Autors i Autores

Elvira Cambrils

A la platja de Camus

En A la platja de Camus, tot i l'abundància de personatges, caldria atorgar-li el protagonisme a Daniel, "un valencià a Alger". Fet i fet, en aquesta literaturització de la guerra d'Algèria, Daniel és el personatge més complex, qui millor mostra amb la seua biografia la difícil situació en què s'hi van trobar els descendents d'europeus (algerians ells mateixos) quan va esclatar el conflicte per la descolonització. Un personatge que connecta passat i present, i tan enigmàtic en especial per la manera com abandona Alger, que genera el thriller que es desenvolupa en la línia del present.  

Sens dubte una gran quantitat d'esdeveniments, un torrent narratiu, que calia organitzar; i Elvira Cambrils opta per fer-ho mitjançant una multiplicitat de veus. 

Fet i fet, en A la platja de Camus tots narren, tots conten. I amb la seua narració, a manera de collage, tot intercalant les diverses veus, es basteix la novel·la. Una novel·la ambiciosa per on circulen personatges de tres generacions i que demana una participació molt activa del lector.

Novel·la també per on, no cal dir, circula molta vida. Els personatges lluiten per superar les adversitats, siguen de caire social (guerres, conflictes, pèrdua d'ideals...) o de caire personal (les sempre difícils relacions sentimentals, l'encaix amor-passió amb convivència-rutina) o ambdues, i es busquen un lloc al món. Tret que comparteix la totalitat de l'obra d'Elvira. Cal recordar la joia de viure que traspuava Tot el que tinc per ballar amb tu. I, sens dubte, els contes de viatges, Mira'm, amor i Vestida de lluna

També a aquest optimisme vital es deu el títol de la novel·la A la platja de Camus. Així diu una de les citacions que encapçala la novel·la: "A la platja, caure damunt la sorra, abandonar el món, de retorn al meu pes de carn i ossos, estabornit de sol (...). Ací comprenc què és allò que hom anomena glòria: el dret d'estimar sense mesura." (De “Noces a Tipasa” d'Albert Camus).

Sens dubte, A la platja de Camus du el segell Elvira Cambrils: una història potent, vigorosament narrada, compromesa i vitalista alhora.  

(Pilar Garcia Aparicio, «Una història compromesa i vitalista alhora», Aiguadolç, núm. 48, 2019)


***
 

En l'Algèria del final de l'etapa colonial —últims anys de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta del segle passat— i la figura d'Albert Camus com a fons, la novel·la A la platja de Camus, d'Elvira Cambrils ens presenta una ficció que lliga aquest univers amb el nostre present valencià. L'obra la protagonitzen uns joves creadors lliurats a la música i a l'audiovisual que pateixen la inestabilitat emocional i laboral dels nostres dies. Es tracta d'una joventut marcada per l'hedonisme, però també per un compromís social que els empeny a la rebel·lió, expressada a través de la música. Una rebel·lió contra una societat que viu amb indiferència la corrupció sistemàtica dels polítics, la destrucció del territori i altres amenaces. 

L'Algèria que havia estat una mena de paradís, un país pròsper i modern, esdevingué un infern. La situació dramàtica es presta a escenificar episodis tant d'horror com d'heroïcitat. De tot n'hi ha en aquesta obra d'Elvira Cambrils. Una part del paradís algerià té a veure amb el Mediterrani càlid, benèvol i complaent de les terres que voregen el mar en aquestes latituds i que té la platja com a locus amoenus. De fet, l'obra comença amb una citació de Noces on Albert Camus escriu que és a la platja on hom percep  "la glòria" i que consisteix en "el dret d'estimar sense mesura". Aquest tast profund de mediterraneïtat ens convida a una vida autèntica. 

Certament, l'ombra de Camus —com una saba que nodreix la tija, les fulles i les flors— recorre la novel·la d'Elvira Cambrils. Hi ha la seua visió sobre el conflicte i la seua defensa dels algerians d'origen europeu; hi ha el pensador del sentit de la vida: la sensorialitat ens convida a viure i la ment busca (i no troba) raons existencials; l'home que viu el xoc entre allò pròxim i afectiu i les veritats abstractes, entre sa mare i la justícia, si ha de triar, es decanta per la primera opció. La darrera obra: El primer home —tot i el seu estat inconclús— plana sobre la novel·la de Cambrils potser amb més incidència que cap altra.

(Enric Balaguer, «Travessies», Información, 27 de desembre de 2018)