En Jordi se n'ha endut menjar per un bon parell de dies. Va a fer calç. Es forn és ben lluny, a sa carretera de cala Salada, passada s'església de Portmany. En Jordi s'allunya. Tem. Vull que torni. Tremol només de pensar què em passaria si vengués algú mentre ell no hi és. I després em convenç jo mateixa. Qui vols que vengui per aquí tan lluny!

Sa vida d'una dona pagesa és dura. Es matí, quan m'aixec, vaig directament as porxo, després de passar pes corral de ses figueres de pic (ja m'enteneu). Obr sa porteta de sa cisterna, hi tir es poal. M'agrada es so apagat i sonor que fa es poal metàl·lic quan toca s'aigua. És un so únic, com no n'hi ha altre en el món. No m'estranya que molta gent hi busqui explicacions estranyes com es que creuen que hi viuen es barruguets. Esper una mica que estigui ple i l'estir per amunt amb suavitat perquè no vessi. Tir s'aigua dins sa safa. Em faig ben neta sa cara, es coll, es braços i davall es braços, pertot on puc arribar sense haver-me de desvestir del tot, no fos que hi hagués algú darrere una mata i jo sense adonar-me'n li ensenyàs ses vergonyes. Desfer bé sa trena, passar-hi sa pinta ben passada, pes clotell també, fer-me sa clenxa ben dreta, avui no em faré tirabuixons as serrell. Mare de déu, què escabellada anava. Fer-me sa trena, lligar-m'hi es llaç ben avall, enrotllar es pinzellet de cabell que sobra i ja estic.

Torn a entrar dins sa casa, trec sa roba de dins sa caixa, em començ a vestir. Primer es faldellins. Un, dos, tres, ja n'hi ha prou. En dies de festa n’arrib a dur catorze. Avui ni és festa ni esper visita. Tres són prou i massa. No sé qui es devia inventar això que ses dones duguéssim tant de tou de roba. Ben segur que ell no en duia tanta. Es gipó, es vestit lligar-lo per davall ses mimes. Es mantó. Ai, ses calces! És igual, no fa gaire fred i no m'ha de veure ningú, idò no em pos calces. Així no les foradaré i un sergit que no hauré de sergir.

Au! Tanc es mantó amb dos agulles de cap negre, un mocador pes cap, es capell i au! a esmorzar. Us puc ben assegurar que després de fer aquesta enfeinada per vestir-se, a un li agafen ganes d'anar en conill. Es costums, però, són es costums. "Val més matar un home que posar un mal costum" diu sa dita.

Em fa molta peresa esmorzar tota sola, però si no ho faig no arrib a mitjan matí. Cap as corrals, es poal de munyir sa cabra en mà.
Visa! Munyiré na Roja. Visiua! Visoia!
Na Roja es deixa munyir sense protestar. Té ses mimes molt inflades i li anirà bé que li tregui una mica de llet. Ara cap a sa cuina. Bull sa llet amb una mica de caliu que va quedar d'ahir a la nit. Quan no cremi n'ompliré una escudella per fer-me sopes amb llet. Encara queden quatre rosegons de pa per avui. Demà ja pastaré.

Es ca m'està mirant amb cara de llàstima. També vol sopes amb llet.
Arruix!
No n'hi puc donar perquè cada dia vendria quan estam menjant i voldria atipar-se d'allò que tenim per naltros.
Fora, fora!
Deia una estrangera que va venir un dia que no és per això, que as animals se'ls ha de donar menjar després de ses persones perquè aprenguin qui és l'amo. L'amo sempre menja es primer. Ja pot ser. Sigui com sigui ni es ca que tata per sa porta de sa cuina ni es gat que ha tengut gatons i no para de miolar tendran ses meues sopes. Ja arribarà s'hora de dinar. Fregaré ses miques de ses estovalles perquè no hi vagin formigues.

És hora de treure es animals. Surt de ca nostra. Això que es corrals estiguin fora de sa casa va bé. Si no tot es dia estiríem sentint sa pudor que fan es pobres animals. Només obrir sa porta des corral de ses ovelles ja surten fora. Són de riure aquestes ovelles, se'n van per aquí devora, dos o tres marges més lluny i tornen totes soles quan arriba el solpost. Llevat d'un dia que alguna geneta o algún mart els devien fer por. Les vaig cridar i cridar i no em feien cas. Anaven endavant i endarrere sense moure's des mateix rotlo."

("1920. Esperança. Sempre ha set així", del llibre Ombres i miralls)

* * *

"...caminant pel carrer quan anava al bar, he passat davant un cartell súper-bo, tio. No hi havia cap lletra. Només es veia una foto d'una súper-tia que et mirava fixament. Tenia oberta la boca pel llavi de dalt i ensenyava les dents que contrastaven amb el pintallavis verd fosc. Els ulls mig tancats donaven profunditat i ràbia a la mirada. El maquillatge no era gran cosa, ben mirat el meu és millor. Però el cabell, ostitú, era agressiu i suggerent. Recordava el més pur estil punkie de Londres.

No faltava gaire per aquell gran concert que vendria la Nina Hagen i gent de la nostra. No sé si això mereixia que em gastés les peles. Ho faria per Ramones, joder quin grup! La tia aqueixa ja estava una mica passada, però a nivell de concert en aquesta puta illa no hi hauria res millor en anys. I diuen que es casa amb un tio que jo el conec, l'Iroqua, damunt l'escenari. Pel ritus "punkie", diu el diari. No sé que coi és això del ritus punkie. De qualsevol cosa en volen treure profit aquests burgesos. Sigui com sigui, ja duia parada una bona estona davant aquest cartell. I una cerimònia com aquesta pot ser no es repeteixi mai més en aquest cul de món d'illa. Va fer tanta fama amb els hippies que ara no ens deixen tranquils.

No valia la pena pensar-s'hi més. Hi vaig entrar. La perruqueria o el que fos era fosca. Damunt les cadires hi havien caigut literalment un parell de tios que esperaven el seu torn fumant cigarrets. La música era acollonant. Sex Pistols, Alice Cooper,... res de roc and rol pesat. La decoració del local valia la pena. Les parets negres, llum indirecta, anells platejats amb forma de calavera per vendre. Una cortina ens separava de la zona on feien tatuatges. A mi les agulles,..., que us he de dir. No vull reconèixer que em fan més por que fàstic. I el sorollet de la màquina passejant per damunt la teva pell. No és com l'imperdible que duc a la galta, que són dos forats i prou. És el meu torn. El perruquer no està gens bo. Té panxa, possiblement de la birra, és calb, du barba i bigot a l'estil de Dalí. Ajunta els pocs cabells que té darrere el coll amb una trena prima. Fa pudor de suat. És igual, si m'ho fa bé.

M'han fet un pentinat amb una cresta que parteix del front i baixa fins al clatell. Tot el cabell s'aguanta ben amunt, sense caure, ben llis i ben estirat. Els costats pelats, calbs. M'han tenyit els cabells de blau elèctric amb les puntes taronja. De puta mare, tu. Millor que la model del cartell de fora. Només em falta dir-me Courtney Love. He hagut de regatejar el preu. El cabró em volia cobrar deu dels verds! Li he jurat que hi aniria cada tarda a escombrar els cabells del terra de la pelu, o no em deixava marxar. No hi penso tornar més. Que es foti! Ostitú, arribo dues hores tard al curru.

El meu cabró de jefe m'ha engegat per arribar tard. Diu que ja n'anava fart de les meves brutors, que fes rots davant els clients, que encara que punkies si no pagaven, ell no vivia, i que no cobrés les birres als que em queien bé. Total per un parell de vegades que em va trobar al magatzem enrotllada amb un tio...

Un cabró. Un cabró i un fill de puta. És igual. Me n’aniré a Londres, a la cuna dels punkies. I mentre, m'obro cap al concert on trobaré gent guapa i ja lligarem alguna cosa. [...]"


("1980. Làia. Els anys moguts, del llibre Ombres i miralls)

* * *

"A la plaça de l’Ajuntament ens vàrem aturar no tant per mirar la vista (preciosa, això si) com per riure de la quantitat de sants que tenen a Eivissa. En un trosset de guia teníem: Santa Maria, Sant Ciriac, Sant Cristòfol, Sant Domènec Savi i una estàtua d'un home que jeia al nostre costat, prenent el sol cada dia, que no sabíem com es deia. Na Marj deia que "aquest dorm sense apagar el llum2 referint-se a la llum del sol i na Kat responia que "de tant de prendre el sol deu ser tan negre com jo". No, no era tan negre com na Kat, d'ascendència etíope. Ni menys tan moreno com na Marj, de família nordafricana. Era blanc com el marbre del que estava fet. Més blanc que jo. Tampoc no era un sant. Semblava un frare. La placa deia Guillem de Montgrí. I a mi em feia rodar el cap no sabia perquè.
- Guillem de Montgrí. Conqueridor d’Eivissa. Eivissa va ser conquistada l'any 1235. I després se'n va anar a dormir. O si no perquè l'han fet dormint en aquesta estàtua?- rèiem.
- I encara dorm!- reia na Kat.
- Tu ho has dit: encara dorm! Llegeix les preguntes, ràpid!- demanava na Marj.
- La primera diu "El que ha perdut les ulleres".
- No, no sembla que hagi perdut res- el mirava na Kat- No veig que busqui res pel terra. Ha, ha, ha!
- La segona diu "El que dorm des de fa més de set cents anys".
- Això si! A veure, calculem. Des de l'any 1235 a l'any 2002, quants n'hi ha?- interrogava na Marj.
- Més de set cents.- vaig dir.
Després de filmar-lo i fer-li una foto, vàrem seguir caminant. [...]"

("Caminant per Dalt Vila", del llibre 6plau)

* * *

"[...]—No t'amoïnis, pare! — va dir en Bernt—. Demà mateix em poso en camí.

Va agafar el casc i una nau voladora utilitària, per trobar-la més manegívola que els altres cotxes voladors del garatge, i després d'haver consultat totes les pàgines web, persones, androides i robots coneguts, va partir cap a l'infinit.

Navega que navegaràs, a tothom que veia demanava per CENV (comunicador entre naus voladores) on era el Planeta d'Iràs i no tornaràs. Ningú no el sabia informar.
Al cap de set anys llum, en la fosca de l'univers, va distingir una llumeta blava.
—Oh! —digué— Un estel blau! Hi aniré amb la meva nau!
Hi va arribar, i va ser un planeta solitari, habitat per una sola persona.
Va aterrar davant les portes de l'única edificació. La cèl·lula fotoelèctrica que feia de timbre es va posar en marxa només detectar-lo.
—Qui és? —va dir la veu de l’ordinador central, que el va escannejar de dalt a baix, per fer una primera lectura de les bones intencions.
—Un amic! —va dir En Bernt—. Obriu, som bona gent.
S'obrí la porta, i sortí una vella amb una cabellera que li arribava a la cintura.
—Benribat, jove! —digué—. Quina transcendental tasca t'ha fet venir per aquest planeta?
—Cerc el Planeta d'Iràs i no tornaràs. No em diríeu on cau?
—El Planeta d’Iràs i no tornaràs? Mai no l'havia sentit anomenar —va dir la vella solitària—. I no és que jo no sigui vella. Ja fa més de mil anys que vaig arribar.
- I si vos no ho sabeu, no ho podríem demanar a algú que passi per la seva òrbita?
- Ja ho podríem fer, ja. Si no fos perquè fa més de tres-cents anys que no s'atura ningú.
- Ostres clòniques! - exclamà el jove - L'hauré de buscar en una altra galàxia.
- És millor que passis. Fas cara de cansat.
- I tant!. Durant set anys llum no he fet altra cosa que dormir. Ara em convé entretenir-me una mica.- deia el jove.
—Idò queda't aquí. En aquest planeta les nits sols duren set hores. Posarem en marxa l'artilugi d'entreteniments accelerats i demà podràs partir.
- Us ho agraeixo profundament.
- Jo som la zarina, presidenta dels animals de l'espai. Tu no ho deus saber perquè ets massa jove, però fa milers d'anys varen treure els animals fora de la Terra perquè la gent deia que molestaven. Els varen substituir per robots i els varen dur tots aquí, en aquest planeta. Aquí conviuen en plena llibertat, amb les malalties i epidèmies controlades per control remot des de l'ordinador central. Tenim també clònics, androides animals i espècies extingides com els dinosaures. Demà els cridarem a tots; i tal vegada n'hi haurà algun que ens sabrà donar una informació detallada d’aquest planeta que cerques. [...]"

("El planeta d'Iràs i no tornaràs", del llibre Homenatge a Francesc de Borja Moll)

* * *

"Si aquella senyora s'hagués queixat, possiblement jo, avui mateix, no tendria feina. Ni de cambrera ni de res altre. I dels treballs anteriors...

Anem a pams. Em demanen que escrigui un currículum de la meva vida professional. No us creiueu, ja fa tres anys que treball. Sé que en un document com aquest he de posar en filera, un davall l'altre, tots els llocs on he treballat i quina tasca hi feia exactament. I hi ha algunes coses més que no he de posar.

Doncs avui, no sé per què, sols em vénen al cap les coses que no he de posar, és a dir, les que m'han passat i no es poden escriure, com per exemple el meu segon dia de feina.

Aquell dia, en un restaurant de tres forquilles, jo duia a la mà una plata amb quatre filets de vedella, amb la seva salseta, les seves patatetes i el seu suquet. La meva camisa blanca, impecablement planxada i abotonada fins a la gola, la faldilla negra que m'havia deixat una companya que havia anat a un enterrament, les sabates de la meva germana que m'estrenyien, el cinturó repintat (sort que el negre sempre queda dissimulat) i el llaç negre al coll, indicaven que jo era una cambrera eficaç, àgil, de les que sempre recorden allò que els clients demanen i que serveixen rapidament vàries taules a la vegada.

Aquell dia no eren vàries taules. Era una sola. Una sola taula llarga, molt llarga. Es tractava d'un congrés de viatjants de comerç o de metges o de "no em faran dir què". Servir-los bé era important. Imagineu, sinó, què passaria si no se n'anessin contents, quants clients es perdrien en una sola nit. Aquella vegada, doncs, jo havia de fer una cosa relativament fàcil. Consistia en posar-me al costat del client, baixar la plata, inclinar una mica el cap, agafar la tallada de carn entre dues culleres que jo manejava amb facilitat, com m'havien ensenyat a l'Escola d'Hoteleria, i amb un moviment suau i ràpid, passar el filet des de la meva plata al plat del client. Després venien les patates, regar amb una mica de suquet per sobre, mirar la cara del client com per demanar la seva aprovació amb un somrís professional, fer una passa endarrere per sortir d'entre les cadires, i finalment passar al client següent que ja mirava engolosit el flamant pèntol de carn que li cauria dins el plat. Així de fàcil.

O així de fàcil hauria de ser, per que aquell dia... per un segon, només un segon, quan ja m'havia posat al costat d'una senyora a la que anava a servir, la plata, com si algú l'hagués estirat, es va inclinar cap a les cuixes de la senyora i gota a gota primer, raig a raig després, i tros a tros finalment, varen caure els trossos de carn damunt les seves cuixes que quedaren regades pel suc i adornades amb els grassíssims filets. No vaig poder dir res. No vaig saber dir ni "perdó". Sols vaig obrir els ulls. El professional somrís se'm va mudar en una boqueta de pinyó immòbil tan sorpresa i tan espantada com jo. Ben de pressa, vaig agafar la carn, la vaig tornar a ficar a la plata, li vaig donar un tovalló per a què es pogués fregar, i me'n vaig anar cap a la cuina [...]."

("Currículum de desbarats", dins el llibre Vint-i-cinc i dos contes)