"[...] La diversitat de referents, impressions i escenaris han servit al llarg dels anys a l'August Bover per acostar-se a la literatura i, en definitiva, a la terra, que és la seva i que és la nostra. Però quan en fa poesia, aquesta no és una terra ideal sinó una terra concreta i quotidiana. La multiplicitat de punts d'interès és el que multiplica també la gràcia amb què es mou per aquest horitzó de creuaments de cultures i llenguatges. I alhora reforcen l'art, el geni de baixar fins al detall mínim, la pinzellada essencial del gest humà o del paisatge que reconeixem, la proximitat de saber que estem parlant d'aquí i de nosaltres.

Però, grandeses i atzars de l'art, que també se'ns mostra d'una manera transparent en aquest llibre: com més descendim a la imatge concreta d'un món real, casolà, íntim perquè el sentim nostre, més universal el reconeixem, perquè és autèntic. I si no, fixem-nos en aquests petits poemes japonesos... qui no diria que també parlen de nosaltres i de les nostres emocions?

[...] En aquest cas, el joc, la interrelació de llenguatges, la regularitat de la mètrica en cadascun dels sis poemes de cadascuna de les quatre estacions (vint-i-quatre tannkas i un poema final), amb la gradació pròpia de l'evolució estacional, el contrast amb la mètrica de l'haikú que serveix d'epígraf (de cita) i de referència, són una invitació al receptor perquè s'adoni de com a través de diversos llenguatges, com a través de cultures diferents, de visions fins i tot allunyades, es pot suggerir amb tanta profunditat, perquè tots els diversos ingredients que formen el llibre són cridats a col·laborar els uns amb els altres perquè se'ls trobi el lector i en pugui extreure el seu propi gaudi dels sentits: la seva pròpia mirada."

(Margarida Aritzeta: "August Bover, Terres de llicorella", La maleta sarda, 28 de juny de 2008)
 

* * *
 

"Els delicats versos d'August Bover, en una elegant Caslon que enamora els ulls sobre la plana impol·luta, i les instantànies de Toni Vidal, en un blanc i negre que fa de la mirada sobre el paisatge tot un exercici introspectiu, s'alternen en un himne, sentit però discret, a major glòria de les dures terres de la comarca del Priorat.

[...] Bover ha tornat a deixar-se seduir per les breus formes orientals, i és la tanka el model que uniforma les composicions del llibre. Posat a escollir algun dels profits diversos que un motlle tan singular li oferia –la suggestió de l'estil el·líptic, el minimalisme descriptiu, el besllum del pas del temps en la fugacitat de l’espectacle natural–, el poeta es decanta clarament per aquest últim, que aplica imaginativament, al llarg de les quatre estacions de l'any, a un sensible retrat d'aquest país antiquíssim de vinya i roca [...].

Amb el contrapunt, bell i sever alhora, del treball del fotògraf –erms, cellers, ceps que la tardor "ha carregat i beneït", que deia Keats– els poemes conviden a somiejar, com la millor tradició japonesa en què Bover s'emmiralla, sobre la permanència i el canvi, sobre els pòsits del temps. Que sigui benvinguda, si és amb aquesta elegància, una poesia que no solament mirarem buscant la reflexió, l'enigma i la cabòria, sinó també el serè plaer immediat de la contemplació."

(Pere Ballart: "Un priorat en gots de sake", Avui. Cultura, 15 de maig de 2008, p. 14)
 

* * *
 

"La lectura dels poemes i de les fotografies, perquè les fotografies en aquesta obra també es llegeixen, m'ha produït unes sensacions profundes i diverses; m’ha generat una imatge del Priorat excel·lent. L'obra n'ha construït una descripció externa i interna insòlita, inèdita. Des de la realitat concreta fa un salt a l'abstracció essencial; i, de l'encaix de la immediatesa amb l'empremta alhora emocional i intel·lectual, en resulta una definició impecable, feta d'emocions que no idealitzen, sinó que responen a la duresa i a la tendresa; a la grisor i a la claror punyent; a la planura envoltada de muntanyes ingents; en suma, a la contraposició antitètica d'elements geogràfics i humans en una complementarietat que en fa complexa i fascinant l'exposició.

[...] El rebuig de la retòrica poètica inflada i relativament buida; del mot pel mot mateix; del vers, pel vers; del poema, pel poema, l'aprèn August Bover, entre d'altres fonts, d'un gran mestre: Carles Riba i de la tradició japonesa. Les tankes i els haikú exigeixen una habilitat del pensament i un maneig dels conceptes lingüístics excepcional; no hi té lloc la dispersió, la paràfrasi, la reiteració. Reclamen una exactitud matemàtica. I una tècnica igualment precisa [...]. I en aquestes estructures, hi ha de caber tot. El poeta, doncs, no es pot permetre gaires concessions; ha d'ésser extremament rigorós; ha d'acceptar el repte de moure's en una disposició, que és tan precisa com breu. Per la qual cosa els sentiments apareixen amb una força directa i intensa molt difícil d'encertar. August Bover se'n surt magistralment."

(Joan Martí i Castell: "Terres de llicorella. Imatges del Priorat, Llengua & Literatura, núm. 20, 2009, p. 388-389)
 

* * *
 

"Poesia àuria, prenyada de sol com un gra de raïm. Quatre estacions al Priorat [...].

T'esmunys pels versos i toques la llicorella que recull la llum i el temps per madurar-los. Poesia de paisatge on viuen quiets els pensaments com en un estany, fins que hi cau la pedra. Poesia que és color, que és traç, que és textura [...].

Les coses es contenen en l'espera. Mentrestant, el petit fremiment de la vida. Les coses són un puny tancat i es badaran com un crit [...].

Fins que ressegueixes amb les mans els murs de pedra seca. A poc a poc, sota el sol sentint el cruixit de la pell que ens madura [...].

Bover diu l'instant, perquè el sap. Sap el moment de l'ombra i del record. I sap el silenci. Per això aquesta poesia que respira i és les línies del cos de la terra. I és la vida."

(Laia Noguera: "Dins la copa. A propòsit de «Terres de llicorella. Imatges del Priorat»", Barcelona Review, núm. 67, setembre-octubre 2008)