Aire és plena de bons personatges —ben dibuixats(des)—, de bones situacions i de bones anàlisis psicològiques. Però no té trama i ni final, com proclamava Anton Txékhov per als seus contes. Ací cada personatge aporta les seues històries, sobretot Felicitat, Eimi i Irene. Es tracta d'escoltar-les —és un goig!— i de reviure amb elles llurs experiències. L'autora té cura d'escombrar l'element carrincló, encara que és a una passa de sucumbir a l'envesc sentimental. Però no, no hi cau.

Caldria afegir-hi que l'escriptura de Cambrils aporta, a més a més, unes gotetes de filosofia: citacions i esments oportuns d'autors i d'idees robustes; també algunes digressions sobre feminisme. El resultat és una obra no sols solvent, sinó en molts moments incisiva i sempre amena. Llegir-la, s'ho val.

(Enric Balaguer, «Una 'novel·la de veus': Aire, d'Elvira Cambrils», A tall d'invocació, blog de Vilaweb, 7 de febrer de 2022)

***

Elvira Cambrils, d'una manera planera, senzilla, acara el lector amb gran subtilesa amb els temes que la neguitegen i que, per la seua transcendència i gravetat, haurien de neguitejar-nos individualment i social. És a través dels personatges d'Eimi, Felicitat, Irene —ama d'un café-pastisseria maltractada pel seu home, que la culpa de no haver estat capaç de donar-li fills—, Olena —jove ucraïnesa que fa les pràctiques d'esteticista a Reflexos de mar—, Tonica —amiga d'infantesa de Felicitat, dona sense estudis que fa una vida tan modesta com grisa—, Maria —una anciana de vuitanta anys que viu en l'univers particular que ofereix un alzheimer ben avançat i a qui Tonica porta a la perruqueria un dia a la setmana— i Àngela —fotògrafa artística a qui la mort de sa mare quan ella tenia divuit anys l'obligà a fer un tomb en la seua vida— com l'autora ens obliga a reflexionar sobre qüestions com ara la violència masclista, tant la física com la psicològica, capaç de devastar emocionalment la persona que la pateix; la immigració i l'explotació laboral dels immigrants; el classisme; les agressions sexuals contra les dones, cada vegada més freqüents; els efectes devastadors de les drogues i l'alcohol; l'ocultació i la renúncia a la pròpia sexualitat per imperatius socials; el racisme inconscient encara latent.

D'altra banda, Elvira Cambrils barreja amb mestria aquestes reflexions amb d'altres sobre la vida i el pas del temps, l'ensenyament, la filosofia i les dones filòsofes, o el fet literari  —àmbits, tots ells, que coneix de primera mà—. "El que importa d'una novel·la és la capacitat per a fer-nos gaudir d'una experiència estètica global", diu en un passatge de l'obra. Això mateix és Aire: un gaudi amable, pausat, sense estridències, però profund, global, tant en el fons com en la forma.

(Joan-Lluís Moreno Congost, «Aire, d'Elvira Cambrils», La Veu dels Llibres, 21 d'octubre de 2023)