Sí. M'interessa que revelin com són a través d'allò que fan i que diuen. Procuro mostrar més que no dir.

—Però tampoc no són prou determinats per allò que fan, al principi. Cal seguir tota la seva peripècia per copsar-los.
—Sí. Perquè al principi no els acabo descrivint. Hi ha més complexitats a descobrir.

—Els títols dels capítols són molt creatius i suggestius. Per fer entendre que els capítols són molt autònoms, que gairebé són relats?
—En efecte. Els capítols es poden llegir com a unitats completes.

—Què us va portar a parlar de la Castella dels anys 70 i del contrast amb Catalunya?
—Una confluència d'elements. Evidentment, hi ha experiències personals, experiències que he fet servir sense que es pugui parlar de novel·la autobiogràfica. El primer element seria l'impacte que em va deixar el centre d'Espanya, una marca. Una novel·la es va formant com un trencaclosques. Sabia que volia parlar d'aquest món i que em calien un parell o tres de personatges. Després apareix l'atracament a la joieria i el món dels marginals i aquestes vetes van anar confluint; el trencaclosques s'anava completant. també em va animar a escriure-la el fet que el tema de les relacions entre catalans i no catalans s'ha tractat poc a la narrativa contemporània i penso que si es toqués més als mitjans de comunicació, les coses anirien d'una altra manera i es podrien dissipar malentesos que fan molt de mal a ambdues parts.

(Lluís Bonada: "Les relacions entre catalans i no catalans s'ha tractat poc a la narrativa", El Temps (València), 7 de desembre de 2010, p. 84)

* * *

–Per què escriure de Catalunya i el món català des dels Estats Units, potser la temptació seria escriure de l'entorn immediat…
–Ja vaig fer una vegada un llibre de no ficció ambientat als EUA, però m’interessa Catalunya i en aquest cas la Catalunya dels anys quaranta, que ha estat molt poc tractada literàriament. Llavors, en aquest context, amb el món en canvi provocat per la Guerra, era impossible que no aparegués Andorra i el pas de persones en doble direcció.

–Era una ruta molt llarga i molt complicada per als jueus que marxaven d’Europa…
–Espanya era un país neutral, per molt que hi hagués el franquisme. I era preferible això a la situació que hi havia a Europa. La ruta passava per Suïssa i per França, que no està ocupada del tot fins al 1942. Malgrat tot era la ruta més factible, tot i que els Pirineus eren terribles per passar.

–Amb les vostres novel·les anteriors hi ha hagut una voluntat de retratar els primers trenta anys del segle XX. Ara tenim aquesta ambientada en els anys quaranta, el projecte és continuar avançant en el temps?
–No ho sé, no tinc un pla dibuixat per a la meva obra, però el que sí que tinc molt clar és que m’agraden les èpoques fèrtils i poc explorades narrativament. La postguerra està molt menys estudiada que la Guerra Civil i a la Postguerra Catalunya i per descomptat Andorra era un niu d’espies. I això no ho hem sabut fins a l’obertura dels arxius a finals dels anys vuitanta.

–Com ha estat el procés de recerca des dels EUA?
–És com anar tibant un fil. Internet és un gran espai per trobar bibliografies, d’allà demanes llibres que duen altres bibliografies i la xarxa es va ampliant, tot i que el millor sempre ho descobreixes de forma accidental i anecdòtica.

(Sebastià Bennasar: "M'agraden les èpoques fèrtils i poc explorades narrativament", Bearn, 14 d'octubre de 2015 - enllaç)