Al cap de molt de temps de tot, assegut davant els ulls negres i la pell perfecta de la Júlia, em vaig preguntar en quin moment exacte se m'havia començat a esquerdar la vida. La pregunta em va agafar desprevingut i de seguida se'm va acudir pensar què deu estar pensant ella. La vaig mirar dissimuladament: estava concentrada en la carta perquè encara vacil·lava que si filet que si entrecot. Amb un cop d'ull al meu voltant en vaig tenir prou per adonar-me que la decoració d'aquell restaurant era especialment abominable. En quin moment es van espatllar les coses? Potser tot va començar aquell divendres plujós de tardor de feia molts anys, quan superada ja la meva desorientació civil, després de dinar, algú va trucar a la porta i el pare, que mai no ho feia, va anar a obrir. Com si hagués estat esperant el truc. Després ho vam reconstruir entre tots: havia estat parlant amb no sabíem qui, a peu dret, a la graonada. Es veu que ens havia dit, o havia dit a les parets, que sortia un moment, i ja no el vam veure mai més. Plovia i havia sortit al carrer amb sabatilles i mànigues de camisa. Temps després vaig tenir ocasió de desesperar-me perquè no m'havia adonat que aquella trucada era important; perquè els pocs instants clau que tenim a la vida, ens passen inadvertits i després gastem la resta de la nostra desesperada existència en l'intent inútil de recuperar-los. Jo vivia a casa perquè feia molt poc que m'havia separat de la Gemma.

La meva vida és plena de moments clau que se m'esmunyen dels dits com un peix mentre estic badant davant del televisor o resolent un problema d’encreuats. Quantes vegades no m'he desesperat perquè no em puc treure del cap el somriure de la Teresa davant del Ritz. És un record que no sé arrencar del meu cap i que encara em fa plorar, com una febre. La Teresa m'havia somrigut davant la façana il·luminadíssima de l'hotel; i jo, unes passes enrere, a la foscor, aturat, respirant feixugament. I ella girant cua sense perdre el somriure, perquè jo estava callat com un ninot de fira. No; ara no hi volia pensar. M'havia de concentrar en la carta i en la decisió taxativa de la Júlia: carn, però quina, i decideix-te d'un cop, que tinc gana. Però és que no havia perdut el somriure, la Teresa, davant del Ritz, a Piccadilly. En fi, que vaig mirar la carta: era d’aquelles d’estil ensucrat, amb pretensions literàries, que més que designar els plats, els canonitzava. I la Júlia i els seus ulls negres i la seva veu de vellut, que m'atreu com un pou sense fons però a qui no em veig capaç d'estimar perquè em sento molt cansat.

(Fragment de L'ombra de l'eunuc, 1996)

* * *

La Zorka va deixar de somriure quan se li van endur l'única cosa que estimava, el seu fill, un ganàpia de vint-i-tants anys que encara es deixava relliscar la bava de la boca i no havia pogut aprendre a llegir perquè tenia els ulls i el cap massa recargolats. Però servia per a la guerra i se'l van endur.

La Zorka pensava sovint en el seu Vlada i solia plorar amb amargor quan imaginava que mil bales li podien foradar el cap buit o que els soldats sense ànima ni religió en podien fer befa perquè mai no deixava de somriure ensenyant un forat desagradable a la boca. La Zorka va adquirir el costum de seure al menjador, l'hule de flors atapeïdes estès a taula, les mans al damunt, l'esguard fix en alguna taca de llum, a deixar passar les hores recordant la rialleta imbecil del seu fill. Alguna tarda el record li cavalcava més de pressa i rememorava la infantesa d'en Vlada quan encara ningú no podia dir que el nen anava just de paraula i d'idees i ella vivia amb la il·lusió de fer créixer un fill dret. I el pensament li anava més enrere encara, als primers dies de viure sola perquè un cavall desbocat li havia matat en Petar, el seu admirat Petar Stikovic, l'home més fort del poble i ella, prenyada del Vlada, es va quedar amb la boca oberta davant de la vida. I recordava el temps que, fadrina encara, era la noia bonica de la Casa Negra i els seus germans sorruts portaven com podien el patrimoni comú i ella no demanava res més a la vida. La Zorka de la Casa Negra recordava aquestes alegries per llevar-se del cap, ni que fos per uns instants, la pena de la mitja rialla d'en Vlada que, com més temps passava, més feixuga se li tornava. I d'aquesta manera els dies de la Zorka semblaven més curts.

Amb el temps i tant de fer anar enrere el pensament, s'oblidà de parlar amb la gent i va començar a mantenir-se a cops de bóta i bacallà ressec per no haver de cuinar, per no haver de fer res, per tenir més estona per rumiar sobre el fill que li havien pres els soldats sense religió i sense família. Sortia de casa, cada dia, a mitja tarda, però sempre era per arrossegar els peus alçant polseguera, cansadament, fins més enllà de les últimes cases per contemplar el camí per on se l'havien endut; i s'hi estava fins a boqueta nit, quan les ombres s'allargassaven i empal·lidien i la gent començava a comentar que passa la Zorka, és l'hora de començar a pensar en el sopar, i ni les veïnes no gosaven comentar-li res perquè el seu esguard s'havia tornat de vinagre.

La Casa Negra sempre havia estat un casal silenciós, com si les parets pressentissin i recordessin la mort que els havia caigut al damunt en pocs anys. Per això les veïnes no percebien els somics de la Zorka ran de taula i més d’una es preguntava què devia estar fent aquella pobra dona tant de temps tancada i es feien creus de com podia resistir el sotrac de la vida vivint com una pedra, alimentant diàriament l’amargor del seu plor. I la Zorka s'empassava les hores immòbil a taula fins que el dia que feia tres mesos justos que se li havien endut el fill, va voler plorar fort, molt fort, per rebentar la mala sang embotida durant noranta dies de ràbia. I per no ser sentida per cap veïna ficà el cap dins la fornal i bramà durant mitja nit fins a quedar defallida.

Quan va córrer la veu que els espetecs s'acostaven i que començaven a veure's cossos nafrats navegant Rzav avall, la Zorka provà de donar forces a la seva desolació i a hora fixa de migdia marxava cap al pont del Gel i s’asseia en una pedra cantelluda a veure passar les hores i els morts pel riu que, quan ella era petita, els donava carpes i alegries. I de primer els contemplava amb ànsia, per si hi reconeixia el fill; però el que feia era endevinar les morts fosques als ulls dels ofegats i els feia adéu amb la mà i els deia adéu, fills meus, per què us heu mort si fa molt poc encara jugàveu a fet i amagar, i ells no li contestaven, tot i que molts la miraven encara amb la ganyota de la por al damunt. I ara la gent, a la porta de casa, ja deia guaita la Zorka, que se'n va cap al riu, pobra dona, ja és l’hora de dinar. I deien que el Totpoderós l'empari i es ficaven dins de casa perquè des que el Rzav portava morts hi havia toc de queda al poble a partir del migdia.

Un dia, la Zorka topà amb un escamot de soldats ben armats però espellifats i bruts, malafaitats de dies de bosc i amb ganes de gresca. Li van fer saber de mala manera que no podia circular en aquella hora ni mai, que manaven ells i com que ella els mirava sense veure'ls i no badava boca, el caporal li va advertir que d'ell no se'n reien ni Déu ni Alà i que tenia ordres de disparar contra tot allò que es bellugués, fos gat o gos. Els va deixar amb les amenaces a la boca i va fer cap al riu perquè era migdia i havia d'anar a veure passar els seus morts. El caporal la cridà encara un cop i els seus brams rebotaven contra les parets de les cases i entraven afuats a l’oïda dels veïns aterrits. La Zorka, com qui sent ploure, feia camí, arrossegant els peus i alçant polseguera. El caporal va maleir el cel i vomità l'ordre de foc; els soldats sense ànima i sense religió vacil·laven mentre la veien allunyar-se i algun d’ells pensava això no pot ser, no pot ser, que és una vella mig tocada. El caporal repetí l’ordre enronquint la veu de fúria. Aleshores, un dels soldats engaltà el fusell, un magnífic FR50 que abans de la guerra algun afortunat feia servir per caçar senglars, col·locà l’esquena de la dona a la creueta del visor telescòpic i disparà. La Zorka de la Casa Negra caigué com un farcell de roba deixat anar. El soldat s'hi atansà, satisfet de la seva punteria, la va observar meravellat, aixecà el cap i es posà a cridar:

—Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga!

La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir. I va pensar pobra criatura, li ha caigut una altra dent, no el cuiden bé. Al soldat li va fer gràcia això del glop fosc i, sense deixar de riure, col·locà el canó del fusell a frec del front de la Zorka, que es convulsionava, desesperada, no per la por sinó per les ganes de fer-se entendre a despit del glop de sang. El tret li rebentà el crani i el soldat bramà, triomfal, feliç:

—Ara sí que ja no es mou! Ara sí!

I amb la màniga de la camisa s'eixugà la bava que li regalimava de la boca i es dirigí, sense família, sense ànima, cap on era l’escamot mentre somreia estúpidament.

(Fragment de Viatge d'hivern, 2000)

* * *

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d'en Dalmau, mentre entomava el ruixat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho. Espero que m'entenguis i que comprenguis que em sento desemparat, sol i absolutament enyorat de tu. Malgrat la distància que ens separa, tu em serveixes d'exemple. Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. Malgrat algunes insinuacions, em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'allisin el camí cap a no sé on. Em sento vell, i la dama de la dalla m'invita a seguir-la. Veig que ha mogut l'alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons. Tot i això, encara no és l’endemà i miro quina peça puc moure. Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.

No et fiïs gaire de mi. En aquest gènere tan procliu a la mentida com és el record escrit per a un sol lector, sé que tendiré a caure sempre amb les quatre potes a terra, com els gats; però faré un esforç per no inventar gaire. Tot va ser així i pitjor. Ja sé que te n’havia d’haver parlat fa temps; però és difícil i ara mateix no sé com posar-m'hi.

Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal. Si no ho hagués fet, o si el pare prior dom Josep de Sant Bartomeu s'hagués mantingut en la negativa, ara no t'estaria explicant tot això que et vull contar. Però no sóc capaç de remuntar-me tan enllà. Començaré més ençà. Molt més ençà.

–El pare... A veure, fill meu.. Al pare...

No, no; tampoc no vull començar per aquí, no. És millor començar pel despatx des d'on estic escrivint,
davant del teu impressionant autoretrat. El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor. Quan jo corria pel pis amb pantalons curts i les mans plenes de penellons pel fred de les tardors i els hiverns, hi tenia vedada l'entrada si no era en moments puntuals. Si no, ho havia de fer de manera clandestina. Me’n coneixia tots els racons, i durant uns anys hi vaig tenir una plaça fortificada i secreta rere el sofà, que havia de desmantellar després de cada incursió perquè la Lola Xica no me la descobrís quan hi passés la baieta. Però sempre que hi entrava legalment m’havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m’ensenyava l’últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa’t, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar. L’Adrià es va inclinar sobre el manuscrit, molt encuriosit.

–És en alemany, oi? –avançant la mà, com qui no vol.
–Pst! La vista als dits! –Li va picar la mà–: Què deies?
–Que és en alemany, oi? –fregant-se la mà adolorida.
–Sí.
–Jo vull aprendre alemany.

Fèlix Ardèvol es va mirar amb orgull el seu fill i li va dir ben aviat podràs començar a aprendre’n, fill meu. De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der bregabene Leuchter. Eine Legende.

–Qui és, Stefan Zweig?

El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vaig saber una mica qui era.

I llavors es va acabar la visita i l'Adrià va sortir del despatx amb la recomanació de no fer gens de soroll: a casa mai no es podia ni córrer ni cridar ni fer petar la llengua perquè si el pare no estava estudiant un manuscrit amb la lupa, estava repassant l'inventari de mapes medievals o pensant on mirar de trobar noves adquisicions de qualsevol objecte que li fes tremolar els dits. L'únic que podia fer que produís soroll, a la meva cambra, era estudiar el violí. Però tampoc no podia perdre tot el dia repassant el XXIII d'arpegis d'O livro dos exercícios da velocidade que em feien odiar tant la Trullols, però que no em feien avorrir el violí. No, la Trullols no l’odiava. Però era molt pesada, sobretot amb la insistència en l'exercici XXIII.

–Només ho dic per variar una mica.
–Aquí –i picava la partitura amb el taló de l’arquet– trobaràs totes les dificultats resumides en una plana. És un exercici simplement genial.
–Però jo...
–Per divendres vull el XXIII perfecte. Fins i tot el compàs 27.

De vegades la Trullols era així de burra. Però en general era una dona passable. I de vegades, més que passable.

(Fragment inicial de Jo confesso, 2011)