Durant la dècada dels 70 vam conèixer les primeres obres d'una colla d'autors catalans que ara, quan tenen al voltant dels 60 anys, haurien d'haver-se convertit en els referents de la nostra literatura. Al marge dels que han caigut pel camí, però, la majoria han renunciat a l’ambició novel·lística i s'han reorientat cap a la gestió, la política, el periodisme, els guions o la literatura de circumstàncies. De tots aquells joves prometedors, l'únic que ha continuat abocant enormes quantitats d'energia a la creació d'universos propis, i que avui dia és indiscutiblement valorat per la crítica i els lectors, és Jaume Cabré (Barcelona, 1947), que cada sis o set anys ens regala una novel·la que pot competir amb les millors que es publiquen a la resta d'Europa.

Les dades de Jo confesso són les següents: en mil pàgines, 200 personatges es mouen al llarg de set segles per uns quants països. Més enllà de la constància de l’autor, però, el que ens commou com a lectors és que els fets se succeeixin de manera fluïda, que els protagonistes estableixin una xarxa de relacions convincent, que les claus es desvelin amb un tempo inapel·lable, que el llenguatge sigui lliscant i genuí, que l’autor no recorri als trucs que garanteixin la fidelitat dels lectors mandrosos.

Violí del segle XVIII. Quan comencem a llegir, el protagonista és un nen i per tant la família té una certa rellevància: aviat, però, aquest tema és substituït pel de l’amistat, amb el qual s'encavalquen l'amor i l'art. El que dóna continuïtat al llibre és un violí del segle XVIII: coneixem qui va plantar l’arbre, qui el va tallar, qui va convertir la fusta en un instrument, i els personatges que n’han estat propietaris, sovint amb ardits o amb violència. Coneixem, així, la seva relació amb la Inquisició i amb Auschwitz, per citar només dues etapes negres de la humanitat. En cada moment, Jaume Cabré s’endinsa amb generositat en els personatges: no permet que se li escapi una sola peça de la novel·la, però alhora domina l’art de deixar-se perdre en una anècdota potser secundària però que ens acaba atrapant, com ara les vicissituds d’un tovalló que es converteix en drap i finalment en símbol.

Innovacions. Un dels tres distintius de Jo confesso és l'alternança, a vegades en el mateix paràgraf i fins i tot en la mateixa frase, de la primera i la tercera persona per referir-se al protagonista: com si el llibre estigués escrit alhora per ell i un altre, que és efectivament el que succeeix. El desordre meticulós, els salts sobtats en el temps, les repeticions aparents tenen també una justificació argumental. Les innovacions, doncs, se sotmeten als imperatius del guió: no hi ha experimentalisme vacu, ni tampoc previsibilitat comercial, sinó una barreja molt personal de tradició i d’innovació, de documentació i imaginació, de classicisme i de contemporaneïtat, de rigor argumental i de jocs lingüístics. Jaume Cabré ha aconseguit conciliar en un sol llibre les aventures internacionals de John Le Carré amb la seqüencialitat truncada de Robert Coover.

Jo confesso, com Les veus de Pamano, gira al voltant de la memòria i del perdó. Però si aquella novel·la donava per a una minisèrie domèstica, Jo confesso pot inspirar una superproducció de Hollywood, amb grans decorats, ambientacions d’època, exteriors als Alps i el Congo, i un èmfasi en les complicitats que «també a casa nostra» van suscitar els totalitarismes del segle XX.

(Vicenç Pagès Jordà. "El desordre meticulós", El Periódico de Catalunya, 2 de setembre de 2011)
 

* * *
 

Jaume Cabré és un autor que no té cap pressa a l'hora de col·locar obra nova en el mercat. Pot estar-se perfectament cinc o sis anys pensant, escrivint, fent, remenant, estripant i tornant a començar una història fins al moment que la considera apta per a ser lliurada a l'editor. En aquest aspecte són ben evidents els paral·lelismes amb Jesús Moncada, un altre crac de les nostres lletres que tampoc es caracteritza per la velocitat amb què prodiga les seves novetats. Curiosament tant un com altre autor són, fins ara, homes fidels a una sola editorial (Proa i La Magrana, respectivament). Potser perquè els respectius editors saben que els seus textos, lents de gestació però segurs, acaben esdevenint inversions rendibles...

Malgrat tot, i com a excepció que no fa més que confirmar la regla, podríem dir que Jaume Cabré acaba de passar per una fase de productivitat gairebé estajanovista, ja que entre març del 1999 i gener del 2001 han aparegut tres novetats seves a les llibreries: l'assaig El sentit de la ficció, el volum de relats Viatge d'hivern i Pluja seca, la seva primera incursió en el teatre. Sobre l'assaig diré únicament que aplega les reflexions pràctiques de l'autor sobre el procés de creació de les seves novel·les i guions per a televisió. Els secrets de la seva cuina, vaja. En conseqüència, només per això ja em sembla que val la pena de recomanar-lo a tothom que en algun moment s'hagi sentit captivat per la manera de narrar de Jaume Cabré.

Pel que fa a Pluja seca, no em pertoca a mi d'analitzar les seves gràcies teatrals, tot i que, com a simple espectador del muntage, puc dir que em va semblar una obra exageradament massacrada per la crítica. En tot cas crec que el text publicat conté totes les particularitats de l'estil Cabré (algunes potser, com ara els sucosos incisos i comentaris del mateix autor, impossibles de traslladar a l'escenari) i que en general funciona bé per la banda de les intencions i no tan bé per la dels resultats, sobretot en la part de l'acció que transcorre en època contemporània.

Viatge d'hivern, però, és tota una altra cosa. En primer lloc perquè significa el retrobament de Cabré amb el conte, un fet que no es produïa des del Llibre de preludis, datat el 1985. Però, sobretot, perquè, al meu parer, Viatge d'hivern és un dels llibres més profunds, complets i ambiciosos que ha escrit un autor de casa nostra en els darrers anys. En aquest sentit no puc menys que aplaudir la decisió del jurat del premi de la Crítica Serra d'Or d'enguany que va distingir el llibre amb el premi a la millor obra de narració.

Com no podia ser altrament en Cabré, la referència inequívocament musical del títol -que remet a Winterreise, el cicle pòstum de 24 lieder compostos per Franz Schubert (1797-1828) sobre poemes de Wilhelm Müller- s'expandeix al llarg i ample del text -format per 14 contes i un epíleg- tot conformant una obra unitària pel que fa a continguts i intencions. Una obra, a més a més, que no dubto a atorgar-li el qualificatiu de complexa, no pas en el sentit de text envitricollat o de difícil assimilació per al lector (que no ho és en absolut), sinó per la seva acuradíssima arquitectura interna. Una arquitectura calculada al mil·límetre que, quan provem de fer una lectura del llibre a la recerca de les seves claus tècniques, ens permet percebre la riquesa de recursos i la picardia de veterà que sap desplegar el mestre Jaume Cabré.

(Joan Josep Isern. "L'absolut inabastable", Avui. "Cultura", 6 de desembre de 2001)
 

* * *
 

Amb Pluja seca Jaume Cabré s'estrena com a dramaturg. És més: ara per ara en la narrativa de l'autor els referents teatrals han estat mínims, a diferència per exemple dels musicals, els quals s'han convertit en un motiu recurrent de notable importància en el gruix de la seva obra. És cert que un dels contes de Toquen a morts (1977) es titula "Funció única" i que podríem advertir-hi connexions amb el tema. Posats a fer, també observem ressons de reminiscència teatral en algunes de les col·laboracions de la sèrie de diàlegs que l'autor va publicar setmanalment a la secció "Enraonar" del diari Avui entre l'octubre de 1994 i l'abril de 1996. En realitat, però, no són més que simples referents aïllats. Això no obstant, Pluja seca posa en evidència que l'autor té un gran sentit de l'espectacle teatral. La peça se situa a Penyíscola, a cavall entre el segle XV i l'actualitat, i planteja des de diversos nivells temàtics i temporals l'esforç pel coneixement d'una hipotètica Veritat (amb majúscula), així com la lluita pel domini d'aquesta veritat i, en definitiva, pel control del poder. A la vista d'un tema com aquest, no és estrany que l'ambientació històrica remeti a la persecució dels jueus durant el segle XV o ens situï de ple en el tema del Cisma d'Occident i de la successió de Benet XIII, el famós papa Luna. Tampoc no és casual que, a l'hora dels paral·lelismes amb el temps present, l'acció se centri en les pugnes i maquinacions de la vida universitària. En aquest sentit Cabré juga amb el tòpic de la universitat com a temple del coneixement i, per tant, presumpte refugi de la veritat.

(Jaume Aulet. "Jaume Cabré i el sentit de la ficció teatral", "Pròleg" a Pluja seca. Barcelona: Proa i Teatre Nacional de Catalunya, 2001)
 

* * *
 

[...] Melòman reconegut, Jaume Cabré ha bastit L'ombra de l'eunuc damunt d'una estructura amb clares reminiscències musicals. Una estructura que, de vegades, remet als recursos operístics –grans amors i odis, personatges desmesurats, morts tràgiques, registres lingüístics forçats...– i, més sovint, remet al patetisme contingut del concert per a violí A la memòria d'un àngel d'Alban Berg, del qual hi ha nombroses referències al llarg del text. Entre la sublim plenitud de l’adagio, el delicat diàleg dels instruments a l'al·legro i la finíssima nota final la música de Berg recorre tots els matisos expressius del dolor davant la irrupció de la mort en el cos d'una persona jove. I ho fa a través de la veu esquinçada d'un violí de difícil oblit quan se l’ha escoltat amb detall. Si fa no fa, una gamma de sentiments molt similar a la que recorren els personatges del llibre.

Calia un pols narratiu molt afinat per fer avançar amb èxit una història com aquesta, estructurada bàsicament al voltant de dues converses [...] i amb tres punts de vista narratius en contínua alternança. L'ombra de l'eunuc no és, per tant, una novel·la senzilla –ni d'escriure ni de copsar en tota la seva riquesa en una primera lectura– però si algú podia aventurar-se a fer-la i a sortir-se'n amb encert aquest és, sens dubte, Jaume Cabré. I crec que ho ha aconseguit.

(Joan Josep Isern. "Concert per a fracàs i violí", Avui. "Cultura", 31 d'octubre de 1996)
 

* * *
 

Tota la novel·la [L'ombra de l'eunuc], dèiem, és una mirada al passat i, per tant, una mirada a la història. Perquè ?tornem-hi- des del moment que tot és passat, tot és història. Per això hi ha permanents referències al tema: els arbres genealògics, els estudis d'història de Miquel a la universitat, el paper de Maurici com a historiador familiar, el rerefons de la història recent del país, etc. Arriba un moment, però, que ens adonem que el relat de Maurici és fals. Perquè en realitat ell ?un home amb inquietuds musicals, recordem-ho no és un historiador ("no tenia cap obligació amb la Història", p. 326) sinó un creador de ficcions, un inventor d'històries i en el fons un artista. Per això també Miquel, un estudiant d'història frustrat, acaba obsessionat per Teresa i per la música. Així doncs, per al protagonista l'ideal veritable és la música, de la mateixa manera que per a Maurici l'autèntica història és la ficció. Només ens cal fer un pas més per adonar-nos que la veritat que interessa no és la històrica sinó la que genera el creador artístic. O sigui: la història és el tot perquè ella mateixa és la novel·la que tenim als dits, una creació de ficció (molt més, doncs, que un relat generacional o una crònica de la transició política). Tot és passat perquè tot és història, tot és novel·la. Recordem que el tractament del paper del narrador ja ens duia a aquesta mateixa conclusió. I la novel·la, certament, és creació artística i, per tant, queda propera a la música. No oblidem que, d'acord amb l'estructura, el que estem "llegint" és un concert per a violí i orquestra. I encara més: si tot és passat, no hi ha futur. No hi ha res més enllà de la novel·la, de la història. Per això en els personatges tot tendeix a la mort. Com en el concert de Berg, que pot ser perfectament entès com un rèquiem en el qual el compositor, poc abans de morir, també fa balanç del seu passat i apunta uns ideals de totalitat que, com en la frase inicial i final de la novel·la de Cabré, queden insinuats en els primers compassos i en els últims.

(Jaume Aulet. Pròleg a L'ombra de l'eunuc. Barcelona: Proa, "Biblioteca Jaume Cabré", 1998)