Per als que ens vam acostumar a seguir les versions de mites com Leonard Cohen o Bob Dylan pels cançoners de l'època, les noves traduccions de les subtitulacions de TV3 ens els van treure dels territoris del surrealisme. És molt difícil traduir perquè has d'interpretar i després redactar amb un domini de la llengua notori. La versatilitat entre tots dos coneixements –afegint-hi el bon gust i el sentit comú– fa que sigui una equació impossible. No diré noms de soferts traductors catalans que estan oferint unes versions impecables, però sí que em centraré en el treball de Miquel Cabal, introductor d'escriptors russos i també recuperador de clàssics. Entre la tasca ingent, voldria destacar Un mes al camp, d'Ivan Turguénev, que s'ha estrenat al TNC, amb memorable direcció de Josep Maria Mestres i unes interpretacions colossals de Sílvia Bel, Xavier Boada, Oriol Agell i companyia. Independent del treball dels actors, del director i de l'adaptador, el fet que el català llisqui és cosa d'un traductor, que ens ha ofert obres de Serguei Dovlàtov, Vladímir Arséniev, Iàkov Braun i d'un grapat de clàssics com Dostoievski, Txèkhov i fins i tot la bogeria d'adaptar en una altra llengua Txevengur, d'Andrei Platónov. Agafar una traducció de Cabal és una garantia de no haver de patir, de no adonar-se que el text original procedeix d'una altra llengua i d'una altra època. Un mes al camp ha estat publicat en la col·lecció de teatre de Proa. És una bona notícia perquè, quan tothom hagi oblidat la funció, sempre hi haurà algun jove lector que comprovarà que en el nostre temps es feien versions de primera qualitat. Cal destacar-ho perquè ja forma part del nostre patrimoni.

(David Castillo. "Cabal, un dels grans traductors actuals", El Punt Avui [Barcelona], 2 de març de 2011)

* * *

Confessió, de Lev Tolstoi, que ara podem llegir en català gràcies a la bona feina de Miquel Cabal i Angle Editorial, és un text de ruptura, de ruptura violenta amb ell mateix que desencadenaria una sèrie de ruptures cada cop més doloroses: amb el benestar familiar, amb una reputació irreprotxable i, sobretot, amb l'Església. Una crònica despietada de la pròpia vida espiritual i una radiografia completa d'aquella crisi que va trasbalsar Tolstoi en arribar als 50 anys, quan l'autor de Guerra i pau va decidir que no valia la pena continuar fent literatura: l'única activitat digna de dedicació, l'única sortida del cul-de-sac on l'havia conduït la recerca del sentit de la vida era la religió, entesa, però, d'una manera totalment heterodoxa, allunyada dels dogmes oficials.

(Xènia Dyakonova. "La mida d'una creu", Ara [Barcelona], 19 d'octubre de 2013, p. 46)

* * *

En les primeres línies del pròleg de La maleta, Sergei Dovlàtov explica una de les seves últimes experiències a Rússia. En el moment d'abandonar la Unió Soviètica, els funcionaris del departament de visats explicaven als que volien marxar que només podien emigrar amb tres maletes. Després de rumiar-ho molt, Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una de sola: "Em va faltar poc per sanglotar de la llàstima que em vaig fer. Perquè tenia trenta-sis anys. N'havia treballat divuit. Quan cobrava, comprava. Em semblava que havia de tenir alguna propietat. Doncs en total, una maleta. I, a més a més, d'una mida prou modesta." El que l'escriptor descobriria anys després és que els objectes que contenia aquella maleta esdevindrien els capítols d'una de les novel·les més importants i entranyables del final del segle XX. Amb la política de publicar l'obra completa del narrador, Labreu Edicions ens ofereix una magnífica traducció de Miquel Cabal, que ja havia estat el responsable fa gairebé dos anys de La zona. Apunts d'un vigilant de camp. Com saben els aficionats de la bona literatura, Dovlatov havia arribat al nostre país amb comptagotes a través de petites editorials independents. Per exemple, La maleta tenia una versió a Metáfora; Los nuestros, a Áltera i El compromiso, a Ikusager.

(David Castillo. "Records de la maleta", Avui Cultura [Barcelona], 30 de desembre de 2010, p. 15)

* * *

Seria per convenció o per pura excusa profilàctica que Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) va començar la seva conferència advertint que malgrat l'ordre que impera en el resultat del seu treball –la traducció– el desordre és habitual en ell. Ho deia a propòsit de la seva intervenció, la que va obrir dimarts passat el cicle Empremtes: traductors: els camaleons de la llengua, programat pel centre cultural La Mercè de Girona per donar veu als creadors, que revisen en veu alta les seves influències. Perquè la veritat és que, al llarg de l'hora justa que va estar parlant aquest traductor del rus, el seu discurs ens va semblar als assistents d'allò més estructurat i ordenat. Resultat, segurament, de la confiança guanyada de fer classes a la universitat i de la indubtable metodologia (aplicar ordre dins del desordre) intrínseca del seu treball.

Només començar, Cabal va reajustar el títol de la conferència –De Dostoievski a Platónov– per canviar el discurs a un ordre cronològic i correlatiu. A continuació, els oients vam descobrir alguns elements reveladors que s'amaguen en la magna i invisible tasca amb què s'enfronta el traductor literari. Cabal, que tot i la seva joventut disposa d'una àmplia experiència professional (va començar amb 22 anys traduint el seu autor preferit, Dostoievski: «Una sotragada de l'atzar»), es va declarar partidari de traduir cada llibre pas a pas, amb desconeixement absolut de l'obra. És a dir, tal com si l'escrivís ell mateix. També, entre altres particularitats, va reconèixer que llegeix en veu alta per apreciar «com sona» el text. I que li costa més traduir al castellà. Finalment, va tenir el temps just per confessar la seva passió per Platónov, l'autor que el repta constantment a trobar les paraules adequades que s'ajustin a la seva voluntat de forjar un nou llenguatge literari. Tot un «alquimista de la paraula» que tindrà la sort de continuar traduint gràcies als encàrrecs que té.

(Jordi Camps i Linell. "Els camaleons de la llengua", El Punt [Girona], 11 de febrer de 2010, p. 33)