Quan coneixeu En Bonet de Ses Pipes us fa l'efecte d'haver conegut un àngel aperduat en terra de diables. Un àngel humà. No ferament humà com aquell que dictava versos al poeta, sinó més aviat mansament humà, tendrament humà.

En els ulls blaus d'En Bonet de Ses Pipes hi ha un esguard d'aquells que només s'usen al paradís. Quan us sentiu mirats per la seva mirada us envaeix una plàcida beatitud, una tranquil·litat matinera i alegre. Sense saber per què, us posau a somriure, a pensar que el món és bo i que els diables d'aquest món són al capdavall diables suportables, anostrables, fins i tot amables. Us reconciliau amb la humanitat.

En Bonet de Ses Pipes, hereu d'una reposada tradició d'artesania, és —òbviament— pipaire. Un pipaire la fama del qual ha travessat el mar i s'ha estès arreu de pobles i fronteres. En un talleret, mig d'artesà mig d'artista, en Bonet treballa l'arrel del bruc. La talla amb cura, l'afaiçona amb amor, la poleix amb minuciositat de diamant. Les pipes que fabrica En Bonet són lleugeres, sòlides i aromàtiques. Delicadament suaus al tacte, us plau d'acaronar-les com si sentíssiu la música perfecta d'una sonata mozartiana o el ritme rodó d'un decasíl·lab. Diuen els entesos —jo no ho som— que les pipes d'En Bonet poden competir amb aquelles altres que Mr. Dunhill fabricava per als paladars selectíssims. Les pipes d'En Bonet porten a la canya com a distintiu un diminut perfil de Mallorca.

Perquè En Bonet estima amb amor la seva illa, el seu país, la llengua del seu país. Home de rudimentària cultura, però intel·ligent i viu com una centella, us confessarà d'entrada que, llevat de la subtil ciència de la pipologia, ho ignora quasi tot. No us refieu gaire d'aquest no saber res de res. Perquè allò que no sap ho intueix, ho caça al vol, ho assimila, ho encerta. Ironia i bonhomia li flanquegen una vivacitat rotunda, un sentit comú ple d'humanitat, gairebé d'humanisme. De tot plegat resulta un sentiment civil conscient, serè i abrandat alhora, una sensibilitat molt fina cap a les arts plàstiques, patent a la seva producció d'artesà, i un gust, no menys artesà, per l'art de treballar les paraules.

En Bonet comparteix la vocació de pipaire amb la vocació d'escriptor. Una vocació, aquesta darrera, que s'ha descobert a ell mateix tardanament, tímidament. En Bonet és un home massa viu per a no conèixer les pròpies limitacions, massa prudent per a acceptar, sense més ni més, la rauxa d'aventures impossibles. Per això no s'ha resolt a donar res a les premses fins que no ha tingut les seguretats escaients; la seguretat, en suma, d'esser un escriptor. Gran o petit, ambiciós o modest, limitat o il·limitat, però, fet i fet, un escriptor.

(Josep Maria Llompart. "En Bonet de Ses Pipes", pròleg a l'obra Les rondalles de la pipa. Palma de Mallorca: Moll, 1978, p. 7-9)
 

* * *
 

Pipas curvadas o rectas, con filtro o sin filtro, de barro, madera, marfil, tabacos ingleses, americanos o mezclas diversísimas y exóticas... Temas todos ellos que discutirán los "piperos" reunidos en Palma, esos que abordan, pipa en ristre, la mayoría de las cuestiones de la vida... o se conforman con sólo dos o tres pipadas al día aunque, eso sí, en los mejores momentos. Una afición que, ¿marca carácter o se escoge por, precisamente, un carácter determinado? Discusiones, es de suponer, se darán al respecto. En todo caso, una simbiosis ciertamente ritual se da entre el fumador y su pipa, en algo calificado com delicioso y que sirve para citar de herejes a quienes —pobres de ellos— se conforman en fumar su cigarrillo rápido, ejecutivo y estereotipado en tanto que nada les dice "esto de las pipas". No hay nada en el fumar en pipa —Joaquim Verdaguer— que no sea maravilloso, incluso el humo que se va. Está todo dicho.

(C.F. "Hoy empieza en Palma el campeonato mundial de fumada lenta de pipa", El Día de Baleares, 16 d'octubre de 1982, p. 25)