–Jo confesso és l'última novetat d'un bon grapat de novel·les històriques: La Teranyina, Senyoria, Fra Junoy i lagonia dels sons i, és clar, Les veus del Pamano…
–Aquest és un gènere controvertit, més comercial que literari. De fet, mai no m'he plantejat escriure novel·la històrica. Sempre hi he arribat gairebé per casualitat, perquè primer escullo els personatges i són ells els qui em porten a la seva època i el seu context.

–I amb quines eines treballa per escriure relats ambientats en el passat?
–Com la major part d'escriptors parteixo de dues línies bàsiques: la documentació i, sobretot, el sentit de la versemblança. No m'obsessiono tant pels fets històricament comprovables com per aconseguir respirar l'ambient de l’època a través de detalls quotidians que per a molts historiadors passen inadvertits.

–I quin avantatge aporta aquesta aproximació literària a la història?
–Umberto Eco diu que amb la reflexió no n'hi ha prou per avançar. I arribat aquest moment, la ficció és una de les millors maneres d'abordar el passat. Hi estic d'acord. La història es pot viure més intensament llegint una bona novel·la sobre Egipte, per exemple, que estudiant un tractat acadèmic sobre les inundacions de la vall del Nil. Aquest és el poder de l'art.

–Jo confesso i Les veus del Pamano estan ambientades en la postguerra i el franquisme. Se sent partícip d'aquest corrent que promou la recuperació de la memòria històrica?
–Jo confesso ja en forma part de manera natural, però en el cas de la novel·la Les veus del Pamano no és tan evident, sobretot si tenim en compte que la vaig començar a escriure fa quinze anys.

–I en aquell moment el debat sobre la memòria històrica encara era incipient.
–Se'n començava a parlar, però no amb la força dels darrers set o vuit anys. El curiós del cas és que mentre jo escrivia Les veus del Pamano, Carme Riera treballava en el llibre La meitat de l'ànima, Emili Teixidor tot just havia començat Pa negre i Javier Cercas ja treballava en Soldados de Salamina. Sense saber-ho, tots ens havíem posat a escriure ficció sobre la guerra civil i el franquisme.

–Però hi ha un bon grapat d'escriptors catalans que abans ja havien publicat novel·les sobre aquests temes.
–Avel·lí Artís-Gener Tísner, Vicenç Riera Llorca, Pere Calders i Mercè Rodoreda són grans intel·lectuals que van viure la guerra, l'exili i el franquisme, i això, sens dubte, va nodrir la seva creació literària.

–I què ha aportat de nou, doncs, aquesta nova fornada d'escriptors de la qual vostè forma part?
–Una mirada sobre la Guerra Civil condicionada per la por que ens van transmetre els pares. Nosaltres ja no partim de l'experiència directa en el conflicte. Excepte Emili Teixidor, que és del 1933, la resta d'escriptors que he enumerat al principi hem nascut en el franquisme. Per tant, hem conegut la guerra a partir de les històries que ens van explicar a casa, uns relats molt grisos i plens de silencis.

–Els silencis i la por d’assumir el passat familiar, precisament, és un dels temes que articula Jo confesso.
–L'Adrià Ardèvol, un dels protagonistes d'aquesta novel·la, encarna aquesta idea. És un nen nascut als anys quaranta a l'Eixample barceloní en una família severa i amb un passat fosc que a poc a poc anirà desentrellant. La por de la descoberta del passat familiar és un dels temes del llibre, però no exclusivament. També parlo de les relacions d'amistat, de la traïció, del sentiment de culpa i del mal.

–Les seves novel·les han estat molt ben rebudes arreu d'Europa, especialment a Alemanya, on ja s'han venut mig milió d'exemplars de Les veus del Pamano. Aquest èxit és una constatació de la història comuna d'Europa?
–Aquesta és una novel·la ambientada en la immediata postguerra civil a la vall d'Àssua, al Pirineu pallarès. Hi apareixen alcaldes franquistes, professors republicans, guàrdies civils, maquis, passadors i jueus fugitius. És una novel·la local, però amb vocació universal. I és que la història d'Europa del segle XX és plena de violència, lluites religioses i polítiques per a la definició de fronteres. Per això Les veus del Pamano ha aconseguit emocionar lectors a Catalunya, a Alemanya, a Noruega i Holanda. El secret està en arribar al fons de l'ànima dels personatges; si ho aconsegueixes podràs empatizar amb els lectors d'on sigui.

–Jo confesso fa molts salts en el temps. Comença a la Barcelona franquista, però ens trasllada a l'Holanda medieval, al Congo belga o als camps d'extermini nazis. Els períodes convulsos posen al límit els personatges, això li serveix per donar força dramàtica al relat?
–És una manera de treballar molt dostoievskiana. És una tècnica que utilitzo sovint, però no sempre, perquè hi ha altres tècniques per aconseguir el mateix efecte.

–El seu darrer llibre tanca amb la nota següent: "Vaig donar per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener del 2011, dia de l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz". És una casualitat?
–Sí, absolutament. En vaig ser conscient en el mateix moment d'escriure la data, quan enviava la versió final del document a l'editor. Ho vaig trobar curiós i vaig voler deixar-ne constància.

(Oriol Gracià. "Jaume Cabré: Els escriptors de la meva generació vam heretar la por de la guerra dels pares", Sàpiens, núm. 109, setembre de 2011)