Amic lector: vet ací un nou llibret de contes pipers, barreja de seriositat i d'humor, alternats, aquest pic, amb vivències on es mesclen realitats i fantasies. No, emperò, per augmentar el to dramàtic d'algun succeït o el sarcasme de qualque sortida, puix que ja fa estona que el filtrament de la pipa ha eliminat el verí de la rancúnia que les malifetes de les quals parlaré podia haver-me deixat.

[...]

Tenint en compte que la nostra llengua no té cap paraula més catalana que una altra, però sí que en té de més mallorquines, més eivissenques, més barcelonines, etc., el llenguatge emprat manté la tònica d'anteriors narracions, o sia la d'usar preferentment el lèxic més corrent a les Illes, però sense renunciar a cap mot dels utilitzats a les altres contrades dels Països Catalans. L'idioma és patrimoni de tots i ningú no pot minvar, ni poc ni gens, aquest dot inestimable que tenim el deure de conservar i de transmetre.

Serà una mesura prudent compaginar la lectura amb unes bones pipades, perquè així, si aquella fluixeja, podràs fer com Madò Coloma, però a la inversa.

(Del llibre Pipades i vivències. Palma: Moll, 1983, p. 7-8)

* * *

L'HERBA DE LA FERTILITAT

Els dies que el pare Rupert acudia a la fumada, la tertúlia s'animava ferm. Havia estat molts anys a l'Índia i contava curiositats d'aquell país llunyà, moltes d'elles relacionades amb la pipa.

Una vetlada, un dels fumadors li va demanar:

—¿Com és que no ens ha parlat més de l'herba de la concepció, si en el poble on estava abans, segons diuen, va resultar esser tan efectiva en molts de casos?

—Perquè jo mateix no hi acab de creure, i la cosa va arribar a prendre tanta força que vaig trobar convenient tallar de rel.

Bona cosa va haver dit aquell pipador! L'interès va fer-se general i la insistència de tothom va fer inevitable l'explicació.

—Lo primer de tot vos vull repetir que jo no hi acab de creure; pens que per ventura la suggestió degué fer de les seves. I vull, també, que quedi ben clar que no vull fer pus proves. Partint d'aquí, vos contaré que el darrer any que vaig esser a l'Índia vaig conèixer un personatge estrany, mescla de monjo i de bruixot, a qui atribuïen el descobriment d'una herba que, emprada degudament, obrava el prodigi de vèncer les esterilitats més encarnades. I com que era fumador de pipa —un mestre, diria jo—, ens férem molt amics i intercanviàrem desproporcionadament petits coneixements meus amb grans descobriments seus. El dia que ens acomiadàrem es va presentar amb una capseta que contenia una pipa estranya, una bosseta plena d'una herba de pergamí enrodillat, tot demanant-me que, en esser a Europa, fes la prova seguint les instruccions del pergamí i li escrigués després informant-lo del resultat. Jo vos ben assegur que, després de llegir aquella vitel·la, fou tan poca la fe que em va inspirar, que la capseta hauria romàs deixada per qualsevol racó de ca meva, si no fos hagués estat per l'interès que mostrava en totes les seves cartes l'amic indi. Així que un dia vaig parlar-ne amb un cosí meu que feia molts anys que sospirava per tenir al·lots i no n'havien pogut tenir cap, i, com que no podien perdre res, férem la prova, i, bon refotre!, per una cosa o per l'altra els dugueren una nineta. Debades li vaig dir que no digués res a ningú! Sabeu que en sortiren, de xorcs! Al cap de poc temps, abans que el senyor bisbe intervengués, vaig demanar el trasllat. Per això vos prec, com a bons amics, que la cosa quedi entre nosaltres. No vaig de berbes! A més, insistesc en què no hi crec.

(Fragment del conte "L'herba de la fertilitat", dins del llibre Pipades i vivències. Palma: Moll, 1983, p. 14-15)