Autors i Autores

Iolanda Bonet

Coberta de l'antologia poètica Poetes de les Pitiüses.

Poesia

                                 El metall
                                 de la meva finestra no és fred,
                                 sinó ardent.
                                 Bullen les mans
                                 quan el toquen al sol enfeblits
                                 tots els dits
                                 Des d'avall,
                                 tots nosaltres l'hem observat
                                 dia i nit
                                 pel delit
                                 que comet. Ens separa de l'amor
                                 més pur,
                                 castra el sexe,
                                 dolgut i volgut, i als meus fills
                                 omple els ossos
                                 de negre lluent,
                                 fluid mortal que reclama ma mort
                                 mentre bull
                                 sota el sol
                                 de la meva finestra el metall.

("Ardent metall - La finestra de la cel·la", de Dance the guns to silence, 100 poems for Ken Saro Wiwa, 2005)

* * *

                K-E-N

                      JO

                 SÉ KE LA FI
                   DE
                     NIGÈRIA

                    ÉS
                    LA MEVA FI,
        EL MEU PROPI REPTE,
      SÓC UN DOGON MORTAL.

                         QWAN
                    JO DEIXI AQUEST MÓN,
EL NÍGER DELS WIWA
             MORIRÀ.



* * *

                                        M'agrada sortir a la nit,
                                        quan tothom dorm,
                                        i deixar-me caure nua
                                        damunt la terra seca
                                        de la vorera del riu.
                                        L'aigua no em veu.
                                        Sap que hi sóc
                                        i em deixa la sorra
                                        més delicada.
                                        Ni un pam del cos
                                        queda fora d'aquest bany
                                        que em perfuma els sentits
                                        i em regala
                                        una fulla seca d'un salze
                                        que l'ha perdut
                                        perquè és vell.

                                        Passejo la terra
                                        damunt la pell
                                        al llit del riu.
                                        Ni un engruna de pols
                                        no vull perdre,
                                        doncs demà no hi seran:
                                        Ve la tardor.
                                        L'aigua s'engreixa,
                                        el riu s'envelleix.
                                        Arrossega la terra
                                        que ara em banya a mi
                                        i no tornarà.
                                        Noves terres, pedres,
                                        sorres i aigües la duen al mar.
                                        I a mi em deixen sense.
                                        Les que ara em banyen
                                        no podran tornar.

                                        Sola, la lluna, la sorra, el riu,
                                        l'eternitat fugissera del moment d'encís.
                                        Sola i nua al llit del riu
                                        esperant l'arribada de l'aigua de la tardor

* * *

Còdols, pedres i camins,
arenes, flors, llum i dia.

Tot això he de col·locar
dins aquesta poesia
o la mestra em suspendrà
i perdré l'autonomia.
          Ja no em deixaran anar
          tota sola a ca la tia,
          i sols jo sé que, al camí,
          n'Ibrahim hi és, i m'espia.
Jo faig com si no el veiés,
Corro, que ja no és de dia,
m'amag rere un esbarzer,
ell em segueix i fa via,
          i en ser que no ens veu ningú
          m'abraça, em besa i em mira.

Jo li deixo fer de tot,
me l'estim més que a ma vida.

Només que em toqui la pell
ja tremolo tot el dia.
          Els seus ulls em fan vibrar.
          Besant-lo, me'l menjaria,
          els seus llavis dins els meus
          d'ells mai no descansaria.
          mans, braços i cos sencer
          per vida s'hi adheririen.

Però jo he de col·locar
paraules a la poesia:
còdols, pedres i camins,
arenes, flors...
                    Algun dia
li diré a la professora
que sempre m'hi negaria
si no fos pel meu amor,
si no fos perquè el perdria,
          que de rimes ja en sé fer,
          que no ho veu, senyora mia?

* * *

                      Burning Metal - My Cell Room

                      The metal frame
                      Of my window is not cold
                      But burning hot.
                      Hands boil
                      When sun-weakened fingers
                      Touch it.
                      From below
                      We all have watched it
                      Night and day
                      For the crime it commits. It sets us apart
                      From the purest love,
                      It castrates
                      The mourned, desired sex,
                      And it fills my children’s bones
                      With shiny black deadly fluid
                      That claims my death
                      While the metal of my window
                      Boils under the sun.

("Burning Metal - My Cell Room", de Dance the guns to silence, 100 poems for Ken Saro Wiwa, 2005)